Vídeo: Fragment del Curial e Güelfa llegit per Muriel Casals
Fragment del llibre III del Curial e Güelfa llegit per Muriel Casals, presidenta d’Òmnium, durant la presentació dels Amics d’Els Clàssics al Parc de la Ciutadella. Aquí teniu la transcripció del text.
[Curial, captiu a Tunis, pren el nom de Joan. Camar, la filla del seu amo, se n’enamora i vol donar-li el tresor del seu pare.]
Passaren alguns pocs dies, dins los quals Camar hac avinentesa de veure lo seu Joan, e aquella vista era a ella consolació sobirana. Per què un jorn, captada hora que algú no els oís ne els veés, lo dit Joan cridà, e, vengut, en la següent manera li parlà: —Joan: en l’angle de l’hort, davant lo presseguer major, mon pare, qui per tu ha perduda la vida, en algunes gerres tenia soterrat tot lo seu tesor; e trobaràs en la paret tres ralles de almàguena; tantost al peu estan les gerres. E açò no ho sap persona al món, fora jo. Prec-te que proveesques a la tua llibertat, e que tengues ton camí a la tua terra; jo són morta per tu, e pensa que no llevaré viva d’aquest llit, e si me’n lleven a força, la mia vida no serà de llonga durada. A, homeier de la persona que més t’ama en aquest món, per lo qual he mort mon pare, robe la sua casa, he escampada la pròpia sang e tramet l’ànima a l’altre món! Prec-te que si algun espirit de pietat viu e regna ab tu, que aprés que sia morta sies remembrant de mi, car la mia ànima, solta d’aquest carçre, tantost apareixerà a tu en qualsevol lloc sies. E si ab tu a la tua terra los meus ossos portar poguesses, altre paraís no desijaria; e així et prec que ho faces.—
Respòs Joan: —Camar: estoja aqueixa moneda per a tu, e vulles-te esforçar; car jo no vull eixir de catiu, ans viuré e morré catiu teu. E Déus no em lleix tant viure que llibertat pusca aconseguir ne eixir de ton poder. Ne vull tornar a la mia terra, car sàpies que, encara que allà tornàs e me’n portàs tot lo tesor del rei, hauria pijor vida que ací. Així que en aquest hort me trobaràs catiu teu mentre viuré, e sinó la mort no em traurà de ton poder.—
Alguna ans molt gran consolació fonc a Camar oir les paraules de Joan. E si fos segura que lo rei no la demanàs, en aquell punt se fóra llevada del llit, pensant que per ella aquelles paraules Joan hagués dites. Mas molt anava lluny de la veritat, car Joan tenia en altra part tot lo seu pensament, e passava molt gran afany per l’opinió que Camar havia presa.
La qual Camar li dix: —Joan: adoba’m aquesta lligadura que m’és afluixada, e he dubte que em caja l’engüent, e per ventura me’n poria seguir algun poc de dan—. Joan s’acostà, e Camar en un punt li hac mesos los braços pel coll, e hac ficada la sua boca ab la de Joan; e com Joan, lo pus suaument que pogué, se fos d’ella desaferrat, ella dix: —O, jorn beneit, o santa hora, que jo aquest tan desijat plaer he aconseguit! O rei, maleita sia la tua vida, e com me fas perdre la mia! —. E aquella groga e descolorida cara se encès e, tornada tota vermella, dix: —Joan: prec-te que em vulles visitar, e pus que jo, a força, t’he pres a furt un besar, en do e gràcia te’n deman un altre que de ton grat me vulles donar—. Joan llavors inclinà lo cap, e quasi reverencialment, a ella un poc acostant-se, aquells braços solts e desempatxats, qui de polp paria que fossen, lo prengueren pel coll, e ella, tirada per los braços qui al coll de Joan aferrats estaven, alçà totes les espatlles del llit, e aquell magre cos e flac penjat al coll del catiu, s’abraçà ab ell, e ab aquells envessos dels llavis lo besà tan estretament, que ne l’un ne l’altra no podien espirar ne tornar alè, contrastant aquell llong e molt cobejat besar.
E com així per un gran espai estats fossen, apartaren-se l’un de l’altra. E Joan, pres comiat, eixint de la cambra, a l’hort se’n tornà. E Camar romàs en lo llit, llavant ab la llengua los seus llavis per prendre lo sucre d’aquella poca de saliva que dels llavis de Joan en los seus era romasa.
[…]
Pens cascú qui enamorat és estat, com són plasents aquells pensaments e com és dolça aquella solitud. Camar contemplà imaginàriament aquell Joan, contemplà aquells abraçars e besars tan saborosos e tan dolços, en tant que tots los plaers que en los temps passats havia haüts li semblaren desplaers e enuigs en esguard d’aquests; e dix: —Ai amor, amor! Com és agradable la tua esperança e plasents les flors del teu amorós fruit!—
