Fragment del mes: Espill de Jaume Roig

Jaume Roig, Espill, a cura d’Antònia Carré, Els Nostres Clàssics Autors Medievals, Editorial Barcino, 2014

Llibre segon, quarta part. Parla la tercera esposa del protagonista, que és la novícia. Li explica les males pràctiques que havia vist al convent. Els versos fan referència al cas d’un jove a qui una monja volia seduir, però que no es deixa perquè no vol fer cornut a Déu… L’episodi s’acaba amb un miracle: un crucifix inclina el cap i saluda el jove acabada la missa, en reconeixement de la seva bona acció.

 

vv. 5624-5724

Huna merlina,

hun jorn parlant

ab hun gualant

jove pobil,

prest seduí’l:

llur amistat

no ser peccat,

hoc amor pura

qui tostemps dura,

no perillosa,

ans ésser cosa

molt meritòria.

Tengué’s a glòria

que·l deçebé:

ell hi vengué

aquella nit;

ab gran convit

ella·l rebé;

dix: “Dexaré

lo maridet,

negre velet,

ans de res fer.

[42ra]   Ffeu-m·est plaer,

no us enugeu,

de fet m’aureu,

tost serà fet.”

Lo jovenet

dix tot alegre:

“Per què vel negre

de jorn portau,

ara·l dexau?”

Ella respon:

“Molt presupon

lo que dieu.

Vós no cureu

d’aquell perquè,

car yo·l me sé.”

“També primer”,

dix, “vull saber

hunes tals coses.”

Dix ella: “Sposes

som les profeses,

monges, frareses,

totes de Déu.

Lo vel que·ns veu

al cap portar,

nos fa menbrar

per çert indiçi

l’esposaliçi.

Per ço·l portam,

he lo lexam

en tals afés.”

Quant lo proçés

hac ell hoït,

“Donchs, per marit”,

dix, “Déu teniu,

[42rb]   he yo, catiu,

ha mon Senyor

seré traydor,

ffent-lo cornut?

Sí Déu m’ajut

que no u faré,

ans me n’hiré!”

De fet partí.

En lo matí

primer següent,

de continent

al monestir

vench per oyr

lo sant ofiçi.

Hun cruçifiçi

de fust forgat,

asitiat

en la paret,

quant fon endret,

visiblement

lo cap movent

lo saludà,

he, quant tornà,

miss·acabada,

altra veguada.

Déu ho permés

que la gent ves

la cortesia

que li retia,

mostrant-li’n grat.

Lo bon prelat

d’aquella sgleya

li dix què feya,

o com vivia;

què vist havia

[42va]  li referí.

Lo bon fadrí

dix no sabia

d’on li podia

allò venir:

molt poch servir

à fet a Déu,

sinó·l que féu

aquella nit,

seguons és dit.

 

 

 

Llibre segon, quarta part. Parla la tercera esposa del protagonista, que és la novícia. Li explica les males pràctiques que havia vist al convent. Els versos fan referència a un jove metge que no es va deixar seduir per una monja lasciva. L’episodi s’acaba amb una còmica caiguda per les escales dels dos protagonistes.

 

vv. 5801-5895

 

Altra també

escometé

hun metge prom

de bon renom,

jove polit.

Dix en lo llit:

“Yo gran mal tinch,

dret a vós vinch,

sé que·m guarreu

prest, si us voleu.”

“Hon?”, dix lo metge.

“És en lo fetge?”

“No us ho vull dir,

ja presomir

ho deveu vós.”

Dix colerós:

[43rb]   “Si·l mal no sé,

com lo guarré? ”

“Adivinau!

Tant hi penssau?

Bé sou mal pràtich,

més que fleumàtich!

Àls dir no us puch:

may aureu such

si no feneu

he no premeu

ffort la taronga.”

Tal és la monga.

“Què us dich? Dormiu?

Ja no us hoÿu?”

Ell gens no·s mou.

“Vós Josef sou

l’egipçià,

valençià

ffósseu cuydava!”

Altra·s clamava

ab ell sovent;

dix: “Tinch gran vent

en lo ventrell;

ab lo donzell

no m’i trop bé;

mostrar-vos-he

un jorn l’orina;

ja la madrina

m’à dat ventoses,

són enujoses;

pus no m’i fiu,

de vós confiu.”

Vengué-y hun dia.

Ella·l metia

[43va]  en grans rahons

de muguorons

he de mamelles.

Què·s faran elles

que no s’emprenyen,

com fort s’estrenyen

per no ser grosses!

Ffer altres brosses

de més parença

ella comença.

Ell conexia

bé què volia;

dix: “Espachem,

qu·a fer avem;

a-y orinal?”

“No tinch lo mal

Dix, “hon cuydau.

Per què cuytau?”

Ell, per fogir,

volgué sortir.

La monga·l cuyta

metent-lo·n lluyta;

com l’abraçàs,

embaraçà’s

lo seu speró

ab lo sacsó

de la guonella.

Çert la parella

mal se tingueren,

abdós caygueren

la scala·vall.

Fféu-se bon tall

ella·n la gualta:

vera malalta

[43vb]  romàs e torta.

Entre la porta

he los grahons,

axí redons

ffets com capdell,

restà·l parell

cridant ajuda.

La llur cayguda,

donant rahó

de mal grahó,

ell la’s cobrí.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: