Fragment del mes: Traducció medieval catalana de les Epístoles a Lucili

Coberta del tercer volum de les Epístoles a Lucili de Sèneca.

Luci Anneu Sèneca, Epístoles a Lucili (volum III), traducció catalana medieval, edició crítica de Tomàs Martínez Romero, Els Nostres Clàssics, Editorial Barcino, Barcelona, 2015.

Epístola CXVIIIIo. Quoçiens aliquit inveni

De abstinènçia de menjar e de beure. E del turment de la dolenta luxúria; e que ço que basta jamés no pot ésser poch.

<1> Totes les vegades que jo he trobada alguna cosa, jo no esper que tu la requires de mi que jo la meta en comú: jo la dich a mi mateix. Si tu volls saber ço que jo he trobat, pren-ho en la tua falda: açò es pur guany. Jo·t mostraré com tu puxes en poch de temps noblament ésser rich. Si tu ho desiges molt ha hoir, açò és a bon dret, car jo·t menaré a gran riquesa per curt camí. Mas covendrà’t manlevar dits d’altrii. <2> Jo·t lohe que tu prengues la sentènçia de Cató, qui diu: nós no podem axí poch haver que no sia prou, si nós volem demanar e pendre de nós matexs ço que·ns fallirà. Car no ha neguna deffe[rè]nsia [entre] no res desigar e haver asats: la suma de lla cosa és una matexa en l’un en l’altre, so és, no sentir turment. Ne jo no·t man pas que tu rebuges ne que tu negues alguna cosa a natura –ella és ergullosa, hom no la pot vençre, ella demane son dret–, mas jo vull que tu sàpies que tot ço que natura pasa no és cosa nessesària, ans és supèrflua. <3> Jo he fam: cové que menge. Mas a natura no cové de res si és pa d’ordi o de forment, car ella no vol pas lo ventre delitar, ans lo vol onplir. Jo é set: cové que begua. Mas no pertany a natura de […] demanar més sinó de apagar la set; ne à cura si l’anap és d’aur o de crestayll o de pedra preciossa o de tera, o si hom beu aygua collida ab les sues mans. <4> Guarda la fi de totes les coses e tu lexaràs les supèrflues. Si nós havem fam, prengam ço qui pus tost ho pus leugerament podem haver, car a la fam agradarà tot ço que nós pendrem. L’om famolench no rebuga nenguna vianda.

<5> Donques jo·t diré ço que m’à delitat: lo savi pren pena e s’esforça fort de guanyar riqueses naturalls. «Què és açò? –dius tu–. Tu m’escarnexs. Jo havia la falda plena e cuydava que tu·m degueses humplir. Açò és enganar e decebre probetat, com tu m’hajes promesa riquesa.» Com? Tens tu per tan pobre aquell a qui no fayll res? «Ver és –ço dius tu–, per son ben fer e per sa paçiènçia, no pas per benfet de fortuna.» No·l tens tu per rich per ço com ses riqueses no poden falir? <6> Qual és pus gran cosa, haver prou ho molt? Qui molt ha més desige, e açò és argument que ell no ha encara prou; qui prou ha, ell és vengut là hon lo rich no pot jamés venir, ço és, a la fi. No cuydes tu que [200r] açò sien riqueses, per ço com per elles nengú no és estat exellat e que nengú no fon jamés metzinat ne de sa muyller ne de son fiyll, per ço com ells són segurs en temps de guerra e reposats en temps de pau e per ço com ells no són perillosos de haver ne penables de guardar?

