Fragment del mes: ‘Llavors, quan va arribar el matí, vint-i-dos dies abans de la festa de Sant Pere de l’any 1306, ells van venir contra nosaltres’

Ramon Muntaner, L’expedició dels catalans a Orient, versió de Jordi Llavina, Tast de Clàssics, Editorial Barcino, 2015

Llavors, quan va arribar el matí, que era dissabte, vint-i-dos dies abans de la festa de Sant Pere de l’any 1306, ells van venir contra nosaltres, i eren vuit mil homes de cavall, disposats per a la batalla. I en van deixar dos mil amb els peons a les tendes, perquè ja donaven per segura la victòria. Un cop va haver sortit el sol, ens vam situar fora dels valls, tots a punt per combatre, disposats tal com s’ha dit més amunt. I es va donar l’ordre que ningú no es mogués fins que no es digués la contrasenya, que havia de pronunciar l’esmentat Ventaiola. Quan ja l’hagués dit, havien de sonar timbals i corns, i cadascun de nosaltres començaria a lluitar. I es féu així mateix. Mentrestant, els enemics esperaven, amb les llances a frec de cama, a punt per lluitar.

Un cop es van donar els senyals convinguts, ens vam llançar a l’atac tots alhora d’una envestida. I vam donar un cop tan fort al bell mig de tots ells que semblava que tot el castell havia d’ensorrar-se. Ells van correspondre-hi igualment amb cops molt vigorosos. Què us diré? Doncs que, pel seu pecat i gràcies a la justícia de la nostra causa, els vam derrotar. I, així que la seva avantguarda fou vençuda, tots van girar cua de cop. Llavors ens vam afanyar a atacar-los, que ningú de nosaltres no alçava la mà sense colpejar en carn. D’aquesta manera, van atènyer la muntanya on hi havia el seu exèrcit. Si mai s’ha vist ningú que sortís amb bona cara a rebre els seus, aquests van ser els homes de l’exèrcit, tant de cavall com de peu, que els venien a socórrer. I en aquell moment vam pensar que se’ns girava massa feina. Però un crit es va alçar entre nosaltres, de manera que vam cridar tots a l’uníson, quan vam arribar al peu del turó: «Vinga, amunt! Vinga, amunt! Sant Jordi! Sant Jordi!», i això ens va donar ànims i ens va permetre anar contra ells per combatre’ls, i els vam tornar a derrotar. Llavors ja no va caldre lluitar més. Què us diré? Doncs que la persecució va durar tant com va durar aquell dia, que va continuar durant vint-i-quatre milles, i que se’ns va fer negra nit abans de deixar-ho. A la nit vam haver de tornar, i va ser mitjanit abans que arribéssim a Gal·lípoli.

Al cap d’uns quants dies, van tornar els que havien anat a saber del fill de l’emperador, i van informar que venia contra nosaltres amb disset mil homes de cavall i uns cent mil de peu, i que ja havia sortit d’Adrianòpolis. Després de sentir això, ens vam reunir en consell i vam discutir què calia fer. La conclusió fou la següent: que Déu i el benaurat sant Pere, i sant Pau, i sant Jordi, que ens havia assegurat aquella victòria, ara ens ajudarien a derrotar aquell malvat que havia perpetrat una traïció tan gran. I que per res del món no ens aturéssim a Gal·lípoli, que era una plaça tan bona, on nosaltres havíem guanyat tant que això ens podia fer flaquejar; i que miréssim de no ser assetjats. I encara, com que el fill de l’emperador, en acostar-se a nosaltres, no podia marxar amb tot el seu exèrcit junt, sinó que més aviat avançaria amb una avantguarda, vam resoldre que ens disposéssim a atacar-la. Si aconseguíem desbaratar la seva avantguarda, tot el seu exèrcit es desfaria. […] ens vam aturar a dormir al peu d’una muntanya, i ells dormien justament a l’altre vessant, tot i que els uns no vam ser conscients de la proximitat dels altres fins que va fer-se mitjanit i vam veure una gran claror que naixia de les seves fogueres. […] Quan vam estar a punt d’atacar, una gran quantitat dels nostres almogàvers van descavalcar, perquè es van estimar més lluitar a peu que no pas a cavall. I tots ens vam llançar a l’atac aferrissadament, i els que teníem davant també. Què us diré? Doncs que va plaure a Déu que derrotéssim la seva avantguarda, com havia passat en la primera batalla, llevat del fill de l’emperador, que, amb un centenar de cavallers, anava fent voltes i envestint entre nosaltres. En una de les seves escomeses, va anar per atacar un mariner anomenat Bernat Ferrer. L’home muntava un bon cavall que havia guanyat en la primera batalla, i portava una bona i bella cuirassa que també havia guanyat en aquella batalla, bé que no duia escut perquè no sabia aguantar-lo tot muntant el cavall. El fill de l’emperador es va pensar que era un home de gran categoria, i, amb l’espasa, li va encertar el braç esquerre i li va ferir la mà. Aquest Bernat, que era un jove sa i vigorós, de cop, veient-se tolit, va anar a encontrar-lo, i, amb un coltell, va clavar-li tretze coltellades, una de les quals va trobar la cara de l’altre i la hi deixà ben tallada i feta un nyap. Llavors el fill de l’emperador va perdre l’escut, va caure del cavall, va ser rescatat pels seus de l’enorme barrija-barreja dels que combatien i se’l van endur al castell d’Apros.

La batalla, cruel i dura, va allargar-se fins a la nit. I Déu, que fa tot el que hi ha de bo al món, se’ns féu present d’aquesta manera: que els enemics van ser derrotats al voltant del castell d’Apros.

Quan va haver passat tot això, tota la companyia va quedar, doncs, dividida en tres parts, formant una línia. Ferran Eiximenis era a Màditos. Jo, Ramon Muntaner, a Gal·lípoli […]. Finalment, a Rodoston i a Pànion, hi quedaven Rocafort amb la resta de la companyia. Tothom se sentia ric i satisfet, per la qual cosa no se sembrava res, no es llaurava, no es cavava vinya ni es podava. Cada any tothom tenia tant de vi com volia, i tant de blat o civada com podien desitjar, perquè durant cinc anys vam viure del que anava produint espontàniament la terra. I les nostres batudes eren increïblement meravelloses. Ho eren tant que, si algú hagués d’enumerar-les, no podria arribar a escriure un document tan llarg!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: