Fragment de Pere Torroella
Extret de Pere Torroella, Obra completa, 2 vols
(textos amb ortografia regularitzada)
I, 1-18
No m’ajud Déu si vós no m’ajudau,
ni em vulla bé si em portau malvolença,
ni em do salut si vós no la’m donau,
ne en res me guard que vos vinga en ofensa.
Sols l’estret pas on vostra fe reguarda,
aquell tement, ma volentat s’endreça,
mes en tot l’àls mon entendre no guarda.
En aquest món vos confés ma deessa:
ma vida e mort a vós sola s’esguarda.
E si em vol Déu franc arbitre lleixar,
en l’altre món sereu vós ma senyora;
si paradís sens vós me vol donar,
ara·l suplic que d’ell me llance fora.
De tal repòs jamés content seria
no mirant vós, on mon desig reposa.
Mon paradís és vostra companyia;
sens ella em plau ne vull neguna cosa;
de pus content res no em pot fer que sia.
XXI, 1-24
Doleu-vos, enamorats,
e vestiu-vos tots de negre,
car jo pens que us prendrà febre
escoltant mes veritats,
vistes no amb ulls tancats,
mes amb clara experiència;
los del món pus aviltats
pratiquen vostra ciència.
Prenint hora descuidada,
no ha passats quinze jorns
entrí per passar raons
a una casa estimada,
de dones molt ben poblada
tals que a molts fan perdre el seny.
Mes la via porta errada
qui navega amb un tal lleny.
Trobí al primer devossal,
a man dreta de la porta,
una donzella mig morta
d’espatlles sobre un costal,
i un rapaç per metge igual
usant una medecina
de què ella es clamava mal,
mostrant-se que era fadrina. […]
XXII, 1-46 (Introducció)
Tant mon voler s’és dat a amors
que tots quants dits de trobadors
llig ne record
és mon parer facen report
de ço que enamorat suport,
no gens content.
O Amor nos féu d’un sentiment
o en profetar ço que jo sent
foren spirats.
Llurs raons troben actoritats
en refermar les veritats
de mon esser,
e no dubteu quin estrany pler
trobe com trob no sol esser
en mes dolors.
De companyia prenc repòs:
aquest sol bé tinc, amadors,
per ser dels vostres.
Oh enganós tall amb bones mostres!
Fugiu, jovent, les vides nostres,
pijors que males.
Per camps, per carreres e sales,
posat mostrem festes e gales,
dol nos ofensa.
Un corc nos rou dintre la pensa
que Amor provoca a la creença
de nostres mals.
Ires e temors deseguals,
sospites e basques mortals
són continues.
Les alegries no són sues:
per accidents passen e nues
de gran substància.
Ses dolors han llonga distància,
sos majors béns poca constància:
creeu-me sens pus.
Qui no em creurà, prove son ús,
que vull al prepòsit dessús
tornar mes noves.
E pus veig de mon bé altres proves
que invencions velles e noves
d’altres mirar,
d’alguns los dits vull comprovar
e els sentiments que he per amar
amb ells expondre
e tots en una correspondre. […]