<7> Ara·m diràs que aquell ha poch, que no ha ne set ne fam ne fret. E jo·t dich que Déus no n’à més sinó ço: [ço] que és prou no és jamés poch e ço que no és prou no és jamés molt. Puys que Alexandre hac conquistada Pèrsia e Índea fon ell pobre, e anava çercant [que a]guera més per tera e per mar: pus que n’ach tot conquistat, cobejà alguna cosa. <8> Tant és gran la ignorànçia e la orbea dells coratges, e axí·ns som tots oblidats de nostres viçis, quant més van avant. Aquell que en son pasat temps no avia sinó una pocha de terra de la qual ell no era çertament senyor se tenia mal per pagat de tantes encontrades com ell havia conquestes. <9> Jamés moneda no féu hom rich, ans n’esdevé tots jorns pus cobejós quant més ne ha. E jo·t diré per què s’esdevé açò: qui més ha, més comença ha aver poder. Pren lo pus rich hom que·s puxa trobar: e quant ell aurà comtades totes ses riqueses denant si e aquelles que ha e·spera de haver, ell serà pobre si tu·m creus, e si creus a tu, porà ésser. <10> Mas aquell qui és ordenat e·s té per pagat de ço que natura requer, no tant solament és fora de pobretat, ans és sens pahor d’ela. E per ço que tu sàpies com és greu cosa de restréyer-se a la mesura natural, aquest mateix que nós apelam vehí de natura [e] és lo que tu apelles pobre encar·à alguna cosa de ultratge. <11> Mas les riqueses exorben la gent cant elles vehen en casa de algun rich hom or hi arjent abundosament, grans palaus obrats nobblament e bella maynada e ricament parada. La benauyrança de tots aquells guarda a·parença e a nomenada [e] és defora; mas aquell que nós havem separat del poble e de fortuna és benauyrat dins si mateix. <12> Car aquells qui falsament són richs han les riqueses en aquella manera que hom sol dir que l’om ha la febre, com sia cosa que la febre aja l’om, no pas ell la febre; per contrari, solem nós dir: «la febre té aquell».

E per ço, no·t vull de nenguna cosa pus tost amonestar, ço és saber, que tu amesures totes les coses segons los desigs de natura, als qualls hom satisfaça o de no res ho de poch. E de açò no pot ésser nengú prou amonestat: guarda’t tant solament de mesclar los viçis ab los desigs. <13> Vols tu saber quina vexella d’aur e d’argent e quina maynada cové a ton servey? Axí com natura ho requer, que ella no desiga res sinó vianda tan solament. «Cant la golla crema de set, vas tu sercant anaps d’or o d’argent a beure? Quant [200v] tu as gran fam, rebujes totes les viandes sinó són pahons o palayes?» <14> La fam no és gens fasteyosa, ela·s té per pagada de çessar; e la natura [no ha cura] quina cosa ha que la fasa sesar. Asò son esturments de la dolenta luxúria: ella va çercant com ella puxa haver fam, e encara quant ella és sadolla; e com ella puxa farsir son ventre, no pas onplir, com ella puxa renovellar e rependre la set, qui fon pasada ab la primera beguda. E per ço diu Oraçi fort noblament que [a] la set no pertany de res quin sia lo anap hon hom deu beure aygua ho qui lo y tinga. Car si tu cuydes que a la set se pertangua bel anab hon hom deu beure e clar e bel jove qui·ll te porte, tu no as pas set. <15> Entre les altres coses ha molt bé fet natura, que ella à lunyat fastig de nesseçitat. En les coses supèrflues se usa fastig: «Aquesta cosa no és pas ben stant, aquella no m’agrade pas, bé jo no pux veure aquella altra.» Déus, qui crehà lo món e·ns stablí regla de viure, ordonà e volch que nós fósem sadolls, no pas dellicats: totes les coses són aparellades e pres[t]es a salvetat; per delits ha aver, comvé angoxa e sol·liçitut soferir. <16> Usem, donques, aquest benifet de natura e comtem-lo entre·lls grans e pensem que aquest és hu dells pus grans benifets d’ela, que tot quant hom desige per nesesitat se pren sens fastig.

Pots comprar aquest llibre al web de l’Editorial Barcino

Volum I
PREU 30,00 €
AMICS 28,50 €
Volum II
PREU 15,00 €
AMICS 14,25 €
Volum III
PREU 15,00 €
AMICS 14,25 €

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: