Tirant lo Blanc
Fragment que es llegirà durant l’activitat “8 hores llegint Tirant lo Blanc” el dia 23 d’abril a la Fundació Romea.
Adaptació del text realitzada per:
Lola Badia, Catedràtica en Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, i investigadora de l’IRCVM.
Antònia Carré, Catedràtica de secundària i consultora de la UOC, investigadora associada de l’IRCVM.
[Dedicatòria i autoria]
NARRADOR 1: Molt excel·lent, virtuós i gloriós príncep, rei expectant: encara que per fama estigués informat de les vostres virtuts, ara he tingut una molt millor notícia d’aquelles, perquè la vostra senyoria m’ha volgut comunicar i revelar els vostres virtuosíssims desigs de conèixer els fets dels cavallers antics, que eren virtuosos i molt gloriosos per fama, i que els poetes i historiadors han lloat en les seves obres per tal de perpetuar el seu record i els seus virtuosos actes. I singularment els molt insignes actes de cavalleria d’aquell cavaller tan famós, que es diu Tirant lo Blanc, que, com el sol resplendeix entre els altres planetes, així resplendeix aquest en singularitat de cavalleria entre els altres cavallers del món. Aquest cavaller per la seva virtut conquistà molts regnes i províncies donant-los a altres cavallers i no volent-ne per a ell mateix sinó la sola honor de cavalleria. I més endavant conquistà tot l’Imperi Grec i el va rescatar dels turcs, que l’havien subjugat sota el seu domini i l’havien arrabassat als cristians grecs.
I perquè en la present obra no pugui ser acusada cap altra persona, si s’hi troba alguna falta, jo, Joanot Martorell, cavaller, vull portar-ne tot sol la responsabilitat, jo sol i no cap altre; perquè per mi sol la present obra ha estat ventilada al servei del molt il·lustre príncep i senyor rei expectant don Ferrando de Portugal, i ha estat començada el dos de gener de l’any 1460.
[El comte Guillem de Vàroic se’n va a Terra Santa]
NARRADOR 1: Ara, en el principi, es tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que féu l’egregi i estrenu cavaller, pare de cavalleria, el comte Guillem de Vàroic en els seus benaventurats darrers dies.
En la fèrtil, rica i delitosa illa d’Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de llinatge i molt més de virtuts, el qual, per la seva gran saviesa i alt enginy, havia servit per llong temps l’art de cavalleria amb grandíssima honor, la fama del qual en el món molt triomfava: era el comte Guillem de Vàroic.
Trobant-se el virtuós comte en edat avançada de seixanta-cinc anys, mogut per divinal inspiració, decidí de retraure’s de les armes i d’anar en peregrinació i de passar a la Casa Santa de Jerusalem, on tot cristià deu anar, si li és possible, per fer penitència i esmena dels seus defalliments. I aquest virtuós comte hi volgué anar havent dolor i contrició de moltes morts que havia fetes en la seva joventut seguint les guerres i batalles on s’havia trobat.
E feta la deliberació, a la nit manifestà a la comtessa, muller sua, que tenia un fill de molta poca edat, la seva propera partida i li féu donació de tot el comtat, a totes ses voluntats. I havia fet fer un anell d’or amb les seves armes i les de la comtessa i l’anell era fet amb tal artifici, que es partia pel mig, de manera que cada part era com un anell sencer amb la meitat de les armes de cadascú. Quan es reunien les dues part, es mostraven totes les armes.
COMTESSA: Oh trista de mi! I serà veritat, senyor, que fareu la vostra partida sense mi? Almenys feu-me gràcia que jo vagi amb vós perquè us pugui servir, car prefereixo morir que viure sense la vostra senyoria, i si el contrari feu, el jorn que finiré els meus darrers dies no sentiré major dolor de la que ara sento; amb tot el meu seny desitjo que sentíssiu l’extrema pena que el meu cor adolorit sosté quan penso en la vostra absència. Digueu-me, senyor, és aquest el goig i consolació que jo esperava de vostra senyoria? Aquest és el consol d’amor i fe conjugal que jo tenia en vós? Oh pobra de mi! Que vingui ja la mort, ja que res no em pot ajudar! Que vinguin trons i llamps i gran tempesta, per fer que el meu senyor es quedi, que no pugui separar-se de mi!
NARRADOR 1: Prengué el fill petit pels cabells i els hi va estirar, i amb la mà li va pegar a la cara dient-li:
COMTESSA: Fill meu, plora la dolorosa partida de ton pare i faràs companyia a la trista de ta mare.
[El comte Guillem es fa ermità prop de Vàroic]
NARRADOR 1: El comte prengué dolorós comiat d’ella, besant-la moltes voltes, llançant dels seus ulls vives llàgrimes, i quan marxà no se’n volgué portar sinó un sol escuder. I partint de la seva ciutat de Vàroic va pujar en una nau i, navegant amb pròsper vent, arribà a Alexandria amb bon salvament. I eixit en terra amb bona companyia féu la via de Jerusalem. I quan hi va arribar, va confessar bé i diligentment els seus pecats i rebé amb grandíssima devoció el preciós cos de Jesucrist. Després entrà per visitar el Sant Sepulcre de Jesucrist, i aquí féu molt fervent oració amb moltes llàgrimes i amb gran contrició dels pecats, i per això meresqué obtenir la santa perdonança.
I havent visitats tots els altres santuaris que són a Jerusalem, i tornat a Alexandria, va pujar en una nau i passà a Venècia. I quan va arribar a Venècia, donà tots els diners que li quedaven a l’escuder i el va col·locar en matrimoni perquè no volgués tornar a Anglaterra i divulgués, a través de cartes que alguns mercaders enviaven a Anglaterra, que el comte Guillem de Vàroic havia mort quan tornava de la Casa Santa de Jerusalem.
Sabent tal nova la virtuosa comtessa, va sentir-se molt atribolada i féu un dol molt gran, i li féu fer les exèquies de què un cavaller tan virtuós era mereixedor. Després d’algun temps el comte se’n tornà en la seva pròpia terra, tot sol, amb els cabells llargs fins a les espatlles i la barba fins a la cintura, tota blanca, i vestit de l’hàbit del gloriós sant Francesc, vivint d’almoines. I secretament es posà en una devota ermita de Nostra Dona, senyora nostra, la qual distava molt poc de la seva ciutat de Vàroic.
Aquesta ermita era en una alta muntanya, molt delitosa d’arbres de gran espessor, amb una font d’aigua molt clara que corria. Aquest virtuós comte s’era retret en aquesta deserta habitació, fent vida solitària per fugir dels negocis mundanals, a fi que pogués fer condigna penitència dels seus defalliments. I una volta la setmana ell anava a la seva ciutat de Vàroic per demanar caritat. I desconegut per les gents __per la gran barba i cabells llongs que ell portava__ sol·licitava les seves almoines i anava a la virtuosa comtessa, muller sua, per demanar-li caritat, la qual, veient-lo demanar almoina amb humilitat tan profunda, li feia dar molta més caritat que a tots els altres pobres.
