Fragment literari: Cròniques rurals – Neus Català
Els pares de la Neus eren pagesos. Tenien vinya: una mica de terra d’ella i una mica d’ell. A més anaven a jornal de vinya o d’olivera sempre que podien. La Neus des de petitona que campava per la terra i va començar a treballar-la als deu anys, en l’època de la verema. Li donaven un cistellet petit, anava tallant raïm i explica que, segons com, s’agafava el dit; de fet, ens mostra, amb un cert orgull, la marca d’una ferida. “Cridava i cridava, és que no podia veure la sang! I és que em tallava sovint; com que veremava però pensava en pajaritos…”
A més de vinya tenien un hort vora la riera, que era molt profunda i ara és un pantà. Era un hort molt productiu però de difícil accés. Perquè ens en fem una idea, explica que ni les cabres podien baixar per aquell indret.
“Era un trosset de terra com aquest pis, i hi teníem de tot. Hi tocava el sol de ple tot el dia, des que s’aixecava fins que es ponia, i d’aigua no és que n’hi hagués molta: es combinava la distribució de tal dia a tal dia qui tenia aigua, però ens arribava la que necessitàvem. Teníem de tot i més bo que ara. Les albergínies aquelles, aquells pebrots, les tomaques, els enciams… Tot l’any teníem enciams! En plantàvem i, al cap de quinze dies, ja en tornàvem a plantar!”
El pare de la Neus, en Baltasar, a més de pagès era pintor i barber. Principalment, quan arribava la primavera, hi havia famílies que el demanaven per tenir la casa bé de cara a l’estiu; però després del camp, la seva principal dedicació era la barberia. La tenien a l’entrada de la casa, al mig del poble. Als Guiamets, a principis de segle, hi havia tres barberies: cal Baltasar, cal Domenic, que era un barber sord que tocava el bombo a la banda municipal, i cal Ramon. Però la que tenia més clientela era la d’en Baltasar. Obria els divendres a la nit, dissabtes tot el dia i diumenges fins a la una.
Els homes hi anaven tant a tallar-se els cabells com a afaitar-se, però el que sorprèn és que també hi anessin les dones. “És que al meu poble érem molt avançats i, a més, el pare en sabia molt, de tallar cabells. Era moda à la garçon, i li quedava a la perfecció.
Però la barberia era, també, un lloc de conversa. Era l’àgora! Hi havia unes batalles! Venia gent de dreta i de tot el que tu vulguis, però el pare era tant d’esquerra que s’armava la de sant Cristo. Jo, a la barberia, no hi entrava, sinó que m’estava a la sala del costat: és el que ara en diríem el menjador, però en dèiem la llar, i treia el cap per la finestra i també discutia. I donava la raó al pare, naturalment! Ens enteníem. La meva mare era d’una altra manera, era una dona que es desvivia pels altres, però tenia un caràcter més reposat. Ella hauria volgut que jo fos com a ella la van criar, i això no podia ser. Imagina’t que va festejar amb son germà al costat! A la mare, la gent li deia que el pare es va equivocar, que el noi hauria d’haver estat jo. I jo responia: ¿Què? ¿Que no podem fer-ho, les dones, o què?
Una altra àgora que teníem al poble era el safareig. No ho sabeu, el que era un safareig! Hi anàvem a rentar, però no paràvem de discutir, allò era la Passió! També parlàvem de política, les d’esquerres i les de dretes, i en sortíem tan amigues.
A les nits d’estiu, al poble, sortíem a xerrar a la fresca, trèiem la cadira de boga fora i també xerràvem i discutíem. És que hi érem gairebé tothom! De vegades armàvem la de Dios es Cristo, sobretot quan va venir la República. Llavors totes les idees es van desfermar, les bones i les dolentes.
Cròniques rurals. Col·lecció Museu Vida Rural, Editorial Barcino
[…] Fragment 1 – Neus Català: “Era un trosset de terra com aquest pis, i hi teníem de tot. Hi tocava el sol de ple tot el dia, des que s’aixecava fins que es ponia, i d’aigua no és que n’hi hagués molta: es combinava la distribució de tal dia a tal dia qui tenia aigua, però ens arribava la que necessitàvem. Teníem de tot i més bo que ara. Les albergínies aquelles, aquells pebrots, les tomaques, els enciams… Tot l’any teníem enciams! En plantàvem i, al cap de quinze dies, (…)” Llegir més […]