Resseguint la Vida de mestre Ramon a Mallorca
Anabel Vélez
Era nit tancada quan vam pujar al nostre vaixell. Acomiadàvem Barcelona, que cada cop es feia més petita, des del darrere de la nau. Les llums s’anaven esmorteint amb l’esdevenir sinuós de les aigües. Els Amics d’Els Clàssics empreníem ruta lul·liana. Savi, escriptor, filòsof, Ramon Llull va il·luminar la nostra història amb el seu pensament i les seves lletres i, amb aquesta ruta, vam seguir les seves passes al lloc on va néixer, Mallorca.
Arribar de matinada a l’illa ens va permetre gaudir d’una Palma insòlita, en silenci i calma, sense ordes de turistes envaint-la. La memòria de Ramon Llull encara perviu a la ciutat i gràcies al nostre guia, Joan Avellaneda, vam descobrir els indrets on el mestre Llull va créixer, es va casar, va tenir fills i va viure una vida dissoluta abans de trobar el seu camí. Passejant pels carrers de la ciutat ens vam traslladar al 1232, a la Mallorca de després de la conquesta de Jaume I. A l’església de Santa Eulàlia Llull va perseguir, segons explica la llegenda, aquella dona de la qual es va enamorar. Allà va irrompre a cavall, cuitant-la, i ella li va ensenyar el seu pit cancerós, gest que el féu caure de l’animal. Just en aquell moment un carro amb un cavall ens passava pel costat i vivíem el primer moment lul·lià. En viuríem uns quants més, durant el viatge.
Ben aviat, viatjaríem 40 anys en el temps, fins al 1274. El Puig de Randa ens esperava. El nostre autocar enfilava cap al santuari de Cura, buscàvem el camí de la il·luminació, però no seria fàcil. El mestre Ramon ens va imposar una penitència: com a peregrins, vam haver de pujar al puig caminant els més de 4,5 km que ens separaven del lloc on Llull va descobrir la seva veritable vocació. I és que, com una balena a la costa, vam embarrancar a la primera corba amb un autocar moribund, un conductor demanant una llauna de gasoil perquè s’havia quedat sense combustible i uns Amics d’Els Clàssics incrèduls però impertèrrits al desànim, disposats a fer cim, costés el que costés. Vam emprendre el camí de la muntanya, com ho devia fer en Llull, a peu, gaudint d’un paisatge aclaparador i rient de l’experiència de ser deixats de la mà de Déu a les primeres passes del nostre viatge. Un imprevist agradable, com afirmava un dels nostres Amics. Una hora després vam fer cim, cansats però contents i amb la sensació d’haver viscut una aventura inesperada que va fer unir el grup. Prova superada, mestre Llull! «La motivació és la benzina del cervell», ens deia un sobre de sucre mentre preníem el cafè. Vèiem senyals lul·lians a tot arreu.
A Cura vam visitar la cova on Llull es va il·luminar. Només una escletxa, on va estar-se vuit dies fins a tenir la seva visió, aquella que va fer que volgués escriure el millor llibre del món. Allà diuen que a una «mata escrita» va trobar el missatge de Déu, que el va portar a escriure l’Art. I és que un dels Amics va trobar escrites unes lletres a una fulla d’una mata, l’única que diuen que es va salvar d’un incendi fa cinc anys: un altre senyal lul·lià que ens acompanyava. Aquella mateixa tarda, al museu del santuari, Carles Duarte i Pere Antoni Pons presentaven amb puntualitat lul·liana l’últim llibre de la col·lecció Tast de Clàssics, Accidents d’Amor. Una deliciosa novel·leta inclosa a Arbre de Filosofia d’Amor i que Pons s’ha encarregat d’actualitzar per als lectors dels nostres dies. Fa poc també publicaven Vida de Mestre Ramon, imprescindible llibre dictat per l’autor i que ressenya la seva vida, una vida que els Amics resseguíem durant uns dies.
Pere Antoni Pons ressaltava que Llull era un autor ambiciós encara que la seva obra mai pretengués ser literària, un escriptor que posava a prova la nostra llengua. Una ment inquieta, un geni de la paraula i el pensament, capaç de fer a l’Amic patir el turment més insofrible per arribar a l’Amat. Un repte intel·lectual i emocional digne de ser llegit que ens obliga com a lectors a ser diferents de com som. La presentació va acabar amb una lectura per part del poeta Joan Tomàs Martínez i l’actor Joan Miquel Artigues, que ens van endinsar en l’essència del llibre. Al sortir, la nit estrellada ens protegia. Encara ens quedaven moltes passes per fer.
L’endemà continuaríem el camí amb una visita inoblidable al Monestir de Miramar, on el 1276 Ramon Llull va crear la seva escola missional. De la mà del Dr. José Luís Sevilla vam descobrir un Llull totalment diferent, aquell que no s’explica als llibres. Resseguint les meravelloses imatges del Breviculum, el Dr. Sevilla ens va endinsar en la figura de Ramon Llull i del seu pensament. L’escriptor il·luminat, sense voler-ho, es va convertir en el pare del raonament combinatori, en el qual es basa la informàtica moderna. Amb la seva passió contagiosa, el nostre guia ens va submergir a la lògica lul·liana com mai l’havíem vista. La combinatòria s’obria davant dels nostres ulls i descobríem un geni al qual havíem vist fins ara només com a escriptor. Tot gràcies a les paraules del Dr. Sevilla; tant de bo tots transmetéssim la passió per l’obra del mestre Llull com ell. L’haguéssim sentit parlar durant hores.
A la tarda, vam caminar per la Sóller modernista, perdent una mica el rastre del mestre Ramon. Però els Amics d’Els Clàssics ja havíem estat il·luminats pel pensament lul·lià, que romandria indubtablement present durant tot el viatge. Ja al santuari de Lluc, vam pujar al pujol dels Misteris, seguint el camí cap a la lluna lul·liana que ens protegia. Aquella mateixa nit, les forces tel·lúriques ens acompanyarien mentre descobríem l’energia d’una estranya pedra en forma d’ullal que havia vingut amb nosaltres des del santuari de Cura. Un mussol ens cridava, era hora de marxar a dormir. L’endemà, finalment, vam visitar el santuari i tancàvem la nostra visita a Mallorca. La visita on vam descobrir al veritable mestre Ramon Llull.
Magnífic relat Anabel d´un viatge que vaig compartir amb els bons Amics dels Clàssics! Viatge de coneixement al voltant de la figura del mestre Llull. Viatge experiencial, on el paisatge mallorquí es combinava amb les nostres petjades, ben marcades al tenir que pujar a peu al Santuari de Cura, amb el altre gran mestre Carles Duarte al front, com a bon capità!. Viatge de sensacions amb pedres màgiques que ens parlaven; algunes encara conservem de l’altre gran espai lul•lià, el monestir de Llull. Un viatge de grans records i grans amics!
#estiudeclàssics
M’ha agradat molt llegir la ressenya d’aquest viatge. M’hauria agradat molt poder anar-hi.