Fragment del mes. Shakespeare: els sonets més bells

shakespeare_portada

shalespeare_Compra

Extret del pròleg de:
Selecta de sonets i líriques de Shakespeare
Traducció de Magí Morera i Galícia
Pròleg de Dídal Pujol
Nova col·lecció Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana

“Els Sonets de Shakespeare, una seqüència de cent cinquanta-quatre poemes, són considerats un dels cims de la lírica universal. Es van publicar, suposadament sense el seu permís, el 1609. Tradicionalment, els sonets s’han adreçat a una dama idealitzada (Laura en el cas de Petrarca), però també hi ha hagut excepcions que han confirmat la regla, per exemple els sonets de Michelangelo, adreçats a un home, o els sonets de Shakespeare, que s’adrecen a dos personatges: tot i que ha estat una qüestió molt controvertida, tradicionalment s’ha cregut que els cent vint-i-sis primers sonets s’adrecen a un home, mentre que del 127 fins al final s’adrecen a una dama.

[…]

Tal com explica el mateix Morera en el «Proemi» a Selecta de sonets de Shakespeare, la seva traducció és «selecta i no traducció en bloc dels sonets del mestre, perquè a més de quatre, farcits de quid-pro-quo i de jocs de llengua, no hi arribo; perquè en alguns els ve la vàlua d’altres valors que no els estètics, que a mi principalment m’han mogut; i perquè són no pocs els que, donada ja una nota magistralment, la repeteixen, no tan bé a mon pobre entendre. […] Lluït fóra que el nostre català posseís, en bells sonets, tots els de Shakespeare; però, tant i mentres així no siga, ja ofereix la present tria —que entre vells i nous passa de la terça part— la versió dels de major anomenada, i exemplars escollits de cada sentit, de cada mena de flor, de cada emotivitat sonetejada en l’obra complerta, que és molt vària.»

[…]

El sonet és una composició poètica, normalment lírica, amb una llarga tradició en la literatura occidental. Els seus orígens es remunten a principis del segle XIII, a la cort siciliana de Frederic II, amb el poeta Giacomo da Lentini (1210-1260), que en fou l’inventor. Qui en fixà les regles, però, fou Guittone d’Arezzo (1230-1294). Més tard el seguiren Dante (Vita nuova, 1295), Petrarca (Canzoniere, 1374) i Michelangelo Buonarroti (1475-1564), i d’Itàlia s’expandí, a partir dels segles XV i XVI, a Europa, sobretot a Espanya, França i Anglaterra, i ha estat una forma conreada fins als nostres dies, també en català.”

 

shakespeare_sonetshakespeare_verset

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: