Fragment del mes: Martí de Riquer i els valors clàssics de les lletres
Lluís Cabré: “Martí de Riquer: els nostres clàssics entre els altres”. Diversos autors, Martí de Riquer i els valors clàssics de les lletres, Editorial Barcino, Institució de les Lletres Catalanes, 2015.
Per a Martí de Riquer, el document sempre ha estat un punt de partida o de contrast. Hom ha parlat de positivisme i de la seva passió per la literatura detectivesca, de l’esperit de Sherlock Holmes, amb qui compartia la sempiterna pipa i la intel·ligència superdotada. El seu sentit del valor d’un document, però, anava molt més enllà: el document administratiu ajuda a la fixació en el marc històric; el document principal sempre és el text literari i l’humà, el testimoni d’una circumstància que s’ha de saber entendre. Si volem comprendre la història, hem de començar llegint els testimonis que en parlen sense intermediaris. Aquest deu ser el sentit dels volums Reportaje de la historia. 136 relatos de testigos presenciales sobre hechos ocurridos en 25 siglos publicats el 1962. (En l’última versió, ampliada per Borja de Riquer, ja són “26 segles”, des de Tucídides a l’atemptat de les Torres Bessones.) Passant a la literatura, el criteri manté la validesa: els textos parlen, és clar, però convé escoltar-los amb atenció, no manipular-los ideològicament, sinó aplicar-hi lògica i cultura.
El document literari, Martí de Riquer l’anotava amb naturalitat. José María Valverde definí el mètode: «abstenerse de acumular informaciones y paralelismos por pedantería, yendo, en cambio, al grano». Així, en anotar els versos «ops i auria ortiga / qe·l nervi vos estendes» (‘hi caldria ortiga que us estirés el nervi’), referits al braç curt i anquilosat d’un pobre enemic de Guillem de Berguedà, Riquer consigna que el remei procedia «de un recetario o de la medicina popular», dóna la referència al DCVB i afegeix amb màgia: «y me informan que en el Berguedà los campesinos curan la apoplejía con la ortiga, sea en infusión, sea frotando con ella el miembro afectado, sea aplicándola en emplasto». Lector atentíssim, en llegir els versos de Febrer dedicats a una Na Beatriu de seguida observà que li deia «Passa-beutats» a manera de senyal, expressió que es justifica en una poesia adreçada a «Loindana amor»; la connexió el portà a formular la hipòtesi que Na Beatriu i les dames amagades sota els pseudònims «Àngel» i «Loindana amor» eren la mateixa persona. La hipòtesi avui té moltes conseqüències; en l’edició de Riquer ocupava una nota de divuit ratlles.
Aquesta facilitat per a trobar la manera natural i breu de comunicar l’erudició, entrenada en l’etapa de periodista cultural en temps de la República, es retroba el 1954 en el volum dedicat a les vint-i-una poesies inèdites de Gilabert de Pròixida (Els Nostres Clàssics, A76). Afegim-hi les quinze de Febrer i les divuit de l’edició de Jordi de Sant Jordi de 1955 i ens adonarem que, en cinc anys, Riquer transformà del tot el coneixement de la poesia catalana anterior a Ausiàs March. Dit d’una altra manera: la dotà d’un corpus de qualitat fixat amb el mètode de la filologia moderna.
Arribats en aquest punt, convé recordar que Els Nostres Clàssics, concebuts inicialment com una empresa divulgativa, havien esdevingut una col·lecció amb el rigor del seu director Josep Maria de Casacuberta. El professor Josep Romeu explicava que hom entrava al despatx de Casacuberta amb una introducció de cent pàgines i en sortia amb una de trenta. Martí de Riquer ho resumí d’una altra manera: «Fer un llibre amb ell era fer un curs de filologia.» Més enllà d’aquestes impressions, queda el testimoni que, en aquella època (abans dels comitès i els índexs d’impacte), l’edició de Febrer la revisà Jordi Rubió; la de Pròixida, István Frank, romanista malaguanyat i gran expert en versificació provençal. En els mateixos anys s’inicià l’edició d’Ausiàs March, a cura de Pere Bohigas, sovint al pis de Casacuberta i amb l’ull clínic de Ramon Aramon. Encara que no consta que Riquer hi participés, el seu capítol de la Història de la literatura catalana és la clau de volta per a llegir l’obra del poeta valencià. El seu interès per March també venia d’abans de la guerra i es mantingué, per exemple, en el volum sobre les traduccions marquianes en el Siglo de Oro (1946) i en els dos llibres sobre Joan Boscà o Juan Boscán (1945 i 1957), tan barceloní i bilingüe com el filòleg.
