Entre Lerida e Belvis, Pastorela

Entre Lerida e Belvis
Pastorela

I

Entre Lerida e Belvis,
pres d’un riu, entre dos jardis,
vi ab una pastorela
un pastor vestit de terlis,
e jagren entre flors de lis,
baysan sotz l’erba novela.
Et anc pastora pus bela,
plus cuynda ne pus ysnela,
no crey que fos, ne no m’es vis
c’a mos oyls tan plazen ne vis
en França ne en Castela.

II

Gen m’esgardey lor bestiar,
e vi l’a un sirven menar
qui als dos emblat l’avia,
e commencey l’aut a cridar:
«Laxatz lo, non podetz anar!»
E·l sirven fetz n’a ma guia;
e cant eu vi que·l fazia
pris lo, qu’esters no·m plazia
que m’anes ab luy barayllar.
E aney l’en un ort tancar;
puys torney lay on partia.

III

Can fuy tornatz pres del jardi
la pastora cridar auzi:
«Ay, lassa!, mal’anc fuy nada;
tots gauigs torn’en dol a la fi.
Tan can mos amics fo ab mi
no·m cugey mays fos irada;
ay, douçors leu m’es passada,
ez en gran dolor tornada!
Digatz, seyner En Cerveri,
si vis bestiar el camí,
qu’eu lo·m tem de cavalgada.»

IV

«Si·l bestiar c’avetz perdut,
na toza, ·us avi’eu rendut,
cal gazardon cobraria?»
«Seyner, de vos faria drut,
e aurietz lo·m car venut;
mas cutxos perden cambia.»
Ensems tenguem nostra via
lay o·l bestiars paixia;
e, can l’ac per seu conegut:
«Seyner», fetz il, «Deu vos ajut!
Anatz, que re no·n faria.»

V

«Na toza, no·us estara gen
si·m trencatz vostre covinen».
«Seyner, cauz’es costumada;
no·us meraveylletz s’eu vos men,
c’ab mi·us n’an mentit mays de cen,
e son vos gen escapada.
Pendre deu hom sa soldada
sempre que l’es autreyada;
car qui temps a, e temps aten,
pert son temps trop neciamen,
e femna’s leu cambiada.»

VI

«Na toza, joys no m’agrada
ne jazers de femna irada.
S’agues joy, e vos marrimen,
no fora cauza d’avinen,
mas era·m deu esser dada.»

VII

«Seyner, caus’es desguiada
per forç’ab cutx’autreyada.
No·s deu far, per qu’eu m’en repen;
pero vuyll n’auzir jutyamen
de l’enfan, on pretz s’agrada.»

VIII

A la Vezcomtesa plazen,
na toza, de Cardona·m ren,
c’amor no te pro, forçada.»

Un jorn, entre Lleida i Bellvís
Pastorel·la

I

Un jorn, entre Lleida i Bellvís,
vaig veure en un jardí ombradís,
una pastoreta bella
besant-se quítia i feliç
amb un pastor, ran d’un canyís,
per entre l’herba novella.
Poc he vist mai cap donzella
més gentil, més gràcil que ella,
ni crec tampoc que en cap país
n’hi hagi cap més de tant d’encís
sigui a França o a Castella.

II

Mentre esguardava llur ramat,
veig que l’emmena un mal soldat
que a tots dos robat l’havia.
Jo comencí a cridar, acuitat:
«No us l’endugueu, que és gros pecat!»
Ell que em sent, hi renuncia.
I quan viu que m’obeïa,
prenguí el folc, que no em plaïa,
tampoc, contendre-hi aïrat.
A un hort el folc deixo tancat
i torno allà d’on venia.

III

Quan vaig ser vora del jardí,
de la pastora, els crits sentí:
«Ai lassa, en mal hora nada;
el goig se’m torna mal sofrir.
Mentre l’amic gaudia amb mi
poc cuidí ser turmentada;
la dolçor no té durada,
que esdevé dolor sobtada!
Digueu-me, senyor Cerverí:
heu vist cap folc que fa camí
o fuig a la desbandada?»

IV

«Noia, si jo us donava ajut
i us retornava el que heu perdut,
quin bon recapte n’hauria?»
«Senyor, seríeu el meu drut
que és bescanvi de desvalgut,
mes el qui perd, ben poc tria.»
Plegats anàvem fent via
vers on el folc apeixia.
I quan l’hagué reconegut:
«Senyor», digué, «per ma virtut,
marxeu, que no us seguiria.»

V

«Noia, bé m’heu de fer content,
o us captindreu molt malament.»
«Senyor, és cosa acostumada,
aital mentida és molt corrent.
Amb mi l’han dita més de cent
i així us deixo a l’estacada.
No cobra pas la soldada
qui no la pren de bursada;
el temps perd molt nèciament
el qui no en fa aprofitament
quan la dona és disposada.»

VI

«Noia, a mi poc que m’agrada
jeure amb dona apesarada.
Jo content, i vós amb turment
no fóra res satisfaent.
Mes ara, doneu-me entrada!»

VII

«Senyor, és cosa malanada
de fer cap feina obligada.
No s’hi val, mon cor no hi consent.
Doncs de l’infant el jutjament,
deman, que és ment assenyada.»

VIII

«Ço que la Vescomtessa entén,
de Cardona, em serà avinent.
Noia, res d’amor forçada.»