Lectura del mes: El poliedre del lideratge
El poliedre del lideratge. Una aproximació a la problemàtica dels valors en el lideratge, d’Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano
Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, El poliedre del lideratge, Col·lecció Observatori dels Valors, Editorial Barcino (2012)
Lideratge i projecte
Deia Nietzsche que qui té un perquè (per viure) pot suportar quasi qualsevol com. Fa temps que els catalans suportem alguns com desagradables, però no tenim clar si tenim un perquè col·lectiu pel qual valgui la pena lluitar. Josep Ferrater Mora i Jaume Vicens Vives havien intentat explicar la survivance catalana apel·lant a una boirosa «voluntat de ser». Diem boirosa perquè creiem que aquesta voluntat de ser pot ser un efecte, una conseqüència, però no la causa de la nostra continuïtat com a poble. Podem tenir voluntat de ser, de continuar sent, quan hi ha alguna cosa a dins nostre –un propòsit comú, un sentit– que ens hi empeny. Parlem, òbviament, d’una causa cultural i política, no pas d’una causa biològica. Els darwinistes, probablement, podrien adduir una pulsió vital instintiva comuna a tot ésser viu que ens du a lluitar contra la pròpia extinció. Però els pobles no són éssers biològics sinó artefactes culturals i polítics establerts per la nostra voluntat i dependents –com diria Ernest Renan– del nostre plebiscit de cada dia. Sense propòsit col·lectiu les nacions baden, després entren en decadència i, finalment, desapareixen. Sense propòsit vital perdem energia i poder.
Els propòsits col·lectius són el resultat d’integrar herència i projecte, permanència i canvi. Som portadors de torxes i creadors de focs nous. Quan diem «pren el relleu, porta’l un tram del camí i després transmet-lo» i ho fem, esdevenim cadena i pont entre generacions. George Bernard Shaw (1907) deia: «La vida no és una “espelma curta” per mi. És una mena de torxa esplèndida que he d’enlairar en tot moment, i vull fer que cremi tan brillant com sigui possible abans de lliurar-la a les generacions futures» («Life is no “brief candle” to me. It is a sort of splendid torch which I have got hold of for the moment; and I want to make it burn as brightly as possible before handing it on to future generations»). Un país –igual que la vida– és el manteniment brillant i la transmissió esperançada d’un vincle (cultural, axiològic, espiritual) entre generacions. Aquesta torxa és l’herència, mentre que el foc nou és el projecte. Perquè un poble no és tan sols història i passat, és també futur i innovació, capacitat de reinvenció i obertura de camins nous.
[…]
La vida interior: treballar l’atenció
Sempre ens ha sorprès que sovint apareix en els contextos professionals el que anomenem la fantasia sabàtica. El fet de suposar que, en el cas de disposar del retir de l’any sabàtic, llavors es podria dur a terme una cosa que en veritat té sentit per a qui es projecta i es llepa els dits en la seva fantasia sabàtica. Òbviament, molt pocs fan el pas, en primer lloc perquè en molt pocs casos l’esmentada fantasia respon a un anhel arrelat en la pròpia autenticitat i, en segon lloc, perquè la fantasia sabàtica no és més que l’enèsima reedició de l’autoengany de creure que jo seria capaç de connectar amb el millor de mi mateix arreu del món, menys en el lloc on ara sóc. De fet, sabàtic significa pròpiament la supressió de l’obligació de retre comptes de produir. L’any sabàtic era un any de guaret sagrat per recordar que el que ens permet viure humanament no és sentir-nos posseïdors de la vida, sinó receptors, acollidors i servidors de la vida.
Per això, enfront de la fantasia de l’any sabàtic, som defensors ferms d’una cosa que ens sembla molt més real i realista: el que anomenem el moment sabàtic. Una cosa que, en la mesura que depèn només de cadascun de nosaltres quotidianament, és molt més difícil, i quelcom de què ens escapem contínuament. Podem crear els nostres minuts sabàtics cada dia, i molt sovint: mentre caminem pels passadissos d’una reunió a una altra; parant un moment en el trànsit d’un tipus d’activitat a una altra; no permetent que una visita entri al despatx immediatament després de la sortida de l’anterior; mentre esperem que comenci el que sigui o que arribi qui sigui (encara que sigui l’autobús). El moment sabàtic ens convida a estar connectats amb nosaltres mateixos, i no amb el que hem fet anteriorment o amb el que farem immediatament. És obvi que la pràctica del moment sabàtic ha d’estar protegida per espais sabàtics més amplis i específics per poder sostenir-se en alguna cosa sòlida. Però repetim: és una cosa factible en la quotidianitat professional, aparentment fàcil de dur a terme, i la realització continuada de la qual només depèn de nosaltres, i de la qual som habitualment els principals boicotejadors.
