Obra Completa de Pere Torroella (Part II)
Després de deu anys de recerca, les novetats havien d’acumular-se per força. Si no hi hagués dades noves, documents inèdits i plantejaments novedosos, potser parlaríem d’especulació literària però no pròpiament de recerca.
Abans d’iniciar la meva tasca, coneixíem una cinquantena de documents sobre el poeta. Ara en tenim més de tres-cents cinquanta, que el converteixen en el poeta peninsular millor documentat de l’època, i que ens permeten seguir-li el rastre de vegades dia a dia. Ara sabem, per exemple, com va ingressar a la cort. Quan el 1436 era encara un vailet i els infants d’Aragó guerrejaven per conquerir regnes llunyans, l’infant Joan, rei de Navarra, va tornar sobtadament a la península. Llavors el pare del futur poeta va agafar el fill del bracet, va alçar-lo sobre el cavall i, plegats, van travessar el Principat fins arribar a la cort, on el pare va cedir la pàtria potestat a Joan de Navarra, essent conscient que no tornaria a veure el seu fill fins que no fos un home educat com un bon cavaller i com un bon cortesà. Em direu que és un sistema educatiu cruel i elitista, però funcionava, i el llibre que presento n’és la prova. També sabem que el poeta, un cop ja s’havia consolidat com a relacions públiques i especialista en protocol cortesà, quan ja devia ser famós en l’amor i se sentia còmode en els ambients cosmopolites, va seduir en secret la pubilla del seu poble, va casar-s’hi d’amagat i va forçar un matrimoni legal que l’afavorí la resta de la seva vida. També sabem, o podem sospitar, que aquesta jugada no degué agradar el seus sogres, però res no ens permet imaginar en quin ambient devien conviure tots plegats sota el mateix sostre, ja que Torroella s’instal·là en la casa d’ella després del matrimoni. Ens corregim: sí que el podem imaginar, ni que sigui de forma especulativa, perquè durant la guerra civil catalana la sogra va fugir del poble amb els béns del poeta, i el poeta, en justa correspondència, va apropiar-se dels béns de la sogra, i d’aquesta manera tan graciosa i edificant les baralles i disputes judicials entre sogra i gendre s’allargaren durant anys. Sabem, entre les moltes minúcies que s’amaguen als arxius, quan i perquè viatjà a Nàpols, en companyia dels seus germans i com a tutor i educador de l’infant bastard Joan d’Aragó, futur arquebisbe de Saragossa. Les primícies biogràfiques d’aquest llibre, els detallets impertinents que una bona ploma podria convertir en novel·la, són massa nombrosos per resumir-los tots: ara coneixem les seves intrigues i gestions en l’espinós afer de Carles de Viana, enfrontat al seu pare, llampant rei d’Aragó; podem seguir les rutines i monotonies de la seva vellesa, quan vetllava pel patrimoni que havia acumulat per mèrits propis mentre potser recordava els anys versos de la joventut; i sabem que degué morir el 1492, quan una nova època emergia en la història i la cultura peninsulars, una època que l’oblidaria del tot però que li devia molt més del que ens imaginàvem.
El llibre que presentem també ofereix, per primer cop, més de cent documents inèdits sobre la família del poeta, fins ara desconeguda. Gràcies a ells, tenim notícies dels avis, dels pares, d’aquells germans (el cadell cortesà, l’abat lletrat, el cavaller pirata, l’hospitaler heroic) que tan bé resumeixen tot el que fou el segle xv, i també dels fills, néts, besnéts i altres derivades que desemboquen, com sabem, la família Agullana i el mestre Riquer.
