Les Epístoles a Lucili de Sèneca, també a Els Nostres Clàssics

• Escrit per Amics d'Els Clàssics
• gener 25, 2016
• Novetats
• Comentaris(0)

Francesc J. Gómez

(Universitat Autònoma de Barcelona)

Fa de mal creure que cap lector de poesia o afeccionat a la cançó hagi pogut escoltar mai sense immutar-se els primers versos del poema xiii d’Ausiàs March, musicat i cantat per Raimon:

Quins tan segurs consells vas encercant,

cor malastruc, enfastijat de viure?

La veu del poeta entona així el monòleg lacerant d’un personatge tràgic abocat al suïcidi, en un estil declamatori que ni té precedents en la lírica medieval, ni coneix paral·lels si no és en les proses sentimentals de Boccaccio o de Joan Roís de Corella. És un estil que tots tres van aprendre en la imitació de les Tragèdies de Sèneca, que March llegia sens dubte en una versió catalana de gran transcendència literària. En el cas d’aquest íncipit de la cançó xiii, Ausiàs March no solament evocava, però, gairebé literalment el vers 109 de l’Agamèmnon («Coratge pereós, quins segurs consells vas cercant?»), sinó també la visió honorable del suïcidi que un Sèneca madur preconitzava en les Epístoles al seu jove amic Lucili (lxxvii, 6): «viure no és una gran cosa  […]. Lo savi hom o lo coratjós o malauirat no tan solament pot voler morir, mes encara lo fastijós.» L’heroi tràgic d’Ausiàs March, el de Veles e vents (xlvi), per exemple:

A bé o mal d’amor jo só dispost,

mes, per mon fat, fortuna cas no em porta:

tot esvetlat, amb desbarrada porta,

me trobarà faent humil respost,

és també alhora el mestre i exemple d’un ideal de virtut —en clau amorosa— amb profundes arrels en l’estoïcisme de Sèneca. El Sèneca dels diàlegs i, sobretot, de les Epístoles a Lucili és mestre i exemple d’una filosofia de vida presidida pel domini de la raó sobre les passions, pel coratge davant les adversitats i per la llibertat interior de l’home exposat als arbitris imprevisibles de la fortuna. En una cobla esparsa que la veu de Raimon també ens ha fet memorable (lxxxii):

Quan plau a Déu que la fusta peresca,

en segur port romp àncores i ormeig […],

null hom és cert d’algun fet com fenesca,

hi reverbera nítidament una altra meditació de les Epístoles a Lucili (xiv, 15-16): «Algunes vegades la nau s’afona dins lo port […]. L’hom savi proveeix totes les coses per consell, mes a la fi no pot ell proveir, car lo començament és en nós, l’esdevenidor és en potestat de fortuna.»

Màxim representant de l’estoïcisme romà entre Ciceró i Marc Aureli, Luci Anneu Sèneca va néixer poc abans del canvi d’era a Còrduba, capital de la Hispània Bètica, en el si d’una família lletraferida de l’orde eqüestre: era el fill segon de Sèneca el Vell (c. 54 aC – c. 39 dC), componedor de models d’oratòria, i oncle del malaguanyat poeta Lucà (39-65), ambiciós renovador del gènere èpic, que en la Pharsalia o Bellum civile erigiria Cèsar en gran heroi de la virtus estoica. Perfectament dotat per a l’oratòria, però molt més interessat en la filosofia, Sèneca el Jove inicià en temps de Tiberi una accidentada vida política que culminaria, sota els auspicis d’Agripina la Menor, amb el seu nomenament com a tutor i preceptor de Neró i, tot seguit, com a principal conseller del jove emperador durant el seu primer quinquenni de govern (54-59). La relació entre tots dos es deteriorà més endavant, i irreversiblement després que l’ascendent de Popea sobre Neró esdevingué més poderós arran del seu matrimoni (62). Les Epístoles a Lucili foren ja escrites per un filòsof totalment retirat de la vida pública, fins que l’any 65 tant Sèneca com Lucà, i molts d’altres, foren acusats de participar en la conjura de Pisó i condemnats al suïcidi.

Les cent vint-i-quatre Epístoles a Lucili ens obren la porta a la intimitat i a la memòria del filòsof, i ens sorprenen com un inesperat exemple de saviesa viscuda. Sèneca hi parla de la família, dels amics i dels mestres; de la seva formació, de les seves molèsties quotidianes i de les seves lectures, i proposa profundes reflexions sobre la condició humana, consells de vida conformes a la raó i la natura, amb comprensió, independència de criteri i molt escassa condescendència envers si mateix o el jove amic.

Sense constituir mai pròpiament un autor del currículum escolar, el Sèneca tràgic i moral mantingué sempre una presència discreta, a l’ombra d’autors com el Boeci de la Consolació de la Filosofia, fins que la seva veu tornà a prendre volum cap a la fi del segle xiii, coincidint amb l’eclosió literària de les llengües vulgars, amb noves inquietuds filosòfiques entre els laics i amb una tendència més favorable a reconèixer les oportunitats que la cultura pagana oferia a la formació cultural i espiritual dels cristians. Una traducció del diàleg De providència de Sèneca semblà al dominicà Antoni Canals un bon recurs per a satisfer els escrúpols racionals dels laics cultes davant la incomprensió dels designis de Déu, «per ço que no em direu que lo dit Sèneca sia profeta ne patriarca, qui parlen figurativament, ans lo trobarets tot filosof, qui funda tot son fet en juí e raó natural». Canals només retreu a l’estoïcisme de Sèneca l’error d’aprovar el suïcidi com a via de llibertat, així com adverteix la necessitat d’interpretar cristianament la seva noció del fat.

Bernat Metge, Ausiàs March i Joan Roís de Corella coneixien les Epístoles de Sèneca i imitaren palesament les seves Tragèdies; se’n retroben ressons més indirectes també en Joanot Martorell i en molts d’altres. De les versions catalanes de les Epístoles i de les Tragèdies se’n feren també, com en molts altres casos, versions castellanes. Llegit en llatí o en traducció, en textos íntegres o en florilegis de sentències, Sèneca impregna la cultura europea de la tardor medieval, i condiciona molt especialment la fesomia, les idees i l’estil de la nostra literatura del segle xv.

Les edicions crítiques del professor Tomàs Martínez Romero ens posen per fi damunt la taula els volums que ens acosten no solament a una figura màxima de la literatura romana, sinó també a l’horitzó cultural dels nostres clàssics.

Luci Anneu Sèneca, Epístoles a Lucili, traducció catalana medieval, edició crítica de Tomàs Martínez Romero, Els Nostres Clàssics, Editorial Barcino, Barcelona, 2015.

Pots aconseguir aquest llibre al web de l’Editorial Barcino