Fragment literari: Cròniques rurals – Josep Piera
“En certa mesura, sóc fill d’una generació privilegiada. Una persona de tan poca salut com jo, en una altra època ja faria temps que faria malves. Mire el temps que ens ha tocat viure, i constate que l’optimisme sobre el futur s’ha acabat. La política s’ha convertit en les fantasies ètiques i estètiques dels seus representants. Però jo em vaig criar en un món en què, de xiquet, em rebolcava en munts de taronges o de tomàquets. No m’agrada dir-ne món rural. Jo sempre parle del món agrícola, que ens remet de seguida a la cultura de la terra. Sóc fill d’una horta rica. Per a mi, rural té la connotació de ‘pobresa’ (potser un prejudici que naix amb el món industrial, no ho sé). El meu món és, doncs, l’agrícola. Vaig créixer en un medi de terra fèrtil, d’arrels antiquíssimes. Ara mateix em sent més a prop d’Homer i de Virgili que no del món que vivim”.
L’apassionament és un dels trets de la personalitat d’aquest poeta nascut a Beniopa l’any 1947, menut i prim, sempre amb barba. “El meu era, i en certa mesura és, un món d’olors i de gustos. El món de les estacions que se succeeixen, el del pas del temps lent, el del temps cíclic… Jo vinc d’eixe món, tot açò m’ha constituït. Per altra banda, però, hi havia el món del secà dur, un món ben real en què calia treballar la terra, poc idealitzable. En fi, jo sabria plantar uns tomàquets i et sé diferenciar entre una hortalissa acaba de collir i una altra que porta un mes donant voltes pel mercat. La Drova és, per a mi, el paisatge; és a dir, allò que contemples. Els vells mai parlen de paisatge: ells es refereixen a la terra, al tros, a la feina, a les collites. Però jo m’he guanyat la vida d’una altra manera, i he pogut fer una vida contemplativa. He lligat la literatura i la vida. I la Drova, en definitiva, és un espai una mica fora del temps, que he convertit també en literatura. L’art d’escriure és, en certa mesura, una manera d’abolir el temps”.
L’entrevistat d’avui se sent, doncs, molt integrat en aquest món agrícola que el llibre present mira de descriure en tants d’aspectes escapadissos, que l’oblit amenaça d’esborrar. “Ma casa, en Beniopa, no era de llauradors. Allà tothom vivia de les marjals, de l’horta de Gandia. Jo vaig nàixer en l’esplendor de la taronja, la fruita d’or. Llavors Barcelona era la metròpoli, on anava a raure la nostra fruita. Tot açò ha quedat antiquat. El meu paradís personal, la Drova, és fet d’una bellesa humil. Hi tinc els meus ametlers, les figueres, les carrasques… M’agrada molt que el jardí creixi i es faça segons la llei del temps, sense actuar-hi massa. Et pose un exemple. Ara la gent diu ‘Les muntanyes estan pelades’. Doncs no és cert. Estan més verdes que mai. Antigament, les esquilmaven amb els pous de calç, en talaven els arbres per a llenya… eren muntanyes ermes. Eixe és el món que em trasllada a la Drova, que era el meu paisatge dels estius, essent jo ben jovenet. Sempre veníem ací, des que jo vaig nàixer. Ho elabore en el llibre El temps feliç: la Drova queda fixat en la meua memòria com el paradís. Hi venien famílies amb nens malaltissos per a prendre les aigües, que eren molt fresques. Era un lloc més alt, per a fer-hi salut. Més endavant, els que no vam poder anar a Eivissa perquè la butxaca no ens ho permetia, ens instal·làrem en la Drova com a hippies. I, des de l’any 1974, la meua dona, Marifé, i jo hi vam fixar la nostra residència”
El paradís de Piera és, assegura, un “paisatge de paraules, en què tot era dit i viscut en una llengua”. Cada cosa pot fer-li recuperar una vivència: “Ací experimente la realitat d’una llengua, d’un país. València era la ciutat i la seua horta. Sempre tenies la visió del món agrícola. En tots els països de la Mediterrània que he visitat és el mateix: la gent en saragüells, amb l’aixada a la mà, dirigint l’aigua cap a la séquia… Nosaltres bevíem l’aigua de les séquies, furtàvem albercocs o prunes agredolces. Hi havia una barreja de sabors i d’olors. Totes aquestes imatges, aquestes sensacions forneixen el pa per a la meua literatura. En Droveries parle d’eixes coses. Tot açò, ara, és fantasia. He viscut en aquest món i l’he vist agonitzant”.
Cròniques rurals. Col·lecció Museu Vida Rural, Editorial Barcino
