Fes-te, lector, dins el cor de la festa

Per Jordi Llavina

Betlem de Tirisiti d’Alcoi (Foto: Gilberto Dobón, Ajuntament d’Alcoi)

El fenomen de la festa, considera Bienve Moya, és matèria molt seriosa, sobre la qual no es pot fer broma. La festa és un pacte entre els membres d’una comunitat: un pacte de no agressió —assegura l’autor—, pel qual, durant uns quants dies l’any, homes i dones subverteixen algunes coses del seu viure diari, quotidià, per mirar de subratllar-ne o refermar-ne d’altres. Es tracta, doncs, d’una beneïda excepció. Les festivitats serveixen per regular l’any, per modular-lo, per saber què podem fer de bo. ¿És imaginable una comunitat sense festa, sense festes? ¿Un calendari sense aquells números vermells que no tenen res a veure amb les xifres deficitàries dels nostres comptes bancaris?

Fins la ciutat més dormitori entre totes les ciutats dormitori del nostre país, fins la ciutat més artificial entre totes aquelles que no disposen d’una tradició gaire reculada, deu tenir alguna festa de barri, per la qual els membres d’un carrer (o de dos, o de tres) s’apleguen, una nit, per fer un sopar de germanor. La festa crea imatges comunes, estreny vincles, transmet cultura i valors. En l’antigor, la gran majoria de festes tenien —Moya dixit— una motivació religiosa. A poc a poc, la part religiosa, litúrgica, es va anar alleugerint, si no desapareixent del tot, i es van potenciar altres aspectes. Sense festa, sense alguna festa, no hi ha poble, ni vila, ni ciutat. No hi ha comunitat.

Aquest llibre de Bienve Moya comença amb un capítol molt interessant en què el vilanoví reflexiona sobre tots aquests assumptes: què entenem per festa, com neix, per a què serveix. Cada dia és festa no és pas una guia, però, en canvi, amb la seva estructura de calendari, registra les principals referències festives i també algunes emocions de l’autor en rememorar algunes d’aquestes festes tan significatives dels Països Catalans. Perquè el marc d’anàlisi de l’obra abasta els quatre punts cardinals del nostre territori diguem-ne lingüístic: de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.

El lector, ben cert, hi aprendrà un niu de coses. Per exemple, que, a començament dels vuitanta del segle passat, superada la llarga nit del franquisme, Barcelona —per a Moya, la capital dels catalans, no pas la de Catalunya— es va preguntar quin era el model que havia d’adoptar per a la seva festa major, celebrada el dia de la Mare de Déu de la Mercè. Va guanyar no pas cap model provinent de la Catalunya Vella, sinó el de la regió del Penedès-Camp de Tarragona, que, des d’aleshores, es va imposar com a model festiu del país. Un model molt basat en el seguici popular (gegants i nans, bastoners, tota mena de balls) i  en els castells, com a mostres folklòriques privilegiades i reconegudes internacionalment. Així doncs, també en el coneixement i experiència que tenim de la festa, al nostre país, hi intervenen criteris polítics, com no podia ser d’una altra manera.

Gravat de la Tarasca de Tarascó (Arxiu Joan Amades, Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals.)

L’obra és un vivíssim compendi de la saviesa que, com a folklorista i teòric d’aquestes qüestions, ha acumulat Bienve Moya al llarg dels anys. Ell ha estat un dels que ha fet festa: vull dir, una de les persones que, com a expert, ha tingut capacitat de decisió en aquest àmbit. Un exemple d’això que dic: el terme correfoc, el va encunyar ell mateix. En el llibre n’explica l’anècdota: a la primeria dels vuitanta, es va celebrar una festa de recuperació dels dracs tradicionals de Catalunya. Se’ls va citar a Barcelona, i allà van oferir el seu espectacle de foc que, en aquella època, amb la democràcia tot just restaurada, era molt menys freqüent que no ho és ara. Doncs bé, pel que sembla, en la cercavila que van fer els diversos dracs convocats, es va arribar, pel carrer Ferran i provinents de la plaça de Sant Jaume, a la Rambla. Allà hi havia, asseguts o mig estirats a terra, diversos peluts, com se’n solia dir a l’època. I aquests peluts, que devien abraçar alguna filosofia hippiosa, no únicament no es van apartar amb l’esclat i la irrupció del foc que naixia de totes aquelles augustes boques joiosament espaventables, sinó que, ben al contrari, es van posar a ballar al voltant dels dracs, i a fer de les seves sota la pluja de les espurnes. Així va néixer un espectacle que ara ens sembla que ha existit sempre, des de la nit del temps, però que amb prou feines té trenta anys d’història. I així va néixer, també, el nom de correfoc. Aquest llibre tan recomanable, doncs, explica, amb ple coneixement de causa, tots aquests assumptes. I ens fa viatjar d’ací d’allà, de Vilafranca del Penedès a Alcoi, del Pirineu a Berga, de Tarragona a Manacor, de Vilanova a Olot, de la Bisbal a Solsona, de Cervera a Inca, amb el propòsit d’anar coneixent molt millor el tarannà dels homes i les dones d’aquest gran país de països gràcies a la manifestació de les seves festes populars.

El dia 3 de desembre, a les 19h, tindrà lloc la presentació de Cada dia és festa a la llibreria La Impossible de Barcelona.

Bienve Moya, Cada dia és festa

Barcelona: Editorial Barcino, 2014.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: