Obra completa de Pere Torroella (part I)
Discurs a cura de Francisco Rodríguez Risquete a la Universitat de Girona, el 23 de Novembre de 2011
El llibre que avui presentem té l’aspecte d’un llibre convencional i perfectament acadèmic, amb pròleg, edició de textos, notes crítiques i tota mena d’annexos. Aquesta és la part visible i epidèrmica de qualsevol obra, la part que coneixem només de fullejar-la durant uns pocs segons. A primer cop d’ull, s’hi estudia i edita l’obra completa d’un poeta cortesà del segle xv a qui no s’havia parat gaire atenció fins avui. Pere Torroella (c. 1420-c. 1492), en efecte, era recordat (només entre els especialistes) com un poeta menor que va destacar per tres motius: perquè va compondre un poema titulat Maldecir de mujeres, que va convertir-lo en el misogin per excel·lència durant un parell de segles; perquè va escriure la seva obra en castellà i en català, a parts iguals, en un bilingüisme que sembla perfecte; i perquè va compondre el primer sonet conservat en català. Els motius de la seva modesta fama eren, doncs, gairebé accidentals. Aparentment, aquest llibre aprofundeix en la seva biografia i presenta una edició millorada de l’obra completa, amb anotació sistemàtica. Com ja he dit, podria semblar un llibre acadèmic i convencional.
Deixeu-me, però, que expliqui què és realment, o què vol ser, aquest llibre. Totes les obres amaguen una història al darrere, que de vegades és més interessant que el llibre que en resulta. Crec que aquesta edició de Pere Torroella s’entén millor si sabem com va néixer, d’on va sortir i com ha acabat aquí.
Tinc a les mans tres volums: dos del meu Pere Torroella i un dels Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim que va publicar en Jaume Torró ara fa dos anys, també a la col·lecció Els Nostres Clàssics. D’una manera misteriosa, tots tres volums formen una unitat i es complementen a la perfecció. M’agrada pensar que són, en el fons, un sol llibre, i confio que aquesta llicència no desagradarà el professor Torró. Un sol llibre, en efecte, en què el volum de Torró és el pòrtic o, si voleu, el plantejament i el nus, i els meus són el desenllaç d’aquesta singular novel·la històrica que hem anat contruint amb dedicació i paciència. Aquestes dues obres em porten a la memòria una frase de Benjamin Disraeli, que diu: «Quan necessito llegir un llibre, l’escric». Això és, salvant totes les distàncies, el que va passar fa dotze anys i el que explica l’existència d’aquestes edicions: ens mancava un llibre per entendre la realitat social de la poesia del segle xv, i vam haver d’escriure’l, com aquell qui diu, a quatre mans, i sovint a sis.
El 1999 (ja fa massa temps), vaig ingressar com a becari de recerca al servei de Rafael Ramos i Jaume Torró, igual com Pere Torroella va ingressar de jovenet al servei de Joan d’Aragó i Carles de Viana. Tots dos, no cal dir-ho, han estat directors magnífics, i fins i tot quelcom més que simples directors. Rafael Ramos coneix de manera excepcional la poesia castellana del segle xv, i els seus consells i estímuls han estat fonamentals a l’hora d’escriure aquest llibre. Jaume Torró, al seu torn, tenia la sospita que la història de la poesia del xv, tal com la presentava la historiografia oficial, era una història deficient i incompleta, i que calia estudiar-la novament a partir de la recerca en arxius i de les eines de la filologia més rigorosa. Una història de la poesia no és només la juxtaposició d’unes poques dades: és, sobretot, una trama cosida amb el major nombre possible de fils, però que ens mostra, per sobre dels detalls, un dibuix unitari i coherent, una sola imatge complexa i harmoniosa. En aquell llibre que el professor Torró volia llegir algun dia però que encara no existia, en aquell libre imaginari de què parlava Benjamin Disraeli, hi havia importants lligams entre la poesia aragonesa i la poesia catalana del moment; en aquell llibre somiat, els poetes decidiren abraçar el català com a llengua literària gràcies a l’ascens dels Trastàmara al poder, i no per decisió d’un sol poeta genial; en aquella obra ideal, Ausiàs March havia estat un poeta perfectament cortesà, no pas un romàntic aïllat, torturat i capficat en les seves cabòries; les corts de Joan II i Carles de Viana, sovint desateses pels especialistes, eren crucials per al desenvolupament de la lírica culta; i, finalment, en aquell llibre in mentis, Pere Torroella havia tingut un paper destacadíssim, d’autèntic líder cultural, en les grans corts aragoneses del moment. Aquell llibre, però, encara necessitava que algú l’escrivís, i l’atzar va voler que jo formés part d’aquest projecte engrescador. Un projecte que consistia, ni més ni menys, que a presentar una visió renovada de tota la poesia del segle xv, amb els seus poetes, les seves corts i ambients, els seus cançoners en constant sorgiment i transformació, i els seus models d’inspiració.
De seguida, ens vam posar mans a la feina. Sabíem que Pere Torroella fou empordanès i que havia residit a les corts de Joan de Navarra, Carles de Viana, Alfons el Magnànim i, novament, Joan II; sabíem que havia participat a la guerra civil catalana de 1462-1472, i sabíem que la seva obra era difícil, potser perquè havia estat mal editada als anys trenta del segle passat.
