Fragment del mes: Nadala 2014. De l’autonomia a la sobirania
Joan B. Culla i Clarà, “2014. De l’autonomia a la sobirania”, dins 1714-2014. Nadala 2014. Fundació Carulla.
La dècada de les decepcions
Durant la negociació del Pacte del Majestic, mentre José María Aznar prodigava forçats afalacs envers «la lengua catalana» i «el hecho diferencial catalán», no és probable que cap convergent es prengués aquelles paraules al peu de la lletra, com la prova d’una conversió paulina. Però sí que s’instal·là, en el nacionalisme de centre-dreta, una certa expectativa, una esperança que tal vegada el PP –ni que fos fent de la necessitat virtut– podia arribar a entendre i a respectar la singularitat catalana; era, en paraules posteriors de Jordi Pujol, «l’intent de veure si la dreta espanyola era capaç de trobar un encaix per a Catalunya».
La majoria absoluta que el PP obtingué a les Corts espanyoles el març del 2000 demostrà que no. Per a desengany de Pujol i de molts dels seus, el segon quadrienni presidencial d’Aznar es caracteritzà per una estratègia de rectificació definitiva de les febleses que l’Estat havia tingut durant el procés de la Transició. Es tractava, en resum, de desfer els equívocs o els malentesos generats pel pacte autonòmic, però de desfer-los en un sentit recentralitzador i unitarista, que reduís les comunitats autònomes a poc més que òrgans de descentralització administrativa i desactivés políticament els nacionalismes català i basc.
L’impacte d’aquesta decepció dels catalanistes conservadors va tenir tres efectes rellevants, perceptibles sobretot en els rengles del catalanisme progressista. D’una banda, legitimà la decisió –que Pujol havia refusat des del 1980– d’elaborar un nou Estatut capaç d’eixamplar substancialment l’autogovern i de blindar-lo millor enfront de l’escalada nacional-espanyolista. De l’altra, va fer confiar l’èxit del procés neoestatutari al suport del PSOE, que va tornar inesperadament al poder l’abril del 2004. A l’últim, va empènyer a l’alça el vot independentista: marginal fins al 1992, havia estat assumit a partir d’aleshores per Esquerra Republicana, si bé durant la dècada següent no arribà en cap cas al 10% dels vots; la tardor del 2003, engreixat per molts pujolistes decebuts, assolia un remarcable 16,4%, més de 540.000 sufragis.
Si bé la iniciativa de redactar un Estatut del segle xxi va néixer de la coalició d’esquerres (PSC, ERC i ICV) que governava la Generalitat des del desembre del 2003, Convergència i Unió s’hi sumà ràpidament, i compartí amb els tres socis del govern Maragall la confiança que el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero faria possible, aquesta vegada sí, un encaix satisfactori –satisfactori en termes de reconeixement, de suficiència financera, de competències…– de Catalunya dins d’una Espanya «plural», antitètica de la d’Aznar i el PP.
Aquesta expectativa es va anar deteriorant durant el primer semestre del 2006, quan, sota la pressió d’un PP i d’uns mitjans de comunicació madrilenys desfermats en llur anticatalanisme, el partit socialista es consagrà a rebaixar, a «ribotar» –l’expressió és d’Alfonso Guerra– el projecte d’Estatut durant el seu pas pel Congrés i el Senat espanyols. El text definitivament aprovat ja no representava un canvi qualitatiu en la relació política Catalunya-Espanya, sinó tan sols algunes millores quantitatives, i fou sense entusiasme, amb un regust de frustració, que va ser ratificat per l’electorat català el juny del 2006. La segona gran decepció de la dècada, la de molts catalanistes de centre-esquerra respecte del PSOE i del progressisme espanyol en general, va quedar simbolitzada en el sacrifici polític del president Pasqual Maragall, forçat a retirar-se aquell mateix any per indòcil als designis de Rodríguez Zapatero.
A pesar de tot això, després de l’entrada en vigor del nou Estatut hauria pogut configurar-se un altre equívoc en les relacions Catalunya-Espanya; hauria pogut obrir-se un nou cicle de conllevancia, d’estira-i-arronses competencials entre l’administració central i la Generalitat, d’interpretacions contraposades d’aquest o aquell article estatutari, de regatejos i eventuals peixos al cove durant deu o vint anys més.
No va ser així per tres motius. El primer, la decisió del PP –fet sense precedents– de presentar recurs d’inconstitucionalitat contra un Estatut ratificat en referèndum popular. El segon, la impotència o la manca de voluntat del govern socialista espanyol de cara a aconseguir d’un tribunal de flagrant designació política que validés una llei orgànica aprovada pel Congrés, pel Senat i pel cos electoral català. El tercer, l’arrogància i l’escandalosa ideologització dels magistrats del Tribunal Constitucional, que mostraren, amb paraules i gestos, un menyspreu absolut per la voluntat política i pels sentiments dels ciutadans de Catalunya.
[…]
Una eclosió independentista de baix a dalt
Només la percepció que el catalanisme portava deu anys acumulant greuges i que el veredicte del Constitucional n’era la culminació, només això explica la rapidesa i la magnitud de la reacció social. Aquell 10 de juliol –la sentència completa s’havia conegut tot just el dia abans–, a partir d’una concisa convocatòria feta per Òmnium Cultural sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», més d’un milió de ciutadans van omplir el centre de la ciutat de Barcelona; i, en una porció substancial –potser el 50%– ho van fer, per primera vegada en la història, exhibint símbols i consignes obertament independentistes.
Certament, la manifestació del 10-J va tenir el suport de tots els partits de tradició catalanista, dels sindicats i de més de 1.500 entitats. Però no foren els partits els que la van controlar, ni dirigir, ni capitalitzar. Quan, al cap de quatre mesos i mig, els catalans van ser cridats a les urnes, la sigla que anava al capdavant de l’independentisme des de feia dues dècades (Esquerra Republicana) va perdre la meitat dels seus votants anteriors. I la força guanyadora (Convergència i Unió) va obtenir un triomf clar apel·lant al canvi polític, a la fi dels governs tripartits, no pas a la independència.
Abans i després de la resolució del Tribunal Constitucional, l’atipament ciutadà davant del tracte polític i econòmic de l’Estat espanyol envers Catalunya es va expressar, per exemple, a través de les consultes d’àmbit municipal del període 2009-2011 sobre la independència. Però, tant si les desdenyava com si hi donava suport, el gros de l’establishment polític català encara es creia capaç de gestionar el conflicte dins dels esquemes tradicionals.
Diversos factors anaren trencant aquesta expectativa. Per un costat, l’agudització de la crisi econòmica obligà l’administració catalana, a partir del 2011, a fer severes retallades en la despesa social, retallades que no es corresponien ni amb el nivell de riquesa del país ni amb la pressió fiscal que suporta. D’altra banda, ni els darrers mesos del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero ni els primers del govern conservador de Mariano Rajoy no van aportar cap indici, cap senyal que el sistema polític espanyol hagués entès la profunditat de la indignació de moltíssims catalans, i encara menys que estigués disposat a fer canvis legals significatius per tal de calmar-la.
[…]
Joaquim Albareda, Xavier Arbós, Josep M. Domingo, Borja de Riquer, Andreu Domingo, Joan B. Culla, 1714-2014, Nadala 2014, Fundació Carulla, Barcelona, 2014.
Pots aconseguir la Nadala al web d’Editorial Barcino.
Si col·labores amb els Premis Baldiri Reixac, te l’enviarem a casa com a obsequi!
