La història d’una nissaga. L’inici de la historiografia medieval de Catalunya
Neus Iborra
L’estudi de la història, tal com el concebem avui, no té res a veure amb el que suposava per als medievals. Escriure la història tenia altres intencions i objectius que actualment considerem políticament incorrectes –tot i que, malauradament, la informació es continua manipulant en ocasions–, com demostracions d’honor a través de l’explicació de fets i gestes que combinaven elements fantàstics i elements reals.
Les Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, editades recentment amb traducció del llatí de Robert Álvarez i introducció i notes de Stefano M. Cingolani, mostren aquesta percepció inicial o primitiva d’allò que després esdevindria un pilar per a la societat: la pròpia història, la historiografia. Aquest text, tal com se’ns explica a la introducció, no només està format per diversos textos sinó també per diversos autors en diferents moments de la història, i es pot concebre com la narració bàsica de tota historiografia de Catalunya.
És, doncs, el primer i fonamental moment del llarg procés de fixació de la memòria dinàstica dels comtes de Barcelona i de la seva consolidació en el poder, un poder que es caracteritza per una autonomia cada vegada més gran respecte als reis de França i que es completa una vegada assolit el tron d’Aragó. El text respon a una evolució i autopercepció de la família comtal barcelonina, i es presenta com la història d’una nissaga.
Demostrar narrativament el perquè i el quan de l’establiment del dret hereditari a la possessió d’un honor feudal és una de les principals intencions reials que hi ha darrere de la composició d’aquestes cròniques. Es palesa en el caràcter dels redactors, alguns més objectius, d’altres menys, però tots, de manera variada, amb to antifrancès o anticastellà, amb la ideologia reial de la imitació i la superació dels avantpassats, etc. D’altra banda, els elements irreals, les faules que s’introdueixen entremig de moltes dades certes, podrien ser deguts a la causa legitimadora, tot i que la impressió que el lector s’enduu és, si es trasllada al context de la seva redacció, que els escrivans o bé no sabien amb certesa les dades historiogràfiques o bé les que tenien estaven ja equivocades o manipulades. És sorprenent llegir els dos primers capítols i descobrir que són falsos, que el comte Guifré de Rià del qual parla el text no va existir mai, i que la història de Guifré el Pelós que s’explica tampoc té cap mena de veracitat, sobretot perquè és llavors quan un s’adona de la facilitat per canviar la història, de la quantitat de dades històriques que es donen per veres, com probablement van fer els redactors d’aquestes gestes, i que mai no hauran tingut lloc en la història real. Només cal llegir allò que no és cert però que, en canvi, es presenta com a tal.
Les Gestes són, com la gran majoria de textos medievals, una obra col·lectiva i un text en moviment, mantenint la terminologia de Cingolani, és a dir, de la primera redacció fins a la versió final, la informació passa per diverses mans, que en corregeixen les dades –cosa que no sempre es correspon amb donar com a resultat una versió més correcta–, amplifiquen el text, en redacten una nova versió, que, al seu torn, anirà a parar en mans d’algú que s’hi basarà i potser en dues més que li hauran arribat, per crear-ne encara una altra de més completa amb les pròpies aportacions personals també. Així doncs, el resultat és el d’un text que pot haver adoptat allò intencionadament imaginari com a vertader involuntàriament.
L’obra més important composta en els quaranta anys que s’escolen entre la redacció de la crònica de Desclot i la de Muntaner és, sens dubte, la versió definitiva de les Gestes dels comtes de Barcelona, present en aquesta edició. Aquesta versió és l’última història de caràcter general abans que el rei Pere III no encarregui la composició de la Crònica General, que en depèn, i és l’última història que es podria definir com a comtal, i no pas ibèrica i reial. Les Gestes dels comtes es mantenen fidels al model tradicional d’iniciar la història amb Guifré de Rià i Guifré el Pelós, és el model que exalça l’antiguitat del llinatge dels comtes de Barcelona i la continuïtat de transmissió dels drets hereditaris a l’interior de la mateixa família, model amb el qual estava d’acord Desclot.
Les cròniques continuen amb la compilació de cada distribució dels comtats de Barcelona, d’Urgell, de Cerdanya i de Besalú, entre els descendents de la nova generació. Després emprenen la redacció de l’inici i la successió dels reis d’Aragó fins arribar a Jaume II, rei d’Aragó, Sicília, Mallorca i València i comte de Barcelona, passant per la història dels reis més recordats com Jaume I (anomenat el Conqueridor) d’Aragó, València i Mallorca, comte de Barcelona i senyor de Montpeller, i Pere III (anomenat el Cerimoniós), rei d’Aragó, Sicília i València i comte de Barcelona.
Aquesta és una obra que posa a l’abast de la societat catalana l’oportunitat de conèixer més a fons la història de Catalunya, “[…] fet important, especialment en aquests moments en què ens hem de plantejar quina volem que sigui la continuació de la història de la nostra nació”, tal com expressa Josep M. Escolà en el pròleg del llibre.
Anònim, Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. Text llatí i traducció. Edició de Stefano M. Cingolani, traducció de Robert Álvarez, pròleg de Josep M. Escolà. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum: Publicacions URV, 2012.
