Fragment del mes: Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda. Il·lustracions de Roser Capdevila

Aquest mes us presentem un fragment molt especial. Un recull del que es va poder escoltar el dissabte 17 de maig a l’aperitiu literari a Sopa de Lletres, al barri barceloní d’Horta. Roser Capdevila, Joan Santanach, Anna Saumell, Oriol Izquierdo i Dolors Borau van compartir en veu alta aquests fragments de la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda en la versió d’Albert Mestres i Marta Marfany publicada a la col·lecció Tast de Clàssics.

La selecció dels textos va anar a càrrec d’Oriol Izquierdo. Les imatges que els il·lustren són obra de Roser Capdevila, creades especialment per a l’ocasió.

Després que Fra Anselm repeteix davant Sa Majestat el Lleó Roig de la Llarga Cua que els fills d’Adam són més nobles i de més gran dignitat que els animals, el rei dels animals li diu:

—A fi que entengueu clarament que nosaltres, els animals, som de més gran noblesa i dignitat que vosaltres, i que de dret i per llei hem de ser els vostres senyors i vosaltres els nostres súbdits i subjugats, després d’excloure alguns animals nobles i enginyosos que amb dues o tres paraules us farien callar com un mut, volem i ara mateix deleguem l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada perquè us respongui, ja que és l’animal més obtús i miserable de la nostra cort. Us heu d’adreçar a ell, explicant-li tots els arguments que tingueu per provar que el que heu dit contra nosaltres és veritat.

Fra Anselm diu al senyor Ase:

—Senyor Ase, ara us demostraré amb arguments perspicaços que nosaltres, els fills d’Adam, som de més gran dignitat que vosaltres, els animals, i que és cosa digna que siguem els vostres senyors i vosaltres els nostres vassalls i súbdits. I això és així per la nostra bona saviesa i el nostre gran seny, amb subtilitat d’enteniment i diverses ciències, bon consell i prudència que tenim, observem i guardem en els nostres governs, fets, comerços i diferents drets nostres, pels quals seguim els camins justos i bons i deixem i avorrim els camins falsos i dolents. I qui segueix el bon camí i fa bones obres és premiat i recompensat, i qui segueix el camí contrari és castigat segons la seva maldat. I vosaltres no teniu res d’això, sinó que com a bèsties irracionals realitzeu bestialment tots els vostres fets i les vostres obres, sense que hi hagi gens de raó en els vostres actes.

Respon l’Ase:

—Ah, amic, amic!, és de savis pensar abans de parlar, i vós feu el contrari, ja que parleu abans de pensar, cosa que és una follia enorme i altiva, barrejada amb la més gran immundícia. No em refereixo als nostres grans i notables animals, sinó als més petits, en els quals trobareu tanta o més saviesa, discreció, subtilesa d’esperit i bon consell, amb més bona prudència que la vostra. Nosaltres tenim diferents drets i usatges segons els quals qui fa el que no ha de fer és castigat i qui fa el bé és recompensat, tal com us exposaré, seguint el meu esperit i el meu enteniment, si la vostra rudesa ho pot entendre.

Escolteu bé, doncs, el que diré.

»El primer dels animals petits i subtils és l’abella, i, si us hi fixeu, fra Anselm, veureu com funcionen els seus habitatges sota el guiatge i l’obediència del rei, que viu entre la seva gent. I després, a la primavera i a l’estiu, de dia i de nit quan hi ha lluna, solen sortir totes i van a recollir la cera de les fulles i de les herbes subtilíssimament amb els peus i les mans, i després recullen la mel de dins les fulles i les flors de les herbes i els arbres i altres plantes. I amb la cera es fan les cases i els habitacles de diferents maneres: els uns rodons, els altres quadrats, els altres en triangle; d’altres els fan amb cinc o sis caires, per estar-s’hi i viure-hi; d’altres com a rebosts i llocs per posar-hi el menjar i les provisions per a l’hivern, i d’altres com a cambres per alimentar-hi els fills i dormir-hi a l’hivern, i els agencen com a rebosts o magatzems. I, un cop omplerts de mel per a la provisió de l’hivern, els tanquen amb una bona tancadura de cera a fi que ningú no ho toqui fins a l’hivern. I llavors totes en general, sense propietat de cap mena, mengen en comú. I, quan l’hivern ha passat, a la primavera tornen al seu ofici com abans. I les seves ordenacions són de tal manera que les que no arriben d’hora dormen fora. I qui fa mal és castigat, de vegades els tallen un peu o una mà o el cap, segons requereixi el crim i ho mereixi, i posen els bocins al camí per on passen, a fi de donar exemple a les altres, perquè facin el bé i s’allunyin del mal.