[…]
Pensar en el(s) lideratge(s) pensant en valors
Hi ha un conte de la tradició zen que diu: «El genet passa a tota velocitat, passa com el vent. “On vas tan de pressa?”, li pregunta el monjo zen. “No ho sé, pregunta-li-ho al meu cavall!”» De vegades, el debat sobre els lideratges és el debat sobre qui porta les regnes, qui condueix el cavall, i queda com a segon terme o com una qüestió no pertinent cap a on es va o es vol anar. Més encara, de vegades tenim la sensació que potser hi ha algú que va al davant corrent, però el sentiment és que són les circumstàncies les que ens porten, que és un altre qui (ens) condueix.
La primera consideració, doncs, és si és possible pensar els lideratges sense pensar les seves finalitats. Estem tan excessivament obsedits per la pregunta en relació amb el líder –que no és el mateix que la pregunta pel lideratge–que sovint negligim la qüestió sobre la funció del lideratge. Així, la pregunta sobre el lideratge inclou les finalitats que hi ha en joc en allò que estem proposant; si no, el que s’esdevé és el que hem gosat anomenar «la paradoxa Hitler-Gandhi»: la perplexitat de constatar que moltes de les definicions o conceptualitzacions que es fan sobre el lideratge s’aplicarien perfectament i de manera indistinta a aquestes dues personalitats. Si es poden aplicar a dues personalitats que representen perfils i situacions tan diversos, o fins i tot oposats, la pregunta és: què se’ns escapa, què li fa falta, al debat o a la reflexió sobre els lideratges, quan hi ha precisament aquesta possibilitat? El sentit comú ens diria que hem d’afegir quelcom més a la nostra reflexió, atès que hi ha tantes descripcions, pseudoteoritzacions o plantejaments sobre lideratges que permetrien perfectament posar sota aquesta definició personatges realment tan dispars i maneres de fer tan diferents.
[…]
Lideratge per a temps de crisi: Infern, Purgatori i Paradís
El famós poema de Dante Alighieri era una comèdia, és a dir, el final era feliç. El relat s’iniciava a l’Infern, on els condemnats eren sotmesos a càstigs que es repetien eternament. La visita del Dant continuava al Purgatori. En diversos graons, els pecadors redimien les seves faltes. Hi havia dolor, però se’ls veia feliços. La purificació dels pecats prometia l’entrada a l’edèn. Al contrari del que passava a l’Infern, al Purgatori les ànimes no eren castigades per sempre, però havien d’expiar una pena equivalent als pecats comesos en vida. Finalment, la redempció obria la porta del Paradís, on els redimits s’aplegaven conjuntament amb els que havien fet el bé.
L’esquema optimista de La Divina Comèdia és present encara en les nostres mentalitats. Som ara, sentim a dir, en un purgatori, ens cal expiar els excessos comesos, practicar l’austeritat i reduir el dèficit, però estem convençuts que les crisis econòmiques –i aquesta també– són passatgeres. El purgatori és un trànsit, un passadís estret i dolorós que ens conduirà de nou al paradís. I un cop al paradís podrem tornar als excessos i al consum alegre dels darrers quinze anys. Sembla com si en la mentalitat catòlica (alerta!, no en la luterana) el sagrament de la reconciliació (curta penitència i ràpida absolució) «convidés» a la recaiguda.
Recordem els supòsits d’aquest relat:
1) som en un comèdia: segur que al final acaba bé;
2) som conscients d’haver pecat, però tenim una assegurança de vida (celestial) basada en el penediment i l’absolució exprés;
3) l’expiació serà, per tant, dolorosa, però transitòria i curta, i
4) en conseqüència, tornarem a viure al paradís, és a dir, amb creixement, benestar i gratuïtat.
[…]