Les novetats també s’estenen al conjunt de l’obra literària. Els poemes i proses de l’empordanès han estat depurats i anotats (potser sobreanotats) amb vocació sistemàtica i tal vegada obsessiva, amb la intenció d’aclarir problemes lèxics, gramaticals, semàntics, històrics, doctrinals i els relacionats amb les fonts d’inspiració. Les novetats d’aquestes darreres em semblen especialment importants, ja que confirmen i amplifiquen allò que podíem sospitar gràcies als poetes que Torroella cita al poema amb citacions que es titula Tant mon voler, és a dir, que l’escriptor empordanès coneixia molt bé la poesia castellana, catalana, trobadoresca, francesa i italiana, i que per damunt de tot dominava, potser de memòria, els dictats poètics d’Ausiàs March. Aquesta anotació meticulosa converteix el meu llibre, en part, en un llibre científic, si ho voleu dir amb un mot desagradable. Per facilitar-ne la consulta i confirmar aquesta dimensió tècnica i certament aspra, el segon volum inclou nombrosos índexs de rimes, lèxic, topica i noms propis.
Per bastir aquesta edició, ha calgut consultar gairebé cinquanta manuscrits ubicats a Europa i Amèrica, però alhora també s’hi presenten nous manuscrits, no catalogats ni emprats pels especialistes: un és a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, un altre es troba a la Biblioteca Nacional de París i conté un fragment de cançoner, i el darrer fou subhastat fa poc a Madrid. L’estudi dels manuscrits ha permès descartar poemes que hom atribuïa a Pere Torroella, però que segurament són d’autors anònims. Entre ells, destaquem uns poemes que plagien Ausiàs March, unes cançons castellanes d’autoria oscil·lant i un poema religiós que poc té a veure amb l’estil alambinat i frívol de Torroella. D’altra banda, el meu llibre presenta noves atribucions i una faceta desconeguda: entre les primeres, destaquem una prosa fins ara anònima del Cancionero de Herberay i un poema pornogràfic que una mà piadosa va ratllar fa segles i que cap editor havia pogut llegir fins avui; pel què fa a la nova faceta, si fins ara sabíem que Torroella havia escrit vers i prosa, ara podem afegir que també va exercir de traductor, ja que el llibre demostra que una de les seves proses, fins ara considerada original, és en realitat la traducció d’un discurs d’èxit entre els humanistes.
La poesia, abans del Romanticisme, acostuma a divulgar-se en cançoners. Per editar Torroella com cal, era imprescindible entendre aquest principi gairebé tautològic, i també era indispensable tenir present que un cançoner no és un dipòsit físic de textos, sinó quelcom més interessant: un estrat epidèrmic que, de vegades, permet refer i ressuscitar la geologia literària que l’ha fet possible, i que té la seva pròpia història. En aquest llibre, també per primer cop, es presenta una visió de conjunt d’alguns dels cançoners orientals més importants del segle xv: en efecte, intento mostrar com els cançoners de París (J), de l’Ateneu (N) i de Barcelona (L) deriven de tres reculls perduts que van unir-se en un de sol, i proposo una data i un lloc, i una explicació d’aquesta data i d’aquest lloc. També provo d’explicar, amb l’auxili del professor Torró, que els cançoners de Saragossa (P) i de Nova York (O2) deriven de dues col·leccions prèvies, i alhora intento demostrar que segurament va existir un cançoner personal de Pere Torroella amb una determinada ordenació i, potser, amb una transmissió inicial en quaderns breus, allò que els provençalistes germànics anomenaven liederblätter. Aquestes últimes reflexions, però, són només hipòtesis, que poden coincidir, o no, amb la realitat.
Tot plegat, ens permet oferir un nou perfil de Pere Torroella, que ara esdevé (aquesta és la nostra tesi) un dels epicentres de la poesia del segle xv: la seva biografia, ben definida i il·lustrada, el situa en les corts més actives del moment; la seva obra, ben representada en els manuscrits, el presenta com una síntesi de la literatura amorosa de cort, on participen les dues grans tradicions hispàniques (en català i en castellà) i les dues formes del discurs sentimental (prosa i vers, que aquí equivalen a pedagogia i pràctica de l’amor).