Fra Anselm diu a l’Ase:

—Reverend Ase, un altre argument que demostra clarament i manifestament que nosaltres som de més gran dignitat que vosaltres són els grans plaers i copioses voluptuositats que tenim als nostres alts, grans i amples palaus i cases, belles danses de diverses menes de dames, per riure, cantar, tocar orgues, llaüts, arpes, guitarres, violes, violins, psalteris, rabecs, cornamuses, oboès, cornetes, trompetes, clarins, tamborins, flautes, flabiols, xeremies i moltes altres menes i formes d’instruments a les noces, els festins, els banquets i les reunions. Vestim belles robes, ens adornem amb diverses belles cadenes, imatges, divises d’or i d’argent, amb molts bells joiells, és a dir, pedres precioses de diferents i variats colors que prou semblen coses dignes de senyors i no de vassalls. Us he demostrat clarament, doncs, que la meva opinió és veritable i que és de raó que nosaltres hem de ser els vostres senyors i vosaltres els nostres vassalls.

I l’Ase demostra a fra Anselm el contrari del seu discurs:

—Em sembla, fra Anselm, que això que dieu no té gaire sal ni oli i que teniu tirada a la voluntat desordenada. I tot això procedeix d’un enteniment petit i feble: no us ho prengueu malament, de fet ara ja sou vell i curt de memòria. Bon home de Déu, que no sabeu que, dels plaers dels quals se segueixen llàgrimes i dolors, no se n’ha de dir plaers? Com podeu, doncs, lloar això que no és res més que fum que s’esvaeix? Perquè vosaltres teniu, en lloc i a canvi del festí i les noces, el seguici que es fa quan sou morts i us porten a enterrar; en lloc de la rialla, les llàgrimes; en lloc de l’alegria, la tristor; en lloc de cançons, els grans crits a la mort; en lloc de grans cases i palaus sumptuosos, les estretes i petites fosses; en lloc de les cambres, les presons; en lloc de divises, les cadenes i les corretges al coll; en lloc del bé, us ve el mal i la pena. De manera que busqueu un altre argument per demostrar la vostra falsa opinió, tot i que em sembla que a partir d’ara us costarà trobar-ne.

Fra Anselm diu a l’Ase:

—Senyor Ase, sense pensar-hi gaire, us demostraré que nosaltres, els fills d’Adam, som de més gran dignitat i noblesa que vosaltres, els animals. I això perquè nosaltres mengem els animals de la terra i del mar, i els de l’aire, és a dir, ocells de menes diferents i diverses. És ben clar i ben cert, doncs, que el menjador és més noble que no pas la cosa menjada. Per tant, es demostra que nosaltres som més nobles que vosaltres.

Respon l’Ase:

—A boca tancada, fra Anselm, no hi entren mosques. Bon home de Déu, valdria més que tinguéssiu la boca tancada en lloc de parlar follament, perquè, per la força del vostre raonament, els cucs serien els vostres senyors, ja que se us mengen; també serien els vostres senyors els lleons i els voltors i tots els altres animals i ocells i peixos del mar, perquè se us mengen. I serien els vostres senyors els llops, els gossos i molts altres animals. I encara pitjor: els polls, les puces, les xinxes, les llémenes, les lladelles i altres serien els vostres senyors, ja que tots mengen la vostra carn. Digueu, doncs, per la vostra fe, si aquesta qüestió, a la qual no podeu donar ni assignar cap argument, és vàlida.

Havent dit això l’Ase, es va aixecar un petit mosquit i va dir al frare:

—Fra Anselm, la llengua no té ossos i en trenca de ben grossos. I això és el que us passa, perquè quan parleu només dieu bogeries i temeritats contra els nobles animals. Ells no diuen res, però els desagrada tant que preferirien tenir tots els ossos i els membres tallats abans que sentir les vostres paraules, que sens dubte porten la bandera del petit saber.

