Viatge a la terra de les trufes

«Cal fer un projecte literari sobre la gent d’ací. Sense ordre ni jerarquies, formant un tot orgànic: la llengua, la vida, el paisatge, el temps. A més, el tractament del present és fonamental per veure com aquestes terres afronten els dilemes de la despoblació i de la falta d’alternatives. En definitiva, cal acceptar el rodal de la terra on hem nascut, però també dotar-lo de consistència. Un altre tema, importantíssim, és l’aspecte lingüístic, que serveix de filtre. Es tracta de traduir un lloc on el paisatge i la gent són una mateixa excrescència, i per això fa falta un so pertinent. En altres paraules, fa falta molta literatura al costat de les necessàries dosis d’autenticitat.»

Fèlix Edo publica la seva primera novel·la, El Guardià de les trufes. Nadiu de Vilafranca (Els Ports), és professor d’institut i també escriu sobre llibres, música i cinema a diversos mitjans. Edo és fill de masovers, potser per això ha volgut dedicar la primera obra al món extingit dels seus avantpassats, propers i llunyans, per deixar-ne constància, si més no amb la paraula. Una novel·la que, després de Marges, dota la Col·lecció Museu de la Vida Rural d’una altra història arrelada al territori –en aquesta ocasió, al Maestrat–, que s’hi empelta per explicar-nos-en el subsòl i el paisatge amb totes les seves cares: la duresa, la bellesa, les històries que ha albergat i els secrets que s’hi amaguen. Comença amb en Leovigild, un desertor de l’exèrcit que vol tornar a casa. La història n’anirà desgranant el passat i el futur amb una trama que entrellaça els temps i les vivències. Una mirada a un món que, quan en reconeguem la importància, potser ja no serem a temps de preservar abans que desaparegui.

“Un matí passava per un pla tot pelat i va veure al lluny quatre corbs damunt la soca d’una carrasca, impertèrrits sota la pluja. Els va mirar mentre s’hi apropava, fins que quan era a pocs metres es va deturar en sec, i aleshores les bèsties van comprendre que estaven sent interpel·lades per aquella criatura estranya, incomprensible i allunyada que és l’ésser humà. Primer un i després els altres van escampar el vol, tots junts planant cap a la mateixa direcció. Els va perdre de vista darrere d’unes roques, tot i que encara podia sentir-ne la xerrameca escandalosa, segurament fent burla i desconfiant d’ell. Quan arribà a les roques, hi descobrí l’obertura d’una cova. Amb els mistos humits va poder encendre un foc i, torxa en mà, va entrar-hi. La gruta s’anava empetitint de manera progressiva fins que va haver d’agenollar-se. Seguí així durant uns deu metres, moment en què el túnel desembocava a una plaça que no tenia eixida i amb el sostre molt alt. Hi baixà la torxa i veié ossos d’animals escampats per terra. També trobà trossos de fusta, que li serviren per alimentar la torxa. A les parets descobrí representacions i dibuixos dels homes antics. Eren un seguit d’escenes que, mirades successivament i a la claror del foc, representaven una simultaneïtat d’idees i de continguts. Discurs d’imatges la gramàtica i l’ordre del qual s’ha perdut fa molt de temps, o potser no del tot. En una escena hi havia una bandada de bisons, pintats en un grup indeterminat però enorme. Sobretot destacava la massa de bèsties. A un racó, mig amagats, hi havia dibuixats un parell d’homes que els miraven, i la seua insignificança davant la bandada evidenciava també la seua perplexitat, segurament l’anhel de ser-ne més, de multiplicar-se. En una altra imatge va veure que quatre bisons havien estat caçats i que els cossos romanien als peus de dos caçadors. Els caps alts d’aquests mostraven l’orgull i la voluntat de poder: volien més carn, més fruits, més poder. Tot això i més coses va identificar l’home als dibuixos de la cova: figures humanes i animals que contaven històries, pors i anhels d’altres temps, però que encara podien ser compreses i encara et poden gelar la sang.

Al matí següent eixí de la cova i comprovà que ja no plovia i que un fort vent movia i allunyava els núvols afeblits i desfigurats. A la seua esquena, les muntanyes es veien altes i distants. Encara feia olor de pluja i sentí com gotejava l’aigua sobre el bosc, llit frondós i renovat d’herbam. Les llavors del món naixent traginades d’aquí d’allà per les brises. Portades, escampades i tornades de nou. Tot desencaixat del seu recolzament. Les aigües de la primavera s’havien assentat en diferents basses i en les clotxes de les roques. El vent i les vibracions del fons donaven lloc a febles onades en una superfície que, malgrat tot, no s’encrespava. Caderneres, gafarrons i teuladins bevent en les clotxes i buscant herbes seques i borrissols per construir-se el niu. Si hi hagués un verb que signifiqués moure’s vivament, hauria de ser utilitzat aquí.

[…]

I mentre aquell tros de terra donava l’esquena al sol, l’home va extraure un grapat de bellotes i començà a trencar-les amb una pedra. Feia temps que s’havia acostumat a parlar sol, i això va fer mentre amuntegava els fruits separats de la pell. En els dies comptats per milers calia buscar en els records… A la primavera s’ha de preparar l’hort per sembrar les pataques i plantar les tomaques. També cal birbar els camps perquè, quan plogui, la terra s’assaoni bona cosa i pugui créixer robust el cereal sembrat. Vaig tots els matins als corrals a cercar un cabàs de fem i l’escampo pels bancals. Els sagals també podem ajudar a regar. Ja, pare. Canviï el solc. És la meua faena: avisar-lo. A mi m’agrada veure com l’aigua corre pels reguers fins a arribar al lloc exacte on volem. Ja, pare. Canviï el solc. Uns cops d’aixadella cap al solc que toca i l’aigua passa a un altre bancal. Aquesta és la meua faena, avisar que el bancal ja està prou regat. A la vesprada, quan la mare ja és a casa per preparar el sopar, caço culleretes a la font i les guardo en un poal. Les alimentaré amb molles de pa fins que perdin la cua i els creixin les potes de granota. En els dies i també en les nits somiar els records de la vida d’un xiquet, amb l’anhel de poder arribar a ser-hi de nou. Motlle per a dies futurs que ara s’han perdut i ha de recuperar. I d’aquesta manera l’home es va adormir en la nit freda i estelada, en la qual també somiava que recorria durant dies i dies les vastes i obscures terres de l’interior, cada dia més flac i demacrat, pareixent just el que era però amb la ferma voluntat de qui segueix sempre endavant perquè sap molt bé el que vol.”

Fragment d’El guardià de les trufes, de Fèlix Edo Tena
Pàgines 20 i 22, Editorial Barcino, 2017
(dins la Col·lecció Museu de la Vida Rural)