Fragment del mes: Religions, espiritualitat i valors, de Francesc Torralba
Creences, valors i pràctiques
La relació entre espiritualitat i creences també mereix un petit examen, perquè resulta ingenu pensar que un ésser humà pot viure sense cap tipus de creença. Tots tenim creences, conscients o no, alliberadores o repressores. Diferim els uns dels altres per l’objecte formal de les creences i per la manera de viure-les i d’expressar-les. La creença sempre és un acte de confiança, d’adhesió de la voluntat a una cosa que pot fallar, que no té una garantia absoluta.
Les creences no són patrimoni de les tradicions religioses. També en el marc de les societats laiques o intensament secularitzades es poden detectar tota mena de creences no estrictament religioses. La creença sempre es fonamenta en un desconeixement, en una probabilitat, en una possibilitat que d’entrada no és negada.
La creença no és l’evidència, perquè no és una dada clara i distinta per si mateixa. Si, tal com diu René Descartes, l’evidència és allò clar i distint per si mateix, la creença és justament allò oposat a l’evidència, de tal manera que exigeix un acte de fe, de confiança, d’adhesió de la voluntat.
Allí on hi ha evidència, no hi ha espai per a la creença. Per això les creences són bàsiques en la vida humana, perquè rarament hi ha lloc per a les evidències. Quan hom pren decisions al llarg del seu periple vital, respecte de la seva vida personal, afectiva, familiar o laboral, es mou per creences, ja que, si esperés tenir plena evidència de les conseqüències de les seves decisions abans de prendre-les, mai no podria actuar. […]
La contemplació
En una època regida per l’utilitarisme i pel pragmatisme, la reivindicació de la contemplació és un signe contracultural. La necessitat de fruir de la contemplació no només és visible en els ciutadans que s’ubiquen dins d’una comunitat religiosa, sinó també en el ciutadà secularitzat. Ell també experimenta la necessitat de fugir de l’urbs, de parar, d’introduir una pausa en el seu ritme vertiginós, de contemplar la naturalesa i les obres d’art i de delectar-se en allò que contempla. Això és un signe de la seva dimensió espiritual. […]
Francesc Torralba. Religions, espiritualitat i valors. Editorial Barcino, 2013.
