Roger Vilà, Marges, Editorial Barcino, 2013
Roger Vilà, Marges, Editorial Barcino, 2013
Al costat del camí, en el punt on aquest es transforma en era, arrenca un corriol que s’enfila pel marge i transcorre plàcid entre uns ametllers retorçats, ben alineats en un camp que han llaurat no fa gaire. Es tracta d’una feixa àmplia, delimitada per un petit mur de pedra seca que separa el tros llaurat d’un sortint rocós que acaba sobtadament, tallat per un estimbat d’unes quantes desenes de metres. El mur s’alça entre mates de fonoll resseques i té una escletxa feta a posta de mig metre d’amplada; és com una porta que et permet accedir a una terrassa natural de pedra situada al caire del penya-segat. Dempeus, des d’aquesta talaia, la visió és extraordinària, però si vencent el vertigen s’avança uns metres cap a la dreta es descobreix un dels punts més espectaculars de tota la zona: la roca, que apareix rebaixada i forma una concavitat perfecta per ajustar-hi el cul i l’espatlla, es converteix en un tron de pedra col·locat sobre l’abisme, des del qual es pot contemplar el paisatge que s’estén al davant i als peus. Quan l’he vist no m’he pogut estar d’asseure-m’hi una estona llarga mentre el cel s’enfosquia i la vermellor es desplaçava cap a ponent. Tampoc no he pogut evitar preguntar-me què hi faig aquí, sol, un dia qualsevol de principis de juliol. Ha estat una pregunta inevitable, però poc insistent; gairebé obligatòria, però per això mateix fins a un cert punt esquivable, ajornable. Retòrica. No em cal trobar-hi respostes. Encara hi pensava, sense ser-ne del tot conscient, quan un esparver m’ha sobrevolat a poca distància un parell de vegades. Jo, home roca, l’he seguit amb uns ulls maldestres, incapaços de no perdre’l de vista si s’allunyava cel enllà o si la trajectòria visual el camuflava amb un fons de capçades de pi. M’hauria llençat a perseguir-lo, però no m’he mogut del tron, cap múscul no ha fet la intenció d’alçar el vol, de saltar. Sóc home roca, no esparver. Ni boig. L’he albirat un últim cop travessant la vermellor que s’apaga i enfilant algun corriol aeri cap a no sé on. Aleshores he tancat els ulls i he sumit en la immobilitat qualsevol membre que em pogués distreure de ser pedra, terrer, arrel, foscor. Aquest estat letàrgic no ha impedit que arribés una altra pregunta, aquesta supèrflua, i per tant indefugible: ¿es pot escriure res de bo duent una vida còmoda, recolzada en hàbits regulars, configurada per una seqüència diària d’actes que s’ha comprovat que funcionen per tirar endavant, per saltar d’un dia a l’altre sense ensurts? ¿Es pot escriure sense flirtejar amb la bogeria, amb alguna mena o altra de marginalitat o d’inseguretat vital? ¿No cal enfangar-se en un mínim de provisionalitat i de dubtes, acompanyats d’unes dosis més o menys incontrolables de sofriment? Mentre sec en aquest tron, sobre l’abisme, gaudeixo d’una vista impressionant però paralitzadora, capaç de proporcionar-me una experiència estètica que difícilment podré aprofitar més endavant. No serveix dir: hi aniré, m’exaltaré amb el paisatge i escriuré una pàgina sobre el que he sentit. No funciona així. No hi ha preparació possible per al fet d’escriure. Sóc sol, entre els marges, i podria estar-m’hi dècades sense escriure res. Han passat uns quants segles. La nit ha arribat completa. Entumit, m’he aixecat per refer el camí entre els ametllers.
