Fragment del mes. El taller dels Abadal i la Xilografia Catalana, Segles XVII-XXI
La comunicació gràfica: catorze segles d’evolució permanent
A propòsit de la Col·lecció Rubiralta i Garriga
Pilar Vélez
A partir d’un material tan proper i elemental com la fusta, algú fou capaç, mitjançant una eina de tall, de buidar-ne un bloc més o menys polit i d’estampar la imatge que en restava a la superfície, i va néixer, d’aquesta manera, la producció d’imatges seriades.
Si bé sembla que la xilografia va néixer a la Xina cap al segle VII, i els 80.000 volums de la denominada Tripitaka Coreana (o ensenyaments de Buda), de la primera meitat del segle XIII, són els testimonis més antics que es conserven, en el món occidental la convenció acadèmica estableix que la matriu xilogràfica més antiga que es coneix és el Bois Protat, realitzat prop de Mâcon, a França. De fet, es tracta d’un fragment (60 x 23 cm) d’una planxa molt més gran que representava una escena de la Passió de Jesucrist, que presumiblement devia haver-se estampat sobre tela. Hem de situar-nos cap al 1360, ja a la segona meitat del segle XIV, l’època del que avui considerem els incunables xilogràfics, que sovint combinaven les imatges amb llegendes també gravades, que en una etapa anterior a la impremta es consideren les primeres pàgines impreses.
Sens dubte, la seriació de la imatge i el text va comportar un capgirament en la comunicació de les idees i de la informació visual, funció bàsica de la reproductibilitat gràfica -de tota mena de matrius i en tot tipus de materials- des del segle XV fins a l’inici del XX. Això s’explica fàcilment perquè la impremta no va trigar gaire a arribar: la invenció dels tipus mòbils mecànics, que permetien la impressió de textos mitjançant aquests petits elements estandarditzats, va significar una veritable gran revolució: la difusió del saber arreu; una molt més llarga vida del coneixement, des d’aleshores fixat en uns fulls de paper.
Avui, gràcies a l’electrònica i a la codificació digital, el processos d’impressió i edició han perdut la seva materialitat i la seva tangibilitat seculars. Les possibilitats, per contra, són infinites, com ho demostren les eines digitals 2.0 emprades en aquesta exposició. O, encara més, quan podem fabricar objectes de tota mena i gairebé de totes les mides mitjançant la impressió 3D. És a dir, la fabricació digital que permet la producció d’objectes a partir de dades numèriques governades per un ordinador, assolint d’aquesta manera l’objectiu contrari de la digitalització del món físic conquerida fins ara: la materialització del món digital.
Cloenda
Entre la invenció de la impremta i el 1800 s’editaren tants llibres com al llarg del segle XIX. A mitjan segle XX es començava a parlar d’una acumulació iconogràfica ingent d’impresos de tota mena i d’arreu. Qui podia haver predit la realitat actual fa només mig segle? Ara, endinsats de ple en el món d’Internet, la darrera gran revolució en l’àmbit de la comunicació, l’oferta virtual és encara més extraordinària i fàcilment a l’abast de qualsevol persona amb connexió a la xarxa. Les possibilitats semblantment infinites d’Internet són inabastables. Se’n parla molt, bé i malament, té aspectes positius i negatius, però ja és impensable viure sense fer-ne ús, tot i que la curta distància encara no ens permet fer-ne una valoració justa.
Estem immersos en l’era digital. Les noves generacions ja en són filles. Ara bé, no ens oblidem de les imatges «presencials». El valor d’allò que es veu en directe és insubstituïble. Immersos sí, però no sotmesos. No ens perdem la visita in situ a l’exposició de la Col·lecció Rubiralta i Garriga. Encara més, valorem l’acció de preservar aquest patrimoni gràfic, que ens permet fer ús de la imatge com a document històric i patrimoni cultural. Al capdavall, com és ben sabut, una imatge es recorda sempre més fàcilment que un text, car la memòria visual és més gratificant per recordar que no pas allò que reté la memòria intel·lectiva amb una base conceptual.
En definitiva, la comunicació gràfica ha passat de tenir un substrat material, com era la fusta, a basar-se en una abstracció purament digital, que s’està imposant arreu. És tan absolutament abstracta que pot acabar sent tan fugissera com el mateix pensament que no té una base material on pugui recolzar-se.
