Fragment del mes: Disputa de l’ase
Anselm Turmeda, Disputa de l’ase, Editorial Barcino, 2014.
Fra Anselm pensa i es diu a si mateix
Després de sentir les paraules d’aquests set animals, em vaig quedar molt torbat i mig fora de seny, veient clarament que les seves proves eren verdaderes. I, sense tenir res a dir-hi en contra, em vaig dir a mi mateix: «He estat molt poc assenyat, m’hauria hagut de donar per vençut abans amb l’Ase i no ara, que manifestament he de donar-me i tenir-me per vençut davant d’aquests set desgraciats, malvats i miserables animals. En efecte, l’ase és molt més honorable per a nosaltres, els fills d’Adam, que no aquests animals, atès que gairebé tots els profetes cavalcaven damunt d’ases, com el profeta Balaam. En un ase anava també la benaventurada verge Maria mentre fugia amb Josep i Jesucrist a Egipte per por d’Herodes. A més, nostre senyor Jesucrist, fill de Déu etern, va entrar a Jerusalem damunt d’un ase. Per totes aquestes raons, doncs, hauria valgut més i hauria estat més honorable per a mi haver-me donat per vençut amb l’Ase i no pas ara, que pel contingut i la força de l’argumentació cal que em doni i em tingui per vençut davant d’aquests set animals.» Per tot això vaig començar a suar d’angoixa i de la desgràcia que patia, sense poder ni replicar ni contradir. Amb la intenció, doncs, de donar-me i de tenir-me per vençut davant d’aquells set animalons, mentre rumiava la resposta que havia de donar, va sortir l’Ase amb aquestes paraules: […]
Amb què es compara la part del darrere del cos de l’home
»L’esquena i la part del darrere del petit món, és a dir, el cos de l’home, són com les parts del gran món que no estan poblades ni habitades. A més, la part del davant del cos de l’home és com el llevant i la del darrere és com el ponent, la mà dreta és com el sud i l’esquerra com el septentrió. L’esternut, el plor, la tos i el soroll i la remor que fan els budells són com els trons, tal com ja us he dit i explicat. I les llàgrimes, la saliva i l’orina són com la pluja. El riure és com la claror del dia. El plor, com la foscor de la nit. El dormir, com la mort. La vetlla, com la vida. El temps de la infantesa, com la primavera; l’adolescència, com l’estiu; la joventut, com la tardor, i la vellesa, com l’hivern. I de la mateixa manera que Déu nostre senyor regeix i governa el gran món, així l’ànima intel·lectiva regeix, governa i senyoreja el petit món —és a dir, el cos de l’home—, i fa del cos el que li plau, perquè en el moment just i precís que l’ànima vol que el cos s’aturi, a l’acte s’atura; i en el moment just i precís que l’ànima vol que el cos s’aixequi, a l’acte s’aixeca. I en general és sempre així: quan l’ànima vol que el cos faci un moviment, com ara allargar els peus i les mans alhora o tancar-los, o cloure o obrir els ulls, o saltar o córrer, o un altre moviment més gran o més petit, a l’acte es fa i s’acompleix, sense que calgui ni sigui necessari que l’ànima faci cap parlament al cos ni que li faci cap signe o senyal, sinó que en l’instant exacte que l’ànima vol que un d’aquests moviments es faci, voler-ho i ser fet són tot u. Així, no cal que l’ànima digui als ulls «tanqueu-vos» o que digui a les cames «correu» o als altres membres «feu així i aixà», sinó que, com ja us he dit, el voler i el fet són tot u.
