Una lectura de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de mossèn Baldiri Reixac

 

Per Carme Alcoverro

Portada de l’edició de 1749.

Sovint la gent del món de l’ensenyament parlem dels “Baldiri” per referir-nos als premis Baldiri Reixac, encara que sabem que seria més concorde al geni de la llengua dir-ne els “Reixac”. És la constatació del nivell de familiarització que ha assolit el nom i, el primordial, de la pervivència del mestratge de Baldiri Reixac (1703-1781), pedagog setcentista que exercí de rector de parròquia, en un poble del Pla de l’Estany, on féu de mestre de fills de pagesos durant cinquanta anys. Instruccions per a l’ensenyança de minyons, l’obra que ens ha arribat de l’escriptor, consta d’un primer tom publicat l’any 1749 que ha estat reeditat successivament, i d’un segon tom, una enciclopèdia inèdita fins al 1981. L’obra és considerada un clàssic de la pedagogia.

Voldria fer una consideració respecte a això: quan llegim un clàssic ho fem a partir del nostre present històric individual. Això fa que sovint deixem de banda allò que queda lluny de la nostra sensibilitat i que interpretem una cosa o una altra segons com concebem el món. Italo Calvino considera que els clàssics mai no ens acaben de dir el que han de dir, i que quan pensem que més els coneixem d’oïda, més nous, inesperats i immediats resulten en llegir-los de veritat. I que el clàssic particular és aquell que serveix per definir-nos en relació i també en contrast amb ell.

Faig aquesta digressió perquè en una lectura superficial de les Instruccions podria semblar-nos, potser, excessiu el pes que l’autor atorga a la religió, o el fet que no qüestioni els valors de l’Antic Règim. Ara no penséssiu que som davant de l’obra d’un mossèn qualsevol de poble, les Instruccions són l’obra d’un home instruït que a més del català, el llatí i el castellà, coneix el francès i l’italià, els quals pot llegir i traduir. Una formació que li va permetre conèixer els moderns corrents pedagògics, com han destacat els estudiosos de la seva obra, i a la qual sumaria l’experiència de mestre rural. Tot plegat és presentat sovint en forma de consells, sentències i instruccions ben profitoses als mestres i pares d’avui.

Destacaria, en primer lloc, la coneguda defensa del coneixement de les llengües i, especialment, la necessitat d’aprendre el català en primer lloc: “entre totes les llengües, la que amb més perfecció deuen saber los minyons és la llengua pròpia de sa pàtria”.

També l’aprenentatge del castellà com a mitjà de negoci i de comunicació, per entendre’s amb la jerarquia, i per poder llegir llibres no traduïts al català. Voldria fer notar que l’apartat referit al castellà consta d’un diccionari i presenta les conjugacions verbals de manera semblant a l’estudi del francès com a llengua estrangera. També dedica força espai al llatí i fins i tot a l’italià.

M’ha interessat el que diu sobre l’aprenentatge del “ben parlar”, tant per part dels mestres com dels alumnes, o les referències a la lectura en veu alta, el valor de la lectura, el que atorga al llegat dels clàssics, o a la necessitat d’aprendre amb goig. Remarca que cal potenciar els premis abans que no pas els càstigs per la retribució emocional que comporten (ben adequat el nom de Premis Baldiri Reixac també per aquest motiu!), la necessitat d’instrucció de les nenes, la importància de la família en l’educació de la solitud i de l’aprenentatge en col•laboració: els que més en saben ensenyen els que no en saben, i així aprèn tothom, mentre el mestre té temps per als altres.

L’autor exposa les qualitats del bon mestre: paciència, autoritat i afecte, i anima els joves capellans a emprendre un ofici que considera molt noble, també per la gratificació espiritual que en rebran. Tot el que diu, que és argumentat amb seny, va adreçat primordialment als mestres rurals encarregats d’educar els fills dels pagesos, que considera els més necessitats d’instrucció. En el segon tom, que es pot trobar avui publicat conjuntament amb el primer, s’hi tracta la matemàtica , la lògica, l’astronomia i la física, l’apartat més extens és dedicat a la geografia. Hi trobareu moltes curiositats. M’agradaria remarcar les raons que dóna perquè els nens aprenguin música (una matèria que la Llei Wert també pretén liquidar).

Podria semblar una anomalia que 35 anys després del 1714 s’escrivís una obra d’aquestes característiques, i que es reedités durant tot un segle, si no sabéssim que malgrat la imposició del castellà amb una llei darrere l’altra, l’alfabetització de la població era llavors minoritària, i que el poble només parlava català. Més tard, a mitjans del vuit-cents les Instruccions tornen a ser llegides pels pedagogs que defensen d’ensenyar en català per fer front, precisament, al progrés de l’ensenyament obligatori exclusivament en castellà a primària, i que es dóna, paradoxalment, al mateix temps que la Renaixença. En el primer terç del segle XX, la reivindicació del llegat reixaquià serà paral•lela als avenços de l’escola en català, i ja a partir dels setanta, amb el parèntesi del franquisme, nombrosos estudis situaran l’obra en el lloc que li pertoca, tant pel seu valor educatiu com pedagògic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: