Barcelona: la capital de Joan Fuster

Sandra Balagué

Corre l’any 1954 quan un jove Joan Fuster –té aleshores trenta-un anys– desembarca per primer cop a Barcelona. Impulsa aquest viatge Riera Llorca des de l’exili mexicà i ho fa comptant amb la complicitat de l’editor de Barcino, Josep Maria de Casacuberta, que serà qui en aquesta fase inicial posi en contacte el de Sueca amb els escriptors barcelonins. I és que, un any abans, Casacuberta, molt vinculat al País Valencià, havia estat l’editor ni més ni menys que de la primera obra que Fuster publicava a Barcelona: el poemari Terra en la boca. Una relació editorial, d’altra banda, que no acaba pas aquí: Fuster publicarà amb Barcino encara dos títols més. Així, d’una banda, tindrà cura de la selecció i l’anotació dels textos de Pàgines escollides de Sant Vicent Ferrer (Col·lecció Popular Barcino, 1955); i, de l’altra, publicarà els assaigs de Les originalitats (Col·lecció La

Llegir-ne més

Cine de Llull lo foll: l’ull edènic

Llegir-ne més

Ramon Llull, Llibre del gentil e dels tres savis

Ramon Llull, Llibre del gentil e dels tres savispublicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

 

Llibre de meravelles, llibre VIII, cap. 69, «De veritat e falsetat»

—Amable fill, denant un gentil se desputaren tres savis; la un era crestià, l’altre sarraí e l’altre jueu. En la disputació de tots tres fo ordonat en quina manera fos al gentil significada veritat e falsetat, per ço que lo gentil prengués veritat e que lleixàs falsetat. L’ordonament fo aital, ço és saber: que aquella llig que ab les dignitats de Déu e ab virtuts creades hauria major concordança, e qui als vicis seria pus contrària, covenia ésser vera, e les altres contràries a ella, convenien ésser falses. E açò per tal cor en Déu és granea de bonea, eternitat, poder, e així de totes les altres

Llegir-ne més

Ramon Llull dialògic, artístic, immortal

Antònia Carré

A fe que Ramon Llull (1231-1316) hauria estat ben content de veure que la seva obra s’estudia en diferents llengües quan aviat farà set-cents anys de la seva mort! Encara que, segurament, el fet no hauria estat una sorpresa absoluta per a ell, ja que en vida havia treballat molt per a la difusió de les seves idees en diversos idiomes. En són una bona prova el miler de manuscrits medievals que ens han tramès les més de dues-centes cinquanta obres que Llull va escriure en català, en llatí i en àrab, i les traduccions a diverses llengües romàniques (com l’occità, el castellà, el francès i l’italià) que es van emprendre ja a l’Edat Mitjana, alguna de les quals podria haver estat supervisada pel mateix Llull. Així podria haver passat amb les traduccions occitana i francesa del Romanç d’Evast e Blaquerna (1283), que són contemporànies a l’autor. Llull

Llegir-ne més

Llull, la cavalleria i la literatura

Ramon Llull, Llibre de l’orde de cavalleria Edició d’Albert Soler, Editorial Barcino, 1988.

EL LLIBRE DE L’ORDRE DE CAVALLERIA

El Llibre de l’orde de cavalleria s’inicia amb un pròleg narratiu que contrasta amb la resta del llibre, de contingut força més doctrinal. Ramon Llull, evidentment, volia que els lectors s’interessessin sobretot pels capítols on descriu el sentit transcendent de la cavalleria, les obligacions i els costums del cavaller, o de quina manera s’havia de preparar l’escuder abans de rebre l’orde de cavalleria. Ara bé, per tal d’alleugerir l’accés a la part més àrida de la matèria, va situar el llibre que el lector tenia a les mans dins d’un marc narratiu que l’incloïa. Així,

Llegir-ne més