Fragment de l’Espill llegit per Carme Ruscalleda
Mes, aquell any,
un cas estrany,
en lo món nou,
jorn de Ninou
s’hi esdevenc:
jo tinguí el reng,
fiu convidar
tots a sopar
qui junt havíem.
Alli teníem
de tots potatges,
de carns salvatges,
volateria,
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d’hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
regonegué
què hi trobaria:
més hi havia
un cap d’orella.
Carn de vedella
crèiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l’ungla i el dit
tros mig partit.
Tots lo miram
e arbitram
carn d’hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
–filles ja grans–,
era fornera
e tavernera.
Dels que hi venien,
alli bevien,
alguns mataven,
carn capolaven,
feien pastells,
e dels budells
feien salsices
o llonganisses
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven.
Elles mataven
alguns vedells,
ab la carn d’ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien,
e ja l’omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e celerades,
abominables.
Cert, los diables
com los mataven,
crec los aidaven,
e lo dimoni.
Fas testimoni
que en mengí prou,
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines,
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters,
e llur posada
fon derrocada,
i l’aplanaren,
sal hi sembraren;
e tots los cossos
tallats a trossos,
cent n’hi contaren,
i els soterraren
en lloc sagrat.