Torroella, en efecte, fou un mestre d’amor que tingué un pes molt notable en la creació del cànon literari del moment, un cànon en què, per primer cop, la tradició precedent (formada pels trobadors, els castellans, els francesos i els catalans de primers del xv) quedava supeditada a dos nous models: Ausiàs March i Petrarca. Cal insistir-hi: Torroella fou el primer que explorà aquesta fórmula, i segurament fou qui l’imposà entre els seus contemporanis. La dada no és menor: March i Petrarca seran els models que, des d’aquell moment, marcaran per sempre més la història de la nostra poesia fins al Romanticisme. La història de la literatura mai no li ha reconegut a Torroella el mèrit d’aquesta jugada mestra de la que fou el pioner absolut i secret.
La proposta de Torroella tingué èxit, i aquesta és una altra dada que desconeixíem: ho sabem perquè ara queda demostrat que fou imitat pels poetes del seu entorn, i ho sabem perquè podem sospitar que els cortesans que se l’escoltaven ho feien amb admiració o, almenys, amb respecte. Amb això n’hi havia prou. Torroella era un poeta culte, amb un domini excel·lent de la poesia vella i la poesia nova, dels versos dels trobadors i de les novetats que arribaven d’Itàlia, de les velles propostes peninsulars i de la impactant renovació d’Ausiàs March. A més, va saber aprofitar la seva cultura i va exhibir-la sempre que va poder, i això és potser el més important quan del que es tracta és de marcar tendències en la història literària.
Tothom sap, si és sincer, que la cultura sovint va unida a la pedanteria i al posat interessant. Tothom sap, també, que de vegades la pedanteria apareix tota sola. Torroella, al meu entendre, pertany al primer perfil psicològic. Podem copçar el seu tarannà pedant i orgullós de dues maneres: o bé llegint tota la seva producció literària, on la humilitat hi és poc freqüent, o bé parant atenció en el fill del poeta. Sóc dels qui pensen que els noms del fills defineixen els pares, per bo o per dolent. El nostre poeta va decidir que el seu fill es diria Diomedes. Sincerament, no conec cap altra persona de carn i ossos que al segle xv hispànic dugués aquest nom homèric i sonor. Aquest detall, tot sol, diu el mateix, o fins i tot més, que tots els versos i proses del poeta. El detall també m’inclina a pensar que una Diana Torroella, mal ubicada en la generalogia però relacionada amb Diomedes, també devia ser filla del poeta. Hi ha casos, com passava amb Joanot Martorell, en què només cal esperar a que un document, algun dia, confirmi allò que ja podíem intuir sense que calguessin àpoques ni codicils burocràtics.
En el nou perfil del poeta que vol oferir aquest llibre, Pere Torroella és un escriptor ambiciós, que escriu en totes les llengües vàlides a la península, que conrea tots els gèneres cortesans, que maleeix i beneeix les dones i practica el misticisme i la pornografia amorosos, que proclama la teoria eròtica des del púlpit àulic i que l’exercita en la poesia i potser en la vida, i que mostra com s’ha d’adaptar March als registres més insospitats del moment, com ara la poesia castellana, la lírica musical o la tradició prestigiosa del trobar ric d’Arnaut Daniel. Alhora, en el meu llibre Torroella és presentat com un cortesà intel·ligent, com un vailet sense herència que va saber prosperar lluny dels pares i va esdevenir coper de prínceps, majordom d’infants, conseller de reis, mestre de cerimònies i expert en protocol i relacions públiques en els palaus més refinats del seu segle. Calia ser intel·ligent, i extremadament hàbil, per mantenir bones relacions amb Joan d’Aragó i també amb Carles de Viana durant aquells vint anys llarguíssims en què pare i fill somiaren sovint amb l’infortuni l’un de l’altre. Calia ser molt astut i despert per saber aprofitar la veterania adquirida i seduir la noieta rica del poble, i també per conviure a casa amb uns sogres que van cuidar-se de blindar els béns de la filla per tal de mantenir-los allunyats d’aquell cortesà àvid i ambiciós. Torroella, en definitiva, va conrear un mèrit que acostuma a ser més important que la pròpia vàlua literària. Va saber estar en el lloc precís i en el moment exacte: a Navarra abans de l’esclat de la guerra civil entre beaumontesos i agramontesos; a Nàpols abans de la mort del Magnànim; a Catalunya abans de la mort del Príncep, el 1461, i en el bàndol guanyador durant aquella guerra civil que canvià tantes coses a casa nostra.