* * *
Aquest tercer dia m’he llevat decidit a fer la primera sortida per recórrer la serra i fotografiar tants marges com em sigui possible. Fa un dia impropi de juliol, un pèl tapat, no gaire calorós. Sembla que almenys durant un parell d’hores podré caminar sense rostir-me. He omplert la cantimplora i l’he ficada dins la motxilla, juntament amb unes quantes ensaginades i una bosseta d’ametlles. Al costat del bosc de pins hi ha un corriol que segueix cap a l’est, en direcció a una antiga venta situada en el turó que domina aquell sector de la serra. Just abans d’arribar-hi ensopego amb les marques d’un sender de gran recorregut que continua un bon tros paral·lel a la carretera solitària. En aquell punt, la comarca del Priorat s’endinsa en les Garrigues com una banya travessada pel barranc del Purgatori. Mentre camino contemplo els camps que tinc més propers, l’estesa irregular de petits turons i de valls trencades que cauen progressivament cap a la gran depressió intuïda al lluny. És un paisatge àrid, i tanmateix atraient; dur, fins a un cert punt inhòspit, però que alhora et convida a penetrar-hi, a fondre-t’hi. Aquest caràcter dual que té aquí la terra està ben representat per aquest barranc eixut que en èpoques de pluja recull les aigües de cada raconada de la banya intrusa. Potser el nom del barranc ve d’aquesta dualitat: un lloc inhòspit i atraient, un racó de món perfecte per expiar culpes i pensar en un futur més falaguer. I jo ara hi sóc, absort, resseguint els límits dels camps i dels pedregars, saltant d’una feixa a l’altra, sense prendre una direcció clara, sense saber què me’n vull endur, què he de fotografiar. No sento que hagi d’expiar cap culpa, però sí que aspiro a un futur diferent mentre avanço per un laberint trencat de murs, reguerols, esbarzers i espessoralls. A la fi, m’assec en una gran pedra plana penjada sobre una olla seca que forma el torrent, i m’hi estic una estona mirant el que m’envolta, assossegat. De vegades fixo els ulls en un punt concret: un pi, una roca, una vella paret esfondrada. Després alço el cap i busco un horitzó més ampli mentre deixo que la ment em quedi en blanc, fins que un soroll qualsevol, un borborigme, un esgarip, em fa retornar a l’estat conscient. Ho aprofito per treure la cantimplora i les ensaginades. Aquí, assegut sobre el Purgatori, em vénen al cap uns versos mil cops repetits:
Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.
Deu ser això. Sóc al mig de la meva vida, dubtant davant del camí que he de seguir a partir d’ara, enfonsat en un purgatori que dura ja massa temps. He vingut aquí no pas a buscar res, sinó a ensopegar amb un camí que em convidi a seguir-lo, potser cegament, inevitablement, per començar la segona part de la meva vida. Sé com he viscut fins ara, com han estat aquests primers quaranta anys, i tinc clar que vull que els propers quaranta siguin una altra cosa. No sé com ho puc aconseguir, què és el que ha de canviar, però tinc tot un mes per intentar esbrinar-ho. Sol? Enmig d’enlloc? Sóc foll. I com un foll em poso dempeus sobre la roca i llanço un crit que recorre el Purgatori i ressona per tota la banya, un crit llarg i agut que em retorna com un eco, un mirall dèbil on veig reflectit el meu ànim. Més calmat, torno a seure i queixalo una ensaginada. L’efecte de la galeta fonent-se’m dins la boca esdevé balsàmic per al meu esperit. Una bona ensaginada és el cim de la rebosteria. L’infeliç de Proust es va haver de conformar a descriure una magdalena perquè mai no degué tenir la sort de tastar una d’aquestes obres d’art comestibles que elaboren les dones d’aquesta banda del país. Curiosament, el mos també em provoca una allau de records.
Durant molts anys de la infantesa vam venir a passar una bona part de l’estiu a Margalef. Ens estàvem a la casa dels avis, al carrer del Pont. Em vénen a la memòria les olors procedents de la cuina, el sofregit de tomàquet, els ous caragolats, o l’aroma del rebost, on sempre reposaven entre papers d’estrassa coques del forn de pa, grosses, dures, ben ensucrades i cuites al punt, o una paperina plena d’ensaginades, que solien arribar com a colofó d’un esmorzar o d’un berenar. En preníem una de la mà de l’àvia i corríem escales avall per anar a jugar a la plaça o a la llera del riu, on coincidíem amb els nois de la colla de cada any.