Malgrat tot, era molt més el que no sabíem: ignoràvem, per exemple, quan i perquè aquell noiet empordanés, un simple cadet de La Bisbal, va acabar a la llunyana cort de Navarra; quan va arribar a la fastuosa cort de Nàpols; quines relacions exactes va mantenir amb Joan d’Aragó i el seu fill Carles de Viana, eternament enemistats; quan va néixer i quan va morir; quin paper va jugar en el cànon de la poesia del segle xv; com va relacionar-se amb la poesia d’Ausiàs March; quins eren els seus orígens i la seva família; com calia entendre i llegir la seva obra; i, com aquests, molts altres enigmes.
Vaig passar dos estius a Barcelona, treballant a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l‘Arxiu de Protocols i a l’Arxiu d’Història de la Ciutat. Malgrat que la feina en arxius és sovint rutinària i un xic avorrida, no són estranyes les sorpreses. Un dia, remenant entre uns registres quasi oblidats de la cancelleria de Carles de Viana, vaig trobar-hi Joanot Martorell acompanyant el Príncep de Viana justament els anys en què escrivia el Tirant lo Blanc. Aquesta troballa, però, no és mèrit meu. Jaume Torró ja feia temps que explicava a classe, de manera instintiva o potser intuïtiva, que Martorell no va escriure el Tirant reclòs a València, sinó en l’ambient d’una cort cosmopolita, exercint les funcions pròpies d’un militar de l’època. Ara n’havia aparegut la prova, i de seguida vaig trucar-lo i vam celebrar-ho amb en Rafael Ramos en un restaurant paraguaià, pintoresc però amb una cuina d’el·laboració discutible. Poc temps després, el professor Ramos va avisar-me que una casa de subhastes de Barcelona treia a la venda un lot de documents de les famílies Torroella-Agullana-Riquer, però durant una ràpida inspecció no vam saber-hi veure res d’interès. Els mesos van passar i vaig assabentar-me que l’arxiu de la Bisbal havia adquirit aquell lot, i gràcies a ell, amb més calma, vaig poder reconstruir els orígens de Pere Torroella, i també la seva sorprenent descendència, que mostra que el patrimoni familiar del poeta va passar, al llarg dels segles, a mans dels Agullana, ascendents directes del brillant filòleg Martí de Riquer. No em negareu que aquest desenllaç, en què Riquer acaba essent hereu de Pere Torroella, no és una casualitat admirable.
La recerca més important, però, va quedar focalitzada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a Protocols de Girona, on els documents anaven apareixent amb lentitud però amb constància. Partíem d’uns cinquanta documents coneguts sobre el poeta. Al final de la recerca, havia trobat més de tres-cents documents nous sobre Torroella, que ara és un dels poetes millor documents de l’Edat Mitjana. També vaig poder reconstruir la seva família, on constaven un abat amb galera pròpia, un cavaller que mercadejava amb sal i avellanes i que de tant en tant obtenia ingressos extra exercint de corsari i fins de pirata, i un cavaller de l’Orde de Sant Joan que fou capturat pels turcs durant la caiguda de Constantinoble. En resum, una família típica del segle xv. I, alhora, tant en Jaume como jo vam poder aplegar una col·lecció de documents sobre altres escriptors contemporanis que ens permeten reconstruir amb precisió l’entramat cultural de les corts de bona part del segle xv, amb dades noves sobre Juan Poeta, Lluís de Vila-rasa, Perot Joan, Francesc Ferrer, Jacopo Mirabella, Suero de Ribera, Juan de Villalpando o el músic Juan Cornago, del qual sentireu, d’aquí a no gaire, una melodia amb lletra torroelliana que deu ser primícia mundial, perquè els últims a escoltar-la devien ser els companys de Torroella, ara fa cap a sis-cents anys.
Enllestida la recerca històrica, calia editar les seves poesies i proses, escampades en més de quaranta manuscrits. Cada viatge per inspeccionar-los té les seves petites anècdotes, que aquí només puc resumir: a la Biblioteca Nacional de París, on tothom sap que és obligatori barallar-s’hi amb el personal per poder consultar qualsevol manuscrit, vaig estar a punt de quedar-me amb les ganes de veure els cançoners que m’interessaven i de quedar aïllat i sol durant tres setmanes en una ciutat congelada, grisa i on tothom parla francès, un idioma que llegeixo, parlo però no entenc; a la Biblioteca Britànica de Londres, vaig contraure una conjuntivitis per culpa d’un manuscrit descompost i en pèssim estat de conservació, i hauríeu d’haver vist la cara dels bidells quan entrava a la sala de consulta amb un ull botit per culpa de la filologia; a la societat Hispànica de Nova York vaig treballar-hi poques setmanes després dels atemptats de l’11-S, en un ambient enrarit, quan la zona zero encara era lloc de peregrinació i de mostres de condol, en una biblioteca solitària i envellida que contrastava amb l’ambient animat i folklòric del Harlem hispà on va situarla un filàntrop multimilionari quan la zona era una pacífica quadrícula residencial. D’històries particulars n’hi ha moltes, però el temps és breu i cal que ens centrem en els resultats, és a dir, en el llibre que avui presentem.
És la meva intenció que d’aquest llibre emergeixi un nou Pere Torroella, i que se’l valori amb la justícia que es mereix. Em direu que no té l’alçada poètica d’Ausiàs March, i que no va impulsar la revolució d’un Juan de Mena, i tot plegat és cert; però també ho és que va ser el gran activista cultural de les corts més productives de la literatura del segle xv. D’altra banda, també és la meva intenció que aquests tres volums (els meus i el d’en Jaume Torró) mostrin una nova història de la poesia a mitjans segle xv, en temps d’Ausiàs March i dels seus seguidors. És allò que deia fa un moment: aquesta obra pot semblar una edició de Pere Torroella, però heu de saber que Torroella és només el pretext per mostrar aquesta nova visió de la poesia de l’època.
