Lola Badia conversa amb Raimon
Les paraules de Lola Badia en la conversa sobre els clàssics que va mantenir amb Raimon (Biblioteca de Catalunya, 3 de novembre)
— D’on ve la vostra passió pels clàssics?
Des que era una criatura que aprenia a llegir em va semblar que havia de conèixer els contes més antics que es coneixien i eren abastables. Havien de ser els més emocionants perquè hi havien estat des de sempre i des de sempre els pares els havien explicat als seus fills. Un dels primers llibres que vaig llegir dificultosament encara era una mitologia clàssica il·lustrada. El cap de la Medusa em feia molta impressió. Les aletes de les sandàlies d’Hermes Mercuri les trobava una cursilada imperdonable. Els set caps de l’Hidra de Lerna, una exageració molt estranya que només he comprès amb els anys veient com creixen determinades herbotes de jardí.
Quan jo tenia set o vuit anys mon pare dubtava si m’havia de dur al teatre Grec a veure la Medea que representava la Núria Espert; el vaig enxampar parlant-ne amb ma mare i li vaig dir que no patís: no em posaria a cridar al mig de la representació dient que què s’havia cregut la burra de la Medea de matar els nens que no hi tenien cap culpa si Jàson l’abandonava. Mon pare va veure que no solament m’havia documentat sobre l’argument, sinó que també havia deduït el que després vaig saber que se’n deia la funció catàrtica. És una cosa que s’aprèn tota sola: només calen els materials.
Als catorze anys vaig llegir el Tirant edulcorat de Joan Sales, sense escenes eròtiques. Em va encantar i us juro que les escenes eròtiques me les inventava jo: trobava —sense saber que havien estat púdicament suprimides— que hi feien molta falta. Coses de l’edat: tradicionalment, ja se sap, l’edat de casar les noies eren els 15 anys perquè a aquesta edat les donzelles tenen moltes urgències dictades per la natura.
Què us diré?, que deia Ramon Muntaner. La meva adhesió (jo no parlaria de passió, que és un terme que evoca sempre desmesura) als clàssics ve de sempre, i quan una cosa ve de sempre, s’ha de mirar qui t’ha educat i on t’has educat. O no?
Mon pare m’explicava contes inventats i no inventats: als quatre anys jo ja sabia qui era aquell “Ningú” contra qui clamava a brams Polifem encegat de l’únic ull que duia al mig del front. A la meva escola vam llegir l’Odissea als dotze anys, la Ilíada als tretze, l’Eneida als catorze i les tres càntiques de la Comèdia de Dante entre els quinze i els disset. Apreníem els arguments i desxifràvem traduccions enfarfegades en vers o originals, en el cas de la Comèdia, amb l’ajuda de les notes i les explicacions dels professors. Fèiem redaccions sobre temes relacionats amb el que llegíem i ens les tornaven plenes d’anotacions i esmenes.
Malgrat que quan vaig accedir a l’ensenyament superior tot això es va frustrar (era el 1968 i teníem altra feina a fer), la llavor estava sembrada. Els clàssics eren els clàssics perquè formaven part de la meva (nostra) personalitat: eren el filtre que em (ens) permetia d’entendre el món. Hi havia un professor de la Universitat de Roma que es deia Ettore Paratore que suggeria als seus alumnes que comunista en llatí s’havia de dir “qui omnia communia censit”. Jo, la veritat, ho trobava una mica fort: no es podia traduir al llatí el “Què cal fer” de Lenin amb aquestes paràfrasis. Oi que no? Doncs, sí, és així: el llatí encara ens semblava una llengua alternativa, qua omnes inter nos loqui possumus. Coses de l’altre món, direu, però és el que es desprenia de l’educació que havíem rebut i a la qual ens adheríem emocionalment i vitalment.
— Què és el que fa que els clàssics siguin actuals (o què és el que fa que continuem llegint-los segles després que hagin escrit les seves obres)?
Ja us he explicat la meva experiència en la resposta a la primera qüestió. La resta tot es desprèn per deducció.
