Fragment del mes: L’Espill de Jaume Roig
Llibre segon, segona part. El protagonista emprèn un viatge de pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia, pràctica molt habitual a l’edat mitjana que s’ha tornat a posar de moda ja fa anys. Se’n va de València, passa per Bunyol i en arribar a Requena presencia un cas extraordinari: el d’una dona que fingeix estar endimoniada per dissimular la manca de virginitat del seu cos. És remarcable la destresa de Jaume Roig per descriure la gesticulació de l’endimoniada, que estrafà la veu i enreda tothom. El millor també és al final: la comèdia s’acaba amb la satisfacció de l’auditori: tothom content i el nòvio encara més!
vv. 3182-3269
Al mig jorn era
passat Bunyol,
he, post lo sol,
ffuy en Requena.
Per bona strena,
trobí gran festa,
prou desonesta,
no coneguda,
mas avenguda:
huna sposada
ja desflorada
ans de casar,
lo jorn d’arrar
aparellada,
ben emperlada,
sabé fingir
mostrant tenir
al cos diable
espaventable.
Torçent la cara,
pres una vara,
mou tots de bregua
—la gent s’aplegua
maravellats—,
los peus lliguats,
les mans també
—la gent ne ve
devés la sgleya—,
allí si·n feya
de ficçions
he varions
ab l’esposat!
Lo bon curat
vol-la senyar,
desús posar
aygua beneyta;
surt la maleyta
ffingint pintures
de diablures,
diu que no y creu;
ffent-li la creu,
ell la conjura;
ella perjura,
de Déu renegua;
ell sí carregua
ab tot son seny,
pus fort la streny,
diu: «Hixca tost
per lloch dispost,
no fent gens mal!»
A la final,
la ressabida,
mudant veu, crida:
«No·n vull exir
sens ben obrir
o esquinçar,
ben examplar
aquell forat
qual té guardat
més en son cos.»
Crida l’espòs
ab alta veu:
«Al plaer seu,
per hon se vulla,
puys tost s’aculla,
rompa y squexe,
pus no la vexe!
Més no·l forçeu
ni·l conjureu.
Preguau-lo ixcha!
Sols ella vixcha,
no cur de pus!»
Dient: «Jhesús!»,
ffingint-se storta,
mostrà’s mig morta;
com esmortida
e sbalaÿda,
clamà’s del lloch:
«Baix», —dix—, «gran foch,
cert, m’à lexat
tot escorchat.
Par foch salvatge!»
Such de plantatge
crech la’n guarí.
Axí cobrí
son falliment,
tothom content,
lo nóvio més.
