Veure-hi de nit
Per Blanca Llum Vidal
«E per tal que mills ne puixen venir a la fi que desigen, aprenen d’estil·lar, de fer untaments, de conèixer herbes e saber llur virtut, e proprietat de les figues seques, del vermell de l’ou, del pa fresc de pura farina pastat, de les faves seques e de la llur aigua, de la sang e sagí de diverses animals e de la llet de la somera […]. E desijants que llurs cabells negres sien semblants a fil d’aur, moltes vegades ab sofre, sovent ab aigües, sabons e lleixius de diverses cendres, e especialment de mares de vin grec e de ginesta, e a vegades ab sagí de serp e de guatlla e ab los raigs de sol, converteixen aquells en la color que desigen». Així és com Bernat Metge, al Llibre iii de Lo somni fa parlar a Tirèsies. Si el somni revelador de Metge s’ha inscrit en la tradició de la literatura consolatòria –que s’identifica indubtablement amb la Consolació de la Filosofia de Boeci–; si s’ha llegit, també, com una obra epicúria –o atea, que diríem– en la mesura que l’heretgia del narrador és creure que l’ànima humana és mortal, que Déu no existeix i que, per tant, el seu pensament atempta contra l’hegemònica doctrina cristina medieval; si s’ha matisat, però, que cal posar en entredit l’epicureisme del protagonista, que acaba convençut (de la immortalitat de l’ànima), fent de l’obra una obra edificant; en boca de l’endevinaire, Metge desplega una artilleria misògina i burlesca que col·loca l’obra, també, en la literatura satírica. El fet que Lo somni hibridi temes, models culturals i fonts diverses no exclou en cap cas que es tracti d’una obra coherent, unitària i brillant. Ben al contrari: hi ajuda.
«E per tal que mills ne puixen…» [elles, les dones]. Així de clar, així de precís, que els atributs de les faves seques i de la llet de somera no són cap broma, així de bé, amb una prosa modelada sobre estructures sintàctiques llatines i amb una prosa d’art catalaníssima, s’expressa el secretari del rei Joan i de la reina Violant, excels representant de l’impacte que la relació entre art i cancelleria reial tingué a l’edat mitjana: «la producció escrita dels reis del Casal de Barcelona i dels seus successors de la dinastia Trastàmara, des de l’últim terç del segle xiii fins a les acaballes del xv, va exercir una funció inequívoca de model expressiu per al català medieval» (p. 105), diu Lola Badia, directora del segon volum de la Història de la literatura catalana –el referit als segles xiv i xv– i autora del capítol ‘Monarquia, llengua i literatura’ i de la part dedicada a Lo somni de Metge. Sadurní Martí, David Guixeras, Xavier Renedo, Barry Taylor, Lluís Cifuentes, Josep Pujol, Montserrat Ferrer, Lluís Cabré, Marco Pedretti, Jaume Torró, Marcel Ortín, Francisco Rodríguez Risquete i Albert Lloret són els altres autors que confegeixen el segon volum d’aquesta història de la literatura catalana que, com diu Anna Carreras a la ressenya, publicada en aquest mateix blog, del primer volum, no és nova, però renova. I és de nou que ho fa ben nou. Algunes innovacions metodològiques d’aquest segon volum: inclou la prosa no literària al costat de la revisió de les traduccions literàries, data una tracalada de poetes del xiv-xv, reinterpreta les influències italiana i francesa, esbuca el mite d’una poesia catalana servil a la tolosana.
Publicat el mes de setembre d’enguany, el segon volum repassa l’obra d’Eiximenis –l’enciclopedista medieval que, amb la pretensió de divulgar coneixements entre els laics, escrigué quatre dels tretze volums previstos del monumental Crestià– i recorre la prosa doctrinal, tan abrandada, a vegades, tan bestial, unes altres, del segle xiv; ressegueix la progressiva penetració del català a la cancelleria catalanoaragonesa, que va néixer expressant-se en llatí, recorda la importància de la consolidació de la scripta librària catalana –el conjunt de les convencions gràfiques dels escrivans– i el paper clau de la formació cultural dels funcionaris de la cancelleria, no només en la producció de paperam burocràtic, sinó en la generació d’un català comú i madur, que dóna lloc a textos literaris de la fondària i de l’esveltíssima complexitat de Lo somni; emmarca la literatura catalana medieval en l’experiència crítica de la traducció: del Llibre jutge visigòtic (el testimoni escrit català més antic) a la imponent versió de les Metamorfosis d’Ovidi feta per Francesc Alegre el 1494 (moment en què pràcticament es tanca l’edat mitjana), passant per l’arromançament d’obres científiques i tècniques, d’històries clàssiques, medievals i humanístiques, del llegat poètic clàssic, de la filosofia antiga, política i moral, dels autors medievals francesos i italians, dels textos bíblics i doctrinals, de les vides de sants i dels textos espirituals; dedica una extensa secció a la vida, trifulgues i obra de Metge; presenta la festassa lírica que reis, nobles i prínceps mantingueren a les corts fins al segle xv i els vicis, propensions, deliris i inclinacions que, en matèria poètica i musical, tingueren els diferents monarques catalans, així com els cançoners que es compongueren al segle xv, una eclosió «relacionada amb els esdeveniments històrics del moment i amb la poderosa aparició del model marquià» (p. 275); i, per últim, doncs, destina una imprescindible rastellera de pàgines a l’estudi d’Ausiàs March i dels estralls que la poesia del cantor de l’amor extrem i de la folla contemplació produí als poetes, no només posteriors, sinó contemporanis.
Començàvem amb el «sagí de serp e de guatlla e ab los raigs de sol» de Metge, nascut a mitjan segle xiv, en la mesura que el seu cas «il·lustra la funció formativa de la cancelleria i la transferència de l’establiment d’un estil depurat del llenguatge administratiu a la pràctica literària» (p. 111). Acabem amb March, nascut exactament a la frontera que separa els dos segles d’aquest segon volum de la Història de la literatura catalana editada conjuntament per l’Enciclopèdia Catalana, l’Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, i dirigida per Àlex Broch, i hi acabem perquè March, tal com diuen Francesc J. Gómez i Josep Pujol a l’antologia comentada de March Per haver d’amor vida, és «el primer i, de fet, l’únic clàssic de la literatura catalana que, d’una manera o altra, no ha deixat mai de ser-ho» i ho és perquè és el poeta difícil per excel·lència. I la dificultat, aquí, no és ni altiva espessor ni voluntat d’envitricollar perquè sí, sinó lúcida i fonda exigència: veure-hi de nit, veure-hi amb tot, que «no cal dubtar que sens ulls hom pot veure».
Novembre 2014
Tres dies després de la desobediència massiva, pacífica, guapa i decidida del poble català
Història de la literatura catalana . Volum 2. Literatura medieval (II): Segles XIV-XV. Barcelona: Enciclopèdia Catalana; Editorial Barcino; Ajuntament de Barcelona, 2014.
Oferta de compra:
Ara gaudeix d’un 5% de descompte especial per la compra del segon volum de la Història de la literatura catalana al portal llibres.cat (http://www.llibres.cat/) o a la Llibreria La Impossible (C. Provença, 232, Barcelona).
