Fragment del mes: Joan Roís de Corella, Perills d’amor
Joan Roís de Corella. Perills d’amor. Editorial Barcino, 2013.
A Caldesa
I
Ferro calent, la mà casta el refreda,
però vós l’encendreu, tot i ser fred;
si tot el foc en el món es perdia,
en prendrien de vós, que en teniu molt;
si la terra, cremant, es consumís,
no hi morireu, viureu com salamandra,
ni perdreu el costum d’haca d’Irlanda
perquè negueu la vostra gentil casta.
II
Casta serà, la vostra, no poc bella,
i mai no serà òrfena de pares:
no crec que el món us baste per compares,
si gens pariu; segons vostra querella,
en dubte estic que fósseu mai donzella;
dot sense escreix demana la llei vostra,
i tot el món del vostre cos té mostra:
els cristians, els moros i els jueus.
III
En flames grans restà verd l’esbarzer;
vós, sense foc, teniu calor que us crema;
prendrà gran llum qui s’acoste amb la idea
de batre en vós com en pedra foguera;
per vós s’ha dit la dona baratera,
que porteu foc davall les vostres faldes
del qual tothom, puix no el tanqueu amb baldes,
prendre’n podrà, com d’una gran foguera.
IV
Calda cremant, més que el sol en l’esfera,
per a dir «no» feu vós serrar les dents,
que no es pot dir que a algun dels pretendents
en cap moment li hàgeu dit vós: «Espera!»
Desengany
I
Els qui ameu, preneu aquesta cendra
per sobre el cap, no perdeu el senderi:
Amor és tal que, si us obre la porta,
no heu d’esperar que pels altres la tanque;
la part del mur que el fort enemic trenca
mostra el camí per on es puga véncer.
I som tan folls, els ferits d’esta fletxa,
que tots pensem tenir una maragda
amb tal virtut que ens fa trobar la senda,
vedant després que cap altre no hi passe.
II
Amà Narcís a si mateix en l’aigua;
Pigmalió va estimar una imatge
que va esculpir ell mateix en el marbre;
sols a aquests dos no els calia gens témer
que altri obtingués res de la seua amada.
Però jo he vist la meua brillant joia,
molt al seu gust en mans d’un que ella amava,
fer-li el regal de festa tan ben feta
que no hi quedà d’amor ni una guspira
sense acabar, arribant fins al terme.
III
I no us penseu que parle d’algun somni,
que no és tan clar el sol allà en el cel
com jo he vist clar aquest tan gran oprobi,
i, del record, tan gran dolor m’esglaia
que el meu cor trist trencarà en quatre parts.
Història de Leandre i Hero
[…] I tu, Leandre, perdona si no celebre més llargues les teues exèquies, que a la meua boca falta la veu i als meus ulls aigua i sang per a lamentar plorant més llargament la teua mort. I si morint així expire, no podré escalfar ni untar el teu cos amb els ungüents que hi aparelle. Serà millor, doncs, que morint per tu i sobre tu, llavant i escalfant el teu cos ja fred amb la meua sang, l’unte i l’embalsame, i que la meua dida, que t’estimava a tu no menys que a mi, ens embene i ens amortalle ambdós, abraçats com si fóssem un sol cos, amb aquelles teles que tenia preparades per a eixugar-te a tu viu, i que ens tanque en un sepulcre tan estret que els nostres ossos, mesclats, a la fi es convertesquen en una sola pols. I en lletres gregues escriga sobre la nostra tomba aquest epitafi esculpit:
«Amor cruel, que els ha units en vida
i, amb gran dolor, la vida els ha fet perdre,
després de morts els tanca en el sepulcre.»
Encara dient aquestes paraules, acompanyades de greus plors, tragué de la beina el punyal que sostenia la corretja de Leandre mort, i posat el pom sobre el cor de Leandre i la punta sobre el seu, llançant el cos a pes sobre el de Leandre amb esforç d’amor cruel, la miserable Hero expirà entre els braços freds d’aquell mort per qui moria.
Història de Jàson i Medea
[…] Però, per què despenc en va, plorant com a dona desemparada i sense socors, el temps breu del meu exili? Si els déus esguarden amb ulls justos els actes humans, és impossible que cap mal reste impune ni cap acte virtuós sense remuneració, i encara que les penes dels mals tarden, no per això deixen de venir als qui les mereixen. Retrauré, doncs, les meues mans de fer maldats, i amb virtuosa paciència alleujaré el decaïment de la meua adversa fortuna… Rompa’s en moltes parts el cor de Medea, i siga partit el seu cos en petites peces, abans que ella consenta que Creüsa siga madrastra dels seus fills! Ara vols començar a actuar amb virtut, Medea? Multiplica els teus mals, que ja és massa tard per a començar a viure virtuosament! Fallida d’ànima, als enemics ets piadosa, als teus cruel! No perdonares a ton germà una mort dolorosa, i tindràs misericòrdia de l’esposa de Jàson? Els teus mals ja no tenen esmena! Multiplica la gravetat dels teus lleigs delictes! Sigues temuda, ja que Jàson no t’ama! Veniu, fills meus, apreneu de semblar als vostres pares! Porteu aquesta capsa a la vostra madrastra Creüsa! Digueu-li que s’alegre amb Jàson, ja que sense ell Medea resta trista! I no tardeu a tornar a mi, fugint de la casa de Creont, per tal que sens tarda em vengeu de la ingratitud del vostre pare! […]
