Una novel·la d’aventures
Anna Carreras
«havent perdut la seva font d’ingressos habituals i trobant-se,
d’altra banda, en una situació personal de perill,
Roger i els seus homes s’oferiren com a mercenaris
a l’emperador Andrònic II Paleòleg,
que necessitava tropes experimentades
per combatre els turcs de l’Àsia Menor»
L’escriptor Jordi Llavina trasllada al català modern L’expedició dels catalans a Orient, un episodi cabdal de la Crònica de Ramon Muntaner. Ens presenta el llibre amb els mots següents: “Muntaner va ser mestre racional i personatge protagonista de la Companyia catalana que va fer estralls a la Romania en els primers anys del segle XIV. Procurador general de Roger de Flor, el cavaller amb el qual comença aquest relat, Ramon Muntaner va saber casar les armes i les lletres, bé que aquestes segones probablement van passar inadvertides per a molts dels que van acompanyar-lo en aquella llarga i treballada aventura a l’Orient. El podríem definir com un autèntic capità —o, encara més, sobirà— de l’escriptura: només pel centenar de pàgines d’aquesta Expedició, a fe que ja mereix el denominatiu!”. En efecte, la Crònica de Ramon Muntaner, escrita a Xirivella entre el 1325 i el 1328, és la més llarga de les Quatre grans cròniques medievals; narra els fets des de l’engendrament de Jaume el Conqueridor (1207) fins a la coronació d’Alfons el Benigne (1328). Aquest llibre de L’expedició s’inclou en la Crònica, i s’hi respira l’escriptura d’un Muntaner militar, del tipus dels moderns capitosts de legions estrangeres, de temperament abrandat i entusiasta, afeccionat a la lectura de novel·les cavalleresques. L’autor donà un to personalíssim a la seva crònica, on els fets són rigorosament certs, l’apassionament constant i l’aproximació al lector, un dels més notables guanys literaris d’aquesta mostra del que avui anomenaríem “literatura del jo”.
El nucli temàtic de la narració històrica de la Crònica de Muntaner es concentra en dos grans focus íntimament relacionats: el de la guerra entre catalans i sicilians contra els angevins i la posterior guerra contra el rei de França en territori català durant el regnat de Pere III el Gran (1276-1285), i el de l’aventura de la companyia dels almogàvers a Orient durant el regnat de Jaume II d’Aragó (capítols 194 a 244). És aquesta darrera acció la que conforma el llibre editat ara per l’Editorial Barcino. El punt de vista de Muntaner no és el d’un historiador modern, sinó el d’un súbdit fidel i incondicional que pren partit i que, en determinats moments, es converteix en un protagonista més de la narració. El valor del llibre, a més a més, és el de representar l’únic testimoni occidental sobre l’expedició dels almogàvers a l’Imperi Bizantí. El cronista Muntaner pretén fer versemblants i autèntics els fets que narra i no se n’està, quan li convé, de reflexionar sobre alguns dels episodis que ha viscut, sobre sengles aspectes de la seva societat o sobre les meravelles que li han cridat l’atenció en el transcurs dels seus viatges. La literatura del jo es transforma, mercès a l’ofici de l’escriptor, en “literatura del nosaltres”.
“Què us diré?”, reitera Muntaner per tal d’explicar-nos la successió dels fets a partir d’episodis escrits amb un llenguatge àgil i fresc, sense complicacions sintàctiques i un profund detallisme. L’Anatòlia i la península grega es trobaven en el caos més absolut, i eren terreny propici per als aventurers. El feble imperi Bizantí, sacsejat per rivalitats internes, era amenaçat pels turcs i els búlgars, i es trobava sota el control de Gènova. A la península grega, eslaus, francs, grecs i vènets lluitaven per aconseguir dominis més amplis. En aquest context, l’arribada de Roger de Flor amb uns quants centenars de cavallers i uns dos mil almogàvers, que formaven la Companyia Catalana, com a mercenaris en busca de la fortuna al servei de l’emperador Andrònic (1303), va significar un darrer element de desestabilització, amb la seva implacable violència, les destruccions i els saquejos que Muntaner no recrea en descripcions de sang i fetge: “I, encara, vam obtenir ben bé tres mil cavalls que havien sobreviscut —els altres eren morts o vagarejaven pel camp de batalla arrossegant el budellam”. En un primer moment contra els turcs, i després de la mort de Roger de Flor, contra els grecs i els seus aliats, la iniciativa militar es dirigí contra tothom fins que, després d’uns anys de desplaçaments, la Companyia es va establir al ducat d’Atenes, que va passar a mans catalanes (1311). L’estada de la Companyia a Orient es pot dividir en dos grans períodes: el primer, entre 1302 i 1311, caracteritzat pel nomadisme i els enfrontaments guerrers; el segon, entre 1311 i 1460, caracteritzat per l’ocupació dels territoris conquerits en l’etapa anterior.
L’escaiença del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner fa, encara, més agradable la trobada —o la retrobada— amb aquesta obra. Els catalans gaudeixen del favor de Déu. La Providència els empara i són afortunats. I és que com encertadament afirma Llavina en el pròleg d’aquesta edició, “la prioritat del cronista és, en tot moment, donar compte de les proeses dels catalans en aquells territoris extrems per servar-ne memòria”. El volum s’acompanya d’una llista de topònims de la mediterrània oriental, i d’un fastuós mapa detallat que ajuda a situar l’acció narrada. La col·lecció Tast de Clàssics, sota el recer de l’Editorial Barcino ha aconseguit, una vegada més, recuperar i apropar al lector contemporani una de les joies de la nostra literatura. Aventurem-nos amb Muntaner i repassem els nostres orígens: potser així arribarem a entendre una mica més el nostre present i serem capaços, encara, de millorar-lo.
Ramon Muntaner, L’expedició dels catalans a Orient, versió de Jordi Llavina, Tast de Clàssics, 2015. Editorial Barcino
