Marges, una obra que respira classicisme
Per Jordi Llavina
En Menna, el protagonista de Marges, l’opera prima de Roger Vilà Padró (Barcino), jo me l’afiguro com un Sèneca dels nostres dies. Com envejo —ho he de reconèixer— aquesta seva relativa temprança! El seu seny, potser? També, sens dubte. I la seva aparent fredor a l’hora de sospesar el material candent de l’existència, mirant de no bleir-se (les mans, el cor).
Es desplaça al Priorat amb la intenció de passar-hi, en principi, un mes. Com que l’experiència resulta positiva, ampliarà el període a quinze dies més. En Menna ha patit una crisi (una crisi severa). La seva dona va morir ara fa tres anys. Podem suposar que ell viu una mica d’esma, treballant al Consorci de Normalització Lingüística de la Selva, a Santa Coloma de Farners —hi ha, certament, alguns paral·lelismes entre en Menna i l’autor del llibre: qui no escriu, poc o molt, des de l’experiència pròpia?—. Li cal, per tant, el viatge interior. S’endú al mas de Margalef, entre altres, dos llibres molt significatius: la Comèdia dantesca i l’Ulisses de Joyce. Ha fet saber a tothom que l’objectiu del seu recés prioratí —la comarca de les arrels per part de pare— és continuar treballant en el seu estudi sobre els marges de pedra seca. Ja ho fa, ja, això d’examinar-los i de fotografiar-los! I, de fet, arriba a constituir tota una teoria sobre aquestes construccions, que parcel·len el nostre país per al conreu. Al final del llibre, al final de la novel·la, hi ha uns apunts de caire aforístic que condensen la reflexió filosòfica, en podem dir així, d’en Menna davant el fenomen dels marges. Ell mateix és com si se situés als marges de la vida, veient-la venir, poc disposat a immiscir-se en el mercat populós de la societat, gens disposat a participar del traüt que ha deixat enrere.
Marges és una novel·la formidable, que respira, tota ella, calma. Parla del desig d’anar a cercar la serenitat, de retrobar-se amb unes arrels familiars, però també personals. És un retorn a l’essència. Aquell recés prioratí constitueix, per això, el lloc privilegiat de la creació. De la creació del món, i també de la creació literària.
Al començament de l’obra, el narrador, en Menna, es pregunta (i em sembla una qüestió fonamental per al desenvolupament del llibre: per al de l’acció moral del protagonista i per al del relat): “Es pot escriure sense flirtejar amb la bogeria, amb alguna mena o altra de marginalitat o d’inseguretat vital?”. Em sembla que la resposta la dóna el mateix narrador: sí, és clar. És possible. En Menna pretén escriure com qui fa un marge. Amb la mateixa saviesa clàssica, amb els mateixos materials de la tradició: “Aquesta és la idea que em ronda i que no sé com expressar. Potser al final, un dia qualsevol, ho hauré de provar amb pedres”.
