Prosa de Pere Torroella: XLVIII, Resposta a Bernat Hug de Rocabertí
Pere Torroella, escriptor i cavaller de nissaga empordanesa, va néixer entre els anys 1420-1425, probablement a la Bisbal d’Empordà i va morir entre els anys 1492-1495, segurament a la mateixa població. D’adolescent va servir a la cort navarresa del príncep Carles de Viana, d’aquí que escrigués part de la seva obra en llengua castellana, i també ho va fer a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim. Poeta cortesà i prosista refinat, fou considerat un mestre d’amor continuador de la poesia d’Ausiàs March. Aquí teniu una mostra de la seva prosa, amb ortografia regularitzada, extreta de la Obra Completa que acaba de publicar Editorial Barcino a la col·lecció Els Nostres Clàssics:
Aprés que per mijà dels forans sentiments e per opinades aprehensions són representades les coses al pensament, s’engereix entre ells una intel·ligible potència de l’ànima racional dita enteniment qui, enquerint veritat, discerneix entre ver e fals l’ésser d’aquelles; e, consegüentment, se implica a ells una apetible potència de la mateixa ànima dita voluntat que, afectant bé, vol ço que en esguard de profit, delit o virtut se representa amable, e avorreix lo contrari. E així, del bé estimat per l’entendre e per la voluntat elegit se causa entre l’apetit sensible una grata commoció en la present fruïció d’aquell, qui goig se anomena; e, com és absent l’estimat bé, l’afectada atenció d’aconseguir aquell se diu cobejança; e, per lo contrari, del mal mostrat per l’entendre e per la voluntat avorrit resulta una entranyable alteració en l’evident operació d’aquell qui és dita dolor; e, no present lo mal, se diu temor aquella ansiosa torbació d’ànimo que en l’aparença d’aquell se presenta.
E veus, comanador, los mijans corrents en tots los interiors moviments de nosaltres, en parts, maneres e fins diferenciats segons les causes qui els mouen, e més o menys com, per la raó conduïts, basta que podem assats obertament comprendre. Que primerament se jutgen les coses, segonament plauen e terçament se cobegen, e per los contraris d’aquests; en lo qual discors estimació o desestimació, amor o desamor, esperança o desperació són agraduadament col·locades. Mes a fi que pus destintament al cas de vostra demanda discorre, vull sapiau que els ulls sols, acompanyats dels altres senys, solen representar a la imaginació la bellesa e disposició de la dona; en l’estimació de la qual, mijançant natural atracció, se causa una passible aprovació nomenada grat, e per consegüent se figura delit. E perquè delit no és altra cosa sinó aplicació d’un covinent amb lo seu convenible, parteix de l’esperit sensible un cobejós talent en la possessió de la cosa agradable qui s’entitula desig; per adquisició de la qual, investigant la fi, resulta de la part opinativa una fiançosa creença de l’avenidor bé nomenada pròpiament esperança. Primer, doncs, del grat, pus pròpia part d’amor; segonament, del desig, e terçament, d’esperança; aprés ix dels tres, e en unitat convertits pren nom aquell déu que els enamorats adoren. L’ésser del qual posat sia per la semblant agraduació figurat, los tres concorren quasi en un instant e tots necessaris, car sens grat no és possible voler, ne sens desig prendre forma Amor, e conservar-se sens esperança és per nenguna via possible, car desdenys, absències, temors e sospites guerregen tant contínuament lo grat e combaten tan sovint lo desig, que si esperança amb les sues placibles ofertes e saludables remeis no vesitàs los apassionats amadors, mort o desesperació causaria, que ni dones serien servides ni hòmens se trobarien amar. Mes què dic jo? Qual de totes les humanes operacions serien prosseguides si no les conduís esperança? Aquesta causa als llauradors amb excessiva e molesta aflicció coltivar la fatigosa terra. Per aquesta los navigants induïts, solquen perillant les naufragoses aigües. En aquesta los mercaders confiant, entre los estranys comercis peregrinant, comanen son estat a fortuna. De aquesta los cortesans consellats, sofrint oprobres, enuigs e desfavors, los ingrats e superbos senyors servir se disponen. Amb aquesta los militants esforçats, entre molts extrems e perillosos afanys, acompanyats de la mort, segueixen lo militar exercici. E dic, per no més dilatar, que si l’esperança de paradís no es representàs a nosaltres, se atrobaria Déu amb tan pocs servidors que poca satisfacció bastaria.
Compra Obra Completa de Pere Torroella en lìnea
