Sota les lletres de batalla, una novel·la per escriure
Per Joan-Lluís Lluís
Quin mal humor constant i quines ganes de fendir-se mútuament el cap però, també, quines argúcies, quina casuística sense fi. En definitiva, quina manera estranya de concebre un duel. Estranya perquè, probablement, la idea del duel medieval que ens ha arribat, passada pel sedàs de Hollywood, no correspon gaire a la seva realitat. Per això les lletres de batalla intercanviades per Joanot Martorell i Joan de Montpalau ens poden semblar desconcertants, a vegades enutjoses, tot sovint irritants. Per què tanta vèrbola i tan poca acció?
Per mi, tot va començar fa pocs anys quan vaig trobar en un mercat de vell de Perpinyà la traducció al francès d’aquestes lletres, publicades el 1988 per la petita però prestigiosa editorial parisenca José Corti, traducció realitzada per Denis Fernández-Recatalá i Pedro Roque Ferrer. Aquesta traducció francesa, però, em va semblar molt curiosa atès que la trobava poc intel·ligible. Més tard, quan vaig comparar-la a les lletres originals, es va confirmar la meva intuïció inicial: la traducció era quasi sempre literal, sense adaptació al francès actual. Així doncs, un text en català del segle XV que semblava obscur a un lector del segle XXI romania obscur en francès. Val a dir que aquesta doble obscuritat em va semblar respondre a una mena de maledicció de bruixot lletraferit, que impedia penetrar-les a menys d’haver-se especialitzat en llengua catalana medieval. A fe de Déu, no és el meu cas. O sigui que sense títol acadèmic idoni, valent-me només de l’esperó d’unes lletres sota les qual sentia bategar una història humana, vaig intentar, primer de tot, entendre-les. I havent-les enteses, ni que sigui superficialment, vaig veure com es devia haver esvaït la maledicció ja que poc després l’excel·lentíssima gent de l’editorial Barcino –Carles Duarte, Joan Santanach i Jordi Quer– em proposava d’adaptar al català modern el text medieval que volgués. El que volgués? Ja tenia una idea.
I així va començar la meva batalla. Després de la meva primera lectura superficial, que m’havia donat una idea general de tot plegat, havia d’entrar en la comprensió precisa d’uns textos de frases llarguíssimes, a vegades repetitives, a vegades aparentment contradictòries i escrites en un català vell de sis segles. I en les quals hi sovintegen al·lusions a fets, costums, institucions aleshores familiars i avui del tot desapareguts. En aquesta contesa, però, havia pogut arreplegar algunes armes. Primer de tot, els diccionaris, en particular el Vocabulari de la llengua catalana medieval, de Lluís Faraudo de Saint Germain, disponible en línia gràcies a l’Institut d’Estudis Catalans. Les millors armes, però, no valen uns bons aliats, i per sort vaig poder comptar amb el sosteniment de Joan Santanach, el coordinador editorial de Barcino. A més de llegir amb molta atenció i indulgència la meva primera versió del text, també va aconseguir allò que semblava gairebé impossible: tranquil·litzar-me. Em va fer entendre que si alguns paràgrafs d’aquestes lletres semblaven tan caòtics, fins al punt de ser impenetrables, no era –o no només era– pels meus magres coneixements de català medieval, sinó perquè eren fets, literalment, a trossos i bocins. La trama general del text solia ser dictada per l’autor a un escrivent, però el resultat final incloïa fragments de textos ja utilitzats, reproduïts tals quals pel mateix escrivent. Com un copia i enganxa del segle XV.
I així doncs vaig entossudir-me fins a tenir la sensació que havia aconseguit el propòsit de la col·lecció Tast de clàssics. Si vaig entossudir-me, però, va ser també per l’evidència de l’interès de la història que revelen aquestes lletres. Unes lletres que no són ficció, que ni tan sols desprenen cap voluntat de ser literatura sinó que constitueixen el reflex d’una realitat concreta. I aquesta realitat concreta em va apassionar, sobretot una vegada centrat exclusivament en les lletres que tenen a veure amb el cas de Damiata Martorell, la germana de Joanot, que va desencadenar el bescanvi de lletres i el delit de duel. Aparentment seduïda i abandonada per Joan de Montpalau, Damiata Martorell és un personatge finalment secundari d’aquestes lletres de batalla, però és a l’inici d’allò que podria ser una història tumultuosa. Sí, tot plegat, aquesta batalla de lletres deixa entreveure sota seu la possibilitat d’una novel·la. Novel·la amb dos cavallers bel·licosos en una València a la seva edat d’or, amb una germana dissortada i reclosa, amb un grapat de patges, heralds i gent d’armes que corren d’un casal a l’altre, amb alguns nobles com a companys lleials o comparses astuts i, al final, amb el rei d’Anglaterra com a possible guest star. Algú, un dia, hauria d’escriure aquesta novel·la.
Joanot Martorell i Joan de Montpalau, Lletres de batalla, en versió de Joan-Lluís Lluís, Tast de Clàssics, Editorial Barcino, 2014.
