Tractat sobre l’amor heroic
Arnau de Vilanova. Any 2011, Editorial Barcino
Així doncs, a parer meu, i sense perjudici de les opinions d’altres autors, aquesta mena d’amor —l’anomenat heroic— és un pensament vehement i obsessiu sobre l’objecte desitjat amb la confiança d’obtenir-ne el plaer que se n’ha aprehès, segons demostraré tot seguit. El procés s’inicia quan la imatge d’un objecte qualsevol es presenta a algú o bé arriba a la seva aprehensió —sigui per si mateixa, per resolució d’una altra, per algun simulacre o de qualsevol altra manera— i el qui l’aprehèn, a partir de la imatge d’aquest objecte o de les seves qualitats accidentals, concep algun plaer. Això sol passar en tota mena d’objectes a partir de la contemplació d’una aparença agradable o bé en una persona a partir de la seva conversa deliciosa, de la seva generositat, del seu tracte encisador o de qualsevol altra circumstància. Aleshores, si la facultat estimativa prejutja que el plaer que ha percebut en aquell objecte és extraordinari —la causa d’aquesta activitat patològica es mostrarà més avall—, n’és conseqüència —sempre que hi hagi deler, insisteixo, d’aquest plaer— que desitja amb vehemència obtenir-lo per haver-lo jutjat un plaer extraordinari. I se’n segueix necessàriament que, a causa d’aquest desig vehement de l’objecte, reté amb força la seva imatge impresa en la fantasia i, en fer memòria, no cessa de recordar l’objecte.
D’aquestes dues fases se’n segueix una tercera, puix que del desig vehement i del record sorgeix l’impuls del pensament obsessiu. I és que l’afectat pensa com i amb quines estratègies pot arribar a tenir l’objecte a la seva disposició, per tal d’aconseguir el que ha concebut com l’atractiu del plaer nociu. Allò que acaba de formar o perfer aquest pensament constant és l’esperança d’obtenir allò que s’ha concebut per endavant com a plaer. En efecte, si el pacient no tingués esperança d’atènyer-ho, de cap manera no sofriria una fúria tal, per la qual cosa es dedueix necessàriament que confia d’obtenir-ho.
Sembla que aquest amor furiós entre home i dona —atès que queda més clar amb l’exemple d’un fet particular— s’encén, un cop sotmès l’imperi de la raó, a causa de la delectança singular del coit; l’un pateix una corrupció en observar l’altre o erra en el seu judici per alguna circumstància o delectança que, un cop concebuda, desitja ardentment obtenir. Això basta en els enamorats en la mesura que són enamorats, i en ells, en tant que es lliuren a aquest amor com un acte irracional, no es pot advertir res més, ja que el pensament obsessiu no es dóna sobre tot sinó tan sols sobre l’objecte desitjat i a fi d’obtenir allò que s’ha concebut com a plaer i que desperta una esperança vehement. D’aquí es conclou racionalment que la definició anterior explica prou bé l’essència de l’amor heroic: la seva essència consisteix en el fet que, de manera genèrica, hi és subjacent el pensament obsessiu.
