Il·luminades perles de nit

Per Anna Carreras

Amb la bellesa d’un títol com Perles de la nit. Poetes andalusines Adesiara presenta una antologia de dones poetes traduïdes per Margarida Castells i Encarna Sant-Celoni, que acompanyen el text àrab i la seva traducció amb un atansament a la pronunciació dels poemes (detall vistós per conèixer el so de l’original). La poesia clàssica àrab és sensual, sinestèsica i etèria. Els seixanta-nou poemes d’aquestes vint-i-sis autores tenen un condiment afegit: la dansa entre la ironia –a voltes cruel, a voltes trista– i la lírica més planyívola. Les poetes d’Al-Àndalus s’han silenciat i ignorat al llarg de la història. I no pas per manca de material líric, sinó, òbviament, per l’accés limitat a l’escriptura i el poder exclusiu dels homes alhora de fixar la història oficial de la literatura. L’ordre cronològic amb què s’ha endreçat l’antologia permet observar l’evolució al llarg del temps i sobretot la síntesi progressiva d’uns poemes que, de bon començament, tenien una extensió il·limitada.

Dins la tradició aràbiga les antologies s’edificaven com si fossin “collarets” d’orfebreria on cada poema o cada fragment textual esdevé una “perla” que es va unint a l’anterior fins a crear un collaret literari meravellós. L’època de l’escriptura d’aquestes perles coincideix aproximadament amb la nostra edat mitjana. Aquestes dones es coneixerien, a occident, com les trobairitz. Tenen un origen aristocràtic o noble, i van tenir l’oportunitat d’alfabetitzar-se a diferència de la gran majoria de fèmines de la seva època. Són dones “lliures”, però a l’antologia també hi figura alguna esclava “sàvia”. Totes, sense diferència de braç, van ser ensinistrades en les arts de la música i la poesia.

 

Gran desconeixedor de la poesia àrab clàssica, el món occidental rep aquestes Perles de la nit com un regal educatiu i alhora culturalment enriquidor. Es poden distingir unes característiques comunes que abracen els versos d’aquestes dones tocades per la vareta màgica del talent. L’estil basat en la síntesi, la creació d’imatges senzilles però alhora brillants, i sobretot l’autonomia de cada vers amb independència del conjunt fan d’aquestes perles un delit per al pensament. Tant a nivell semàntic com sintàctic molts dels versos “funcionen” per ells mateixos, ja sigui com a aforisme filosòfic o bé com a imatge lírica. I és que durant molts segles, la poesia fou el punt central de tota la vida andalusina: s’escrivien cartes d’amor en vers, es recitaven versos en ple combat, apareixien versos en llibres d’història, s’improvitzaven versos enmig d’un harem o s’amenitzaven les festes de palau amb versos.

 

Deia Ibn Rasiq que el poeta ha de tenir temperament agradable, afable, penetrant, fiable, assequible i protector, i que això fa que la gent l’estimi, l’embelleixi als seus ulls i l’apropi als seus cors. La tendresa dels versos de les poetes andalusines està anivellada a l’erotisme, així com els esdeveniments històrics gaudeixen del mateix protagonisme que les llegendes més mitològiques, o la vida subjectiva de l’ànima es poetitza tant com la natura que l’acull. Semblantment s’esdevé amb l’amor, el tema més obstinat d’aquesta i de totes les poesies: les dones andalusines canten l’alegria de l’amor correspost o de la cita càlida però també es planyen del dolor de l’amor malaurat, de la separació dels amants o critiquen els pretendents pesats de la guisa més àcida que ens podem imaginar. Són poemes amb un romanticisme avant la lettre quant a exaltació de la pàtria, la bellesa de la natura, el desig de fondre’s amb l’infinit i la curiositat per la ciència i molt “avantguardistes” quant a radicalitat. L’abast de l’inversemblant, dit ras i curt.

La cassida és la forma poètica àrab clàssica per excel·lència. La mètrica es basa en la combinació rítmica de síl·labes breus i llargues, i cada vers té dos hemistiquis separats per una cesura. Temàticament, l’estructura consta de tres blocs molt ben marcats. Primer, una introducció de caire amorós, després la descripció de la natura de l’entorn i, finalment, un colofó laudatori adreçat al receptor sol ser la més emprada. Pel que fa al llenguatge, són poemes amb lèxic arcaïtzant, musical, ple de metàfores, tòpics, imatges i jocs de paraules brillants. Fórmules tradicionals pròpies, com l’expressió “que la pluja el regui!” (l’equivalent al nostre “que al cel sia!”), queixes a persones concretes o a conceptes com el pas del temps o la manca de companyia, panegírics d’agraïment, rèpliques als amants, planys amatoris, descripcions de jardins, sàtires, elogis, invectives contra els parents, declaracions als amants, poemes de despit. I fins i tot, un gran poema de Muhja Bint  Attayani dedicat a un admirador que li havia enviat uns préssecs com a regal: “Recorda els pits de donzella, llur rodonesa; / però que malparats que deixa els ínfims glands!”. O la resposta semblantment orgullosa d’Aixa Bint Àhmad a un poeta que li havia proposat matrimoni: “Sóc lleona, però jamai no m’ha vingut de grat / sojornar en cau aliè, ausades que no! / I encara que això escollís, no m’avindria pas / amb un gos, havent fet la sorda a tants lleons”. En efecte, la pitjor excusa és la que necessita mots…

 

*******

UMM ALALÀ BINT YÚSSUF

(Del vi i de l’amor)

Si de l’amor i del cant

no en fóra rival el vi,

tu casaries ses copes,

i jo, les fonts del desig.

 

HAFSA BINT HAMDUN

(Rèplica a un amant)

Un amant, jo tenia, mesell a tot retret,

i, quan el vaig deixar, encara s’engallà més.

Va dir-me: “¿Potser n’has vist cap que calci el meu peu?”

Al meu torn, vaig dir-li: “¿Que en veus cap que calci el meu?”

 

SADUNA

(Invectiva contra els parents)

Confraternitza amb els estranys

i no t’acostis als parents.

Els parents són com escorpins,

o fins i tot més malvolents!

 

WALLADA BINT ALMÚSTAKFI

(Sàtira contra Ibn Zaydun)

De malnom et diuen l’hexàgon,

mai de la vida te’l trauràs.

Ets banyut, cabró, sodomita,

fornicari, marica i lladre!

 

ÀMAT ALAZIZ

(Poema amorós)

Les entranyes ens fereixes, les vostres mirades;

les nostres mirades, les galtes, us fereixen.

ferida per ferida, l’una en canvi de l’altra;

però, ¿què forçà la ferida del desdeny?

 

Perles de la nit. Poetes andalusines, Adesiara, 2013. Traducció de Margarida Castells i Encarna Sant-Celoni.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: