El lideratge i la hybris en els Clàssics
EL LIDERATGE I LA HYBRIS EN ELS CLÀSSICS
Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano
ESADE-URL
A la sèrie sobre els Borja que emet TV3 hem pogut veure com un dels personatges li comenta a un altre que entre la mort d’un papa i l’elecció del següent hi ha un “buit de lideratge”. Això és el que passa quan projectem en el passat les nostres concepcions: que no resulta creïble sentir aquella gent parlar de lideratge. Però això no vol dir que qui estigui preocupat avui pel lideratge no es pugui apropar amb profit als clàssics. Perquè si ho són és perquè reflecteixen trets essencials de la condició humana, que és en darrer terme el que hi ha en tot exercici del lideratge.
S’atribueix a l’antiga religió del maniqueisme una concepció dualista de la divinitat i el cosmos. Aquesta creença presentava un drama còsmic basat en una divisió primordial entre dos principis oposats i irreductibles, el Bé i el Mal, que dualitzaven alhora les nostres vides. En la pràctica, el maniqueisme negava la responsabilitat humana pels mals comesos, perquè creia que no eren producte de la lliure voluntat sinó del domini del principi del mal en les nostres vides.
El maniqueisme fou combatut pel cristianisme, però l’estructura bàsica d’aquesta doctrina ha perdurat en la nostra cultura; la podem veure palesa en molts guions cinematogràfics de Hollywood. En aquestes històries invariablement el bé lluita contra el mal i tots dos són diferenciables, com dues posicions extremes. Aquest esquema simple ha contribuït a enfortir el supòsit que els (líders) bons només poden fer el bé i els (líders) dolents estan condemnats a fer el mal, perquè bondat i maldat depenen de principis diferents.
La dinàmica del lideratge ens ensenya que el mal no és allà fora, sinó que tothom té els seus dimonis interiors. Llums i ombres, humilitat i vanitat, senzillesa i arrogància són parelles de contraris que ens acompanyen de manera permanent en la nostra vida. La frontera entre el bé i el mal és difusa i acostumem a vorejar-la en moltes de les nostres decisions i accions.
George Lucas va saber traslladar a la pantalla, a través de la saga Star Wars, aquesta ambigüitat entre el bé i el mal, i d’aquesta manera va trencar el vell esquema maniqueu. En les seves pel·lícules, els personatges Jedi són guerrers espirituals connectats a la Força, un poder omnipresent a l’Univers que els permet disposar d’unes habilitats úniques. Els posseïdors de la Força poden aprofitar-la per transformar la realitat. Però a diferència del maniqueisme, la mateixa Força conté en el seu si dos cantons: el lluminós i el fosc. Cada un d’ells ofereix habilitats diferents, però el cantó fosc —que condueix a la mort— és més ràpid d’assolir i incontrolable, i és més addictiu, desfigura la fisonomia del seu cos, com és el cas del personatge de Darth Vader. El pas d’un cantó a l’altre té a veure amb la consciència dels límits per part dels Jedi.
La pel·lícula-saga de George Lucas segueix la vida i transformació del nen Anakin Skywalker: comença quan és petit, amb la introducció a la Força, continua ja de jove, amb la conversió en Jedi i l’aprenentatge de l’exercici del cantó lluminós, i arriba, finalment, a la seva caiguda en la cantó fosc, que el transforma, d’adult, en Darth Vader. Anakin arribarà a ser primer un cavaller Jedi i un heroi de guerra. Però el reconeixement dels altres, les expectatives dipositades en ell i la seva gran autoconfiança faran que sigui cada vegada més arrogant, fins a derivar cap al cantó fosc. El pas del bon lideratge al mal lideratge és justament això: una deriva, sovint subtil i imperceptible, que ens acaba transformant. I la transformació dels líders no prové sobretot dels seus fracassos, sinó del mal païment dels seus èxits.
David Owen explora en un llibre recent les malalties dels dirigents mundials dels últims cent anys i detecta una síndrome que sovint els afecta: la hybris. A la Grècia antiga, la hybris caracteritzava el pecat de desmesura o megalomania dels herois i, en general, dels homes. Era un acte d’intemperància i una demostració de supèrbia pel qual un personatge poderós, inflat d’orgull, tractava els altres o els déus amb insolència i menyspreu. El recorregut clàssic de la hybris passava pels cinc estadis següents: èxit, glòria, alteració de la conducta (hybris), error i nèmesi.
Owen assenyala aquests trets erronis característics dels líders afectats per la hybris:
1) Persistència en una acció demostrablement inviable i contraproduent i rebuig de tot consell.
2) Incapacitat per canviar de direcció i admetre que s’ha comès un error.
3) Modificació de les facultats cognitives. Hipomanies: eufòria, autoconfiança desbordant, «infal·libilitat».
4) Embriaguesa del poder i d’orgull.
5) Megalomania.
En la tragèdia grega, l’arrogància i la desmesura condemnaven els líders a passar de l’èxit i la glòria al càstig de la còlera de Nèmesi, la deessa de la venjança i la justícia retributiva. El càstig de Nèmesi tenia com a efecte retornar l’individu als límits ultrapassats. Són conegudes les paraules d’Heròdot: «La divinitat fulmina amb els seus raigs els éssers que sobresurten massa, sense permetre que es vantin de la seva condició. La divinitat tendeix a abatre tot el que sobresurt en excés.» I el mateix càstig el podem llegir en Eurípides: «Aquell a qui volen destruir, els déus primer el tornen boig.» La hybris com a falta, com a violència èbria dels poderosos castigada per Nèmesi, ens ajuda a entendre la moral de l’acció dels bons líders com una moral de la mesura, la moderació i la sobrietat, el pan metron, la mesura en totes les coses, el res en excés, la consciència del límit i del nostre lloc a la terra, sense perdre mai el món de vista.
Potser no veurem els clàssics parlar de lideratge. Però comprendre millor què significa la hybris, per exemple, ens ajudarà a entendre millor els vorals del lideratge d’avui.