El que fa que els clàssics siguin actuals és que els portis a dintre com a filtre de les experiències d’adolescència. Per a bé o per a mal: si t’enamores com Romeu i Julieta perquè et saps la tragèdia de Shakespeare de memòria, no és bo. Gens bo. Ja he dit que les passions són un perill: més val prendre’s el sexe com diu Plaerdemavida al Tirant sense edulcorar: una experiència de goig i plenitud natural. Però per saber tot això, cal haver estat informat, haver llegit, comentat, treballat els textos en original, en traducció, en resum o en pastilla didàctica, però primer cal haver fet aquesta feina. Els clàssics grecs i llatins i els de les grans tradicions parlen de tot des de la ideologia de les societats corresponents. És fantàstic aprendre a veure com s’emmotllen les experiències de sexe i violència a les diferents cultures i èpoques.
De fet els clàssics parlen de sexe i violència des de la noció de moralment correcte de cada època. Desxifrar aquest procés, alhora que dóna plaer perquè es llegeixen històries emocionants, ensenya a exercitar la funció crítica i a construir-se una visió operativa i personal de la realitat.
Si a l’escola no es llegeix cap clàssic tot això s’esborra del mapa. De fet, ja ha passat. Som en una societat que els més avançats anomenen líquida: una gran bassa sense passat. Es treballa creativament en aquesta direcció. Per això ja només llegim els clàssics els professionals i els que han estat inoculats amb el bacteri de la formació tradicional de lletres, que té els seus orígens a l’Atenes de Pisístrat, que continua amb l’escola de retòrica de l’Imperi romà, amb la formació escolar medieval i que es va oficialitzar amb el Renaixement. El llatí i el grec obligatoris van ser substituïts per les llengües nacionals amb el romanticisme. El model d’educació de lletres tradicional, ja amb molt poc llatí i menys grec, va durar fins als anys seixanta del segle XX.
Ara s’ha imposat un altre horitzó educatiu de model americà: escolarització sense esforç per a tothom, no contrariem cap impuls, riguem i juguem. Les escoles d’elit fabriquen els taurons del sistema amb altres mètodes més sofisticats, que tampoc no contemplen, però, la formació tradicional de lletres.
— Què es pot fer per estendre l’interès pels clàssics?
Si dic que recollir aigua amb un cistell, seré molt poc aplaudida en una reunió com aquesta. Però m’agrada ser realista. Entre altres coses perquè porto quaranta anys de militància en la difusió universitària dels clàssics catalans i també dels de la tradició antiga occidental, i perquè he fet més d’un curs sobre Virgili o sant Agustí, que era un sant que sabia retòrica i escrivia com un àngel. M’he fet gran en l’ofici i ara sóc capaç de fer llibres de divulgació dels clàssics preciosos. En sé. I al meu voltant hi ha una colla de col·legues que també en saben. El que fem té ressò i interès en cercles d’amics com vosaltres: som una minoria. Què fer per anar més enllà? El diari Ara fa campanyes dient “Visca Plató” i la Bernat Metge fa abastables els seus llibres. Vosaltres de la Fundació Carulla feu parlar March i Jordi de Sant Jordi en llenguatge totalment comprensible sense fer un esforç extra. Són la mena de coses que es poden fer: aplanar dificultats i cridar l’atenció de la gent.
Però si aquesta gent ha estat criada en una banyera ben líquida i buida de tota referència al passat, sense altres lectures que no siguin les escrites ad hoc per a la canalla i la jovenalla, el bacteri de la formació tradicional de lletres entra en fase de total extinció i, sense aquest bacteri, ja em direu com es remunta l’interès per uns autors i uns textos estranys, antics, difícils i que expliquen, posem per cas, com fa Cèsar al llibre quart de la Guerra de les Gàl·lies, com es construeix un punt sobre el Rin pels volts de l’actual Coblença: havia de fer-hi passar un exèrcit de dotze mil homes i cinc-cents cavalls, tots aterrits davant de la corpulència i el valor d’uns germànics amenaçadors, que vivien amagats a la gran selva teutònica que en aquells temps cobria tota l’Europa central. A mi em ve salivera, i ja m’hi veig tallant arbres, relliscant pels fangars de la riba, albirant al lluny si veig cap cabellera rossa, el lluir d’una llança, si sento el cop sord de cap espasa. Però què dirà el que seu al meu costat al tren si li passo així de cop i volta el fragment en qüestió?
