De Ramon Llull a Raimon Panikkar. La passió pel diàleg
Francesc Torralba
La voluntat de dialogar, d’establir ponts, de comprendre’s mútuament i de cercar allò que ens uneix és present en molts pensadors de la nostra tradició. En el camp del diàleg interreligiós, els dos referents decisius són Ramon Llull i Raimon Panikkar.
Ambdós conceben el diàleg de diferent manera i també les condicions i les possibilitats de trobada entre religions, però, per a tots dos, el diàleg és la condició necessària per a una convivència harmònica i pacífica entre religions. Panikkar es refereix a Llull en diversos escrits i pondera la seva defensa del diàleg intel·ligent i racional en un context caracteritzat per les croades, la violència i la guerra entre religions. Aquesta herència del nostre pensament és un dels actius més rellevants que tenim com a tradició catalana i que hauríem de rememorar amb dignitat i, fins i tot, exportar a d’altres àmbits.
Un dels llibres decisius de Llull sobre el diàleg interreligiós és el Llibre del gentil e dels tres savis. És una obra apologètica, destinada a demostrar l’eficàcia del mètode de Ramon Llull en una discussió sobre la veracitat o falsedat de les tres religions del llibre. Els interlocutors tenen unes qualitats que són crucials per reeixir en el diàleg: argumenten i escolten, són capaços de deixar parlar l’altre i de veure la lògica dels seus arguments, no s’interrompen, ni es desacrediten a partir de prejudicis o de tòpics preconcebuts.
Hi ha dos elements que criden l’atenció al Llibre del gentil. En primer lloc, l’exposició sistemàtica que Ramon duu a terme dels principis de la llei mosaica i de l’Islam, amb un coneixement responsable i suficient dels continguts de totes dues, que no era gaire corrent als escrits de polèmica religiosa dels seus dies. La coneixença de la religió aliena és fonamental per superar la por, els prejudicis i desconstruir tòpics. En segon lloc, sorprèn la ficció narrativa que envolta el tractat. Ramon imagina que un gentil, és a dir, un pagà que desconeix el monoteisme, arriba al coneixement de la fe a través dels ensenyaments de tres savis. Després d’il·lustrar el deixeble sobre l’existència d’un Déu únic, sobre la creació i sobre la resurrecció (veritats que tots tres mestres admeten), cada un presenta la pròpia religió perquè l’oïdor i el lector triïn la correcta. Aparentment, doncs, la discussió acaba en taules, tot i que el gentil afirma que ja sap quina és la religió bona.
El Llibre del gentil i dels tres savis està escrit en un to altament emotiu, amb descripcions de gran bellesa, diàlegs d’una cortesia extrema i expansions de lírica religiosa de gran nivell. No hi ha voluntat d’assimilar una religió a l’altra, tampoc no hi ha la pretensió de ridiculitzar les creences alienes; hi ha escolta, comprensió, identificació d’allò que és comú i que uneix, però a la vegada, d’allò que és singular i diferent de cadascuna d’elles. En el relat té un paper cabdal un personatge femení, la Intel·ligència, que il·lustra els tres savis i els anima a vèncer la divisió i l’enfrontament entre religions.
Seguint Llull queda clar que la finalitat del diàleg no és la dissolució de la diferència en un tot amorf, ni la superació de les parts en un tot global i sincrètic. El logos flueix d’un savi a l’altre, no queda hermèticament tancat en un interlocutor i aquest moviment és el que permet que tots hi vegin més clar, que tinguin una visió més plena de la realitat de cada religió.