És hora d’anar acabant. Deia Borges que totes les antologies comencen bé i acaben malament, perquè els segles fan la selecció encertada. Aquest principi pot ser vàlid per a la literatura, però no per a la història de la literatura. L’endemà de la seva mort, aquell any que va caure Granada i Colom va arribar a la illa Juana, Pere Torroella fou soterrat, i també ho va ser la seva obra. No en quedà cap imitador, cap copista que donés valor als seus escrits (tret del Maldecir), potser cap poeta que recordés els seus versos o el seu mestratge. A la llarga, però, el camí iniciat per Pere Torroella, la fórmula que conjugava March i Petrarca i que ell experimentà per primer cop i mostrà a la cort dels reis d’Aragó, va ser la que va imposar-se a la península: és la fórmula que, molt millorada però essencialment inalterada, cristal·litza en Romeu Llull, passa per Joan Boscà i arriba fins a Garcilaso de la Vega, Gutierre de Cetina, Fernando de Herrera i Francisco de Quevedo. Tots aquests poetes comprengueren, com per primer cop havia mostrat Torroella al segle xv, un principi que molts especialistes en poesia hispànica ignoren: que la renovació passava per la conjunció d’un model forani (Petrarca) i un model autòcton (March), i que aquesta llavor, abans de fructificar amb excelsitud, fou conreada a la Corona d’Aragó per uns poetes que no llegim però que, malgrat tot, van acabar triomfant silenciosament.
Aquest llibre, doncs, és i no és una edició de Pere Torroella. Ho és perquè recupera, amb una visió renovada i nova documentació, la figura d’aquest poeta empordanès que va ser, durant vàries dècades, l’àrbitre literari dels gustos poètics a tota la Corona d’Aragó. Però el llibre no és una edició de Pere Torroella, sinó força més, perquè, juntament amb el volum d’en Jaume Torró, vol ser aquell llibre que volíem llegir però que no existia, i que per això vam haver d’escriure entre tots. Un llibre que presenta l’entramat de les corts catalano-aragoneses de l’època, la manera en què Ausiàs March va convertir-se en un poeta d’èxit, la penetració del castellà en les altes esferes de la literatura, la relació lògica entre els grans cançoners de l’època, la creació d’un model poètic amb un futur de segles i, en definitiva, qui era qui a la literatura del segle xv i en els seus afluents pòstums. Si hem assolit aquest objectiu, aquests deu anys hauran pagat la pena.
Moltes gràcies.
Aquest discurs de presentació, pensat per a la recitació oral, s’inspira en idees pròpies i en idees d’altres. Entre els altres: R. Ramos, J. Torró, L. Badia, Ll. Cabré. La referència completa del llibre és: Pere Torroella, «Obra completa», edició crítica a cura de Francisco Rodríguez Risquete, Barcino (Els Nostres Clàssics), Barcelona, 2011, 2 volums. El llibre que apadrina aquest és: «Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim», edició crítica a cura de Jaume Torró, Barcino (Els Nostres Clàssics), Barcelona, 2009. En l’acte de presentació, que tingué lloc a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, intervingueren Joan Ferrer (degà), Carles Duarte (director de Barcino), Sadurní Martí (tenor), Laia Frigolé (soprano) i Pau Marcos (viola de gamba).
