Fragment del mes: Espill de Jaume Roig
Jaume Roig, Espill, a cura d’Antònia Carré, Els Nostres Clàssics Autors Medievals, Editorial Barcino, 2014
Llibre segon, quarta part. Parla la tercera esposa del protagonista, que és la novícia. Li explica les males pràctiques que havia vist al convent. Els versos fan referència al cas d’un jove a qui una monja volia seduir, però que no es deixa perquè no vol fer cornut a Déu… L’episodi s’acaba amb un miracle: un crucifix inclina el cap i saluda el jove acabada la missa, en reconeixement de la seva bona acció.
vv. 5624-5724
Huna merlina,
hun jorn parlant
ab hun gualant
jove pobil,
prest seduí’l:
llur amistat
no ser peccat,
hoc amor pura
qui tostemps dura,
no perillosa,
ans ésser cosa
molt meritòria.
Tengué’s a glòria
que·l deçebé:
ell hi vengué
aquella nit;
ab gran convit
ella·l rebé;
dix: “Dexaré
lo maridet,
negre velet,
ans de res fer.
[42ra] Ffeu-m·est plaer,
no us enugeu,
de fet m’aureu,
tost serà fet.”
Lo jovenet
dix tot alegre:
“Per què vel negre
de jorn portau,
ara·l dexau?”
Ella respon:
“Molt presupon
lo que dieu.
Vós no cureu
d’aquell perquè,
car yo·l me sé.”
“També primer”,
dix, “vull saber
hunes tals coses.”
Dix ella: “Sposes
som les profeses,
monges, frareses,
totes de Déu.
Lo vel que·ns veu
al cap portar,
nos fa menbrar
per çert indiçi
l’esposaliçi.
Per ço·l portam,
he lo lexam
en tals afés.”
Quant lo proçés
hac ell hoït,
“Donchs, per marit”,
dix, “Déu teniu,
[42rb] he yo, catiu,
ha mon Senyor
seré traydor,
ffent-lo cornut?
Sí Déu m’ajut
que no u faré,
ans me n’hiré!”
De fet partí.
En lo matí
primer següent,
de continent
al monestir
vench per oyr
lo sant ofiçi.
Hun cruçifiçi
de fust forgat,
asitiat
en la paret,
quant fon endret,
visiblement
lo cap movent
lo saludà,
he, quant tornà,
miss·acabada,
altra veguada.
Déu ho permés
que la gent ves
la cortesia
que li retia,
mostrant-li’n grat.
Lo bon prelat
d’aquella sgleya
li dix què feya,
o com vivia;
què vist havia
[42va] li referí.
Lo bon fadrí
dix no sabia
d’on li podia
allò venir:
molt poch servir
à fet a Déu,
sinó·l que féu
aquella nit,
seguons és dit.
Llibre segon, quarta part. Parla la tercera esposa del protagonista, que és la novícia. Li explica les males pràctiques que havia vist al convent. Els versos fan referència a un jove metge que no es va deixar seduir per una monja lasciva. L’episodi s’acaba amb una còmica caiguda per les escales dels dos protagonistes.
vv. 5801-5895
Altra també
escometé
hun metge prom
de bon renom,
jove polit.
Dix en lo llit:
“Yo gran mal tinch,
dret a vós vinch,
sé que·m guarreu
prest, si us voleu.”
“Hon?”, dix lo metge.
“És en lo fetge?”
“No us ho vull dir,
ja presomir
ho deveu vós.”
Dix colerós:
[43rb] “Si·l mal no sé,
com lo guarré? ”
“Adivinau!
Tant hi penssau?
Bé sou mal pràtich,
més que fleumàtich!
Àls dir no us puch:
may aureu such
si no feneu
he no premeu
ffort la taronga.”
Tal és la monga.
“Què us dich? Dormiu?
Ja no us hoÿu?”
Ell gens no·s mou.
“Vós Josef sou
l’egipçià,
valençià
ffósseu cuydava!”
Altra·s clamava
ab ell sovent;
dix: “Tinch gran vent
en lo ventrell;
ab lo donzell
no m’i trop bé;
mostrar-vos-he
un jorn l’orina;
ja la madrina
m’à dat ventoses,
són enujoses;
pus no m’i fiu,
de vós confiu.”
Vengué-y hun dia.
Ella·l metia
[43va] en grans rahons
de muguorons
he de mamelles.
Què·s faran elles
que no s’emprenyen,
com fort s’estrenyen
per no ser grosses!
Ffer altres brosses
de més parença
ella comença.
Ell conexia
bé què volia;
dix: “Espachem,
qu·a fer avem;
a-y orinal?”
“No tinch lo mal
Dix, “hon cuydau.
Per què cuytau?”
Ell, per fogir,
volgué sortir.
La monga·l cuyta
metent-lo·n lluyta;
com l’abraçàs,
embaraçà’s
lo seu speró
ab lo sacsó
de la guonella.
Çert la parella
mal se tingueren,
abdós caygueren
la scala·vall.
Fféu-se bon tall
ella·n la gualta:
vera malalta
[43vb] romàs e torta.
Entre la porta
he los grahons,
axí redons
ffets com capdell,
restà·l parell
cridant ajuda.
La llur cayguda,
donant rahó
de mal grahó,
ell la’s cobrí.
