Runa sobre runa
Per Enric Vila
L’última ressenya que vaig escriure per Barcino, amb motiu de la publicació de l’extraordinari dietari de Miquel Parets, remarcava una idea en la qual vull insistir: és important que es publiquin tants papers privats com sigui possible. L’única manera d’esvair l’aire de llegenda que té la nostra història –especialment la història que va marcar la constitució dels nacionalismes i dels estats moderns– és recuperar la màxima diversitat de testimonis personals escrits. En un país que ha vist tan sovint les seves institucions prohibides o folkloritzades, els seus arxius destruïts o saquejats, i les seves acadèmies i poltrones intervingudes i apartades dels debats intel·lectuals d’àmbit europeu, les veus subjectives tenen una importància vital de cara a elaborar discursos polítics que s’aguantin.
Un fenomen que sorprèn, quan t’aboques a llegir correspondències i dietaris d’altres temps, és l’actualitat dels patrons que han marcat les desgràcies del país. Diuen que tots els països estan condemnats a gestionar els mateixos problemes de fons sempre, que ni tant sols en els moments d’esplendor les societats s’alliberen dels gèrmens destructius que els hauran de portar cap a la decadència. Tot i així és inquietant que sigui tan fàcil d’establir paral·lelismes entre la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, la Guerra Civil i la situació que s’està creant davant del nostre nas, aquests últims anys. Continuem tenint unes elits incapaces de fer-se respectar en els moments difícils i un poble menut sofert i difícil de doblegar però incapaç de generar líders prou forts per donar un tomb a la història i treure el país dels seus marasmes cíclics.
Aquesta relació entre un ambient de màxima tensió social i un marc de desert polític i intel·lectual és una de les notes dominants dels textos aplegats en les Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714. Llegint les cròniques editades per Agustí Alcoberro i per Mireia Campabadal és difícil comprendre de quin caldo de cultiu va sortir aquell discurs de Manuel Ferrer i Sitges, que diuen que va donar peu a la resistència a ultrança en la sessió celebrada pel braç militar el 6 de juliol de 1713. És evident que en una guerra hi ha poc temps per a les disquisicions intel·lectuals, i que la feina espiritual que no s’ha fet es troba a faltar quan comencen les bufetades. Ferrer i Sitges va recitar un discurs èpic, farcit d’erudició i de coneixement sobre el paper de Catalunya en el context hispànic i europeu. El mite diu que les paraules del cavaller barceloní van decantar la balança a favor dels partidaris de rebutjar el tractat d’Utrech i declarar la guerra a les corones de França i d’Espanya.
Si fem cas d’alguns testimonis recollits al llibre, no va ser tant la indiscutible brillantor del discurs com la pressió social del poble menut l’element que va decantar la balança a favor de resistir. Tot i així, més enllà de la urgència que la guerra imposa a la vida diària, seria lògic esperar que el refinament dels arguments de Ferrer i Sitges es traslluïssin d’alguna manera en la prosa de les cròniques i en la Barcelona que descriuen. No és així. Un dels autors assegura, per exemple, que “de los estragos de vuy a 300 anys se’n recorderà”; un altre titula el seu text Per desengany dels esdevenidors. Tots dos homes escriuen seguint una intuïció sense contingut polític o intel.lectual, que no entén el moll de l’òs de la guerra, ni preveu en quina mesura la resistència arribaria a mantenir el caliu d’un país al límit de l’extinció en una Europa constituïda per Estats cada cop més etnocides i homogeneïtzadors.
Llegint les Cròniques, tant les dels autors botiflers com dels autors patriotes, m’he fet un tip de pensar en uns textos de joventut de Josep Maria Porcioles en els quals el famós alcalde franquista deia que la derrota de 1714 havia d’explicar-se a través de la manca de consciència nacional dels catalans, més que no pas de la potència bèl·lica dels borbons. Tot i que les recerques notarials descriuen una Barcelona del 1700 plena de llibres, els textos traspuen una sensació d’infantilisme i de misèria intel·lectual que ve de molt lluny, d’un país que ha perdut la cultura del poder i la capacitat de pensar i de parlar de la guerra en una llengua vigorosa. I que, per tant, està condemnat a perdre-ho tot o quasi tot.
Escrits en un català vacil·lant, ben farcit de castellanismes, la llengua dels cinc textos accentua la imatge tràgica del setge. És com si les bombes caiguessin sobre un territori ja prèviament envilit, com si afegissin runa a la runa. Amb el rerefons constant del so dels canons, es descriuen aldarulls, execucions, sermons multitudinaris, vaixells que van i vénen de Mallorca amb queviures, combats cruents als peus de les muralles. Amb tan patiment i tanta acció –de vegades tan ben narrada– es troben a faltar reflexions de gruix. Vista a través de qualsevol dels autors del llibre, Barcelona sembla la capital d’un país desdibuixat, amb una consciencia nacional prima, que es defensa com un animal malferit, mossegant i esgarrapant a les palpentes la mort que ve a buscar-lo.
Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714
Edició crítica d’Agustí Alcoberro i Mireia Campabadal
Col·lecció: Els Nostres Clàssics. Autors Moderns