»Bon home de Déu, si nosaltres, que som els animalons més petits del món, vencem i dominem els vostres papes, reis, emperadors i altres grans senyors, amb més raó ho faran els altres grans i nobles animals! En efecte, nosaltres entrem a les seves habitacions a desgrat seu i contra la seva voluntat, cridem quan volen reposar, no els deixem dormir, els mosseguem i ens en bevem la sang fins que quedem tips; els fem enrabiar tant, quan els piquem i els mosseguem, que sovint, pel gran disgust que els causem, es claven bufetades ells mateixos intentant matar-nos i llavors fugim volant. I després hi tornem tants cops com ens ve de gust, fins que estem plens i tips de la seva sang, atès que ni tan sols poden defensar-se de nosaltres. Bon home de Déu, calleu, doncs, i cediu davant del vostre reverendíssim contestador, perquè, segons l’argument que heu exposat abans, que el menjador és més noble i de més excel·lent dignitat que la cosa menjada, queda prou clar que nosaltres som més nobles i més dignes que vosaltres, ja que ens mengem i ens bevem la vostra sang. Així doncs, queda clar i demostrat que la vostra opinió i fantasia és falsa i no verdadera.

Quan el mosquit va haver acabat el seu discurs, es va aixecar una puça davant de fra Anselm i va dir:

—Tal com el nostre cosí germà us ha dit, així us dic jo que nosaltres, a desgrat vostre i contra la vostra voluntat, dormim als vostres llits i ens bevem la vostra sang. I per donar-vos més gran disgust, us entrem a les orelles, de manera que no us deixem dormir ni descansar i us empastifem els llençols. Vosaltres feu la bugada i els renteu a fi que estiguin bells i nets. Quina us sembla, doncs, més gran noblesa: la nostra, que no voldríem cagar sinó en llençols bells i nets o a les vostres camises, o la vostra, que cagueu a les vostres comunes pudents? I de la gran pudor que hi fa us tapeu el nas, tan abominable és per a vosaltres! I després vosaltres mateixos heu de treure la porqueria d’aquestes comunes. Nosaltres no rentem pas la nostra porqueria, sinó que vosaltres com a servents i esclaus nostres renteu amb lleixiu del bo i sabó els llençols i les camises on ens hem cagat i ens cagarem. És, doncs, ben clar i notori que nosaltres som de més gran dignitat i noblesa que vosaltres.

Havent acabat de parlar la puça, es va aixecar un corc dels queixals i va dir:

—Fra Anselm, prou sabeu quants treballs i molèsties us vam donar l’any passat, fins al punt que us vam deixar ben poques dents a la boca. De manera que, tal com heu comprovat vós mateix per experiència, sapigueu que en aquests casos fem més mal encara cada dia als vostres reis, emperadors i altres grans senyors, provocant-los tantes molèsties i dolors que no els deixem dormir ni descansar. I a causa del gran i extrem dolor que els fem, moltes vegades desitgen la mort. I, per més medecines que prenguin, no poden guarir-se si no es fan arrencar les dents. I d’aquesta manera fem que es quedin sense dents ni queixals a la boca. Llavors perden la meitat del plaer de menjar, ja que masteguen el menjar amb moltes penes i treballs i no poden sinó empassar aliments tous, cosa que els causa un gran disgust i una gran melancolia, i no es poden defensar de nosaltres. Queda manifestament demostrat, doncs, que tenim més sobirania sobre vosaltres que vosaltres sobre nosaltres, i en conseqüència som de més gran noblesa i dignitat que vosaltres.

»Contesteu ara si el que jo i els meus companys us hem dit és veritat o fals, perquè, certament, no sou tan groller ni tan curt d’enteniment que no ho sapigueu.

Després de sentir les paraules d’aquests animals, vaig quedar molt torbat i mig fora de seny, veient clarament que les seves proves eren verdaderes. I, sense tenir res a dir-hi en contra, em vaig dir a mi mateix:

«He estat molt poc assenyat, m’hauria hagut de donar per vençut abans amb l’Ase i no ara, que manifestament he de donar-me i tenirme per vençut davant d’aquests desgraciats, malvats i miserables animals. En efecte, l’ase és molt més honorable per a nosaltres, els fills d’Adam, que no aquests animals, atès que gairebé tots els profetes cavalcaven damunt d’ases. En un ase anava també la benaventurada verge Maria mentre fugia amb Josep i Jesucrist a Egipte per por d’Herodes. A més, nostre senyor Jesucrist, fill de Déu etern, va entrar a Jerusalem damunt d’un ase. Per totes aquestes raons, doncs, hauria valgut més i hauria estat més honorable per a mi haver-me donat per vençut amb l’Ase i no pas ara, que pel contingut i la força de l’argumentació cal que em doni i em tingui per vençut davant d’aquests set animals.»

 

One RESPONSES TO “Fragment del mes: Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda. Il·lustracions de Roser Capdevila

  1. lolita says:
    21 gener, 2018 at 19:48

    DEMOLIDOR !!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: