La Ruta dels Tres Reis, descobrint terres de confluència
Anabel Vélez
El punt més alt del Montsià, l’anomenat tossal del Rei, és més que un munt de pedres. És un símbol de la nostra terra, punt de trobada de tres antics regnes de la Corona d’Aragó. Un cim monumental que alberga segles d’història. Història de comunió, de germanor i de força. La nostra història. Les poblacions de Tortosa, Alcanyís i Morella s’han ajuntat per impulsar aquesta ruta que recorre el seu patrimoni històric unit per llaços inseparables.
Resseguint els passos medievals de la zona, podem gaudir de la catedral gòtica de Tortosa, la inexpugnable Morella o les delicades pintures murals d’Alcanyís. Tot això i molt més van descobrir els Amics d’Els Clàssics que van participar en la sortida de la Ruta dels Tres Reis durant els dies 10, 11 i 12 d’octubre.
Primera parada: Tortosa
Sortia la nostra expedició de bon matí cap a Tortosa. La primera destinació de la ruta. Des de la Punta de Túbal, on ara és el Parador de la Suda, abastàvem Els Ports, punt d’unió de les terres que ens rodejaven. L’Ebre majestuós als nostres peus i la ciutat, brillant sota el sol càlid, ens rebien amb els braços oberts, disposats a mostrar-nos tots els seus secrets medievals. Segles d’història s’amaguen capa sobre capa de terra als nostres peus. Ciutat rere ciutat, una sobre l’altre han format Tortosa que va créixer sobre les runes de les anteriors. Passat bíblic inclòs, assentament iber, acròpolis romana, ciutat àrab reconquerida, totes i cadascuna d’elles formen part de la història de Tortosa. Baixaven de les altures defensives de la Suda per descobrir el Pont del Romeu, porta d’entrada del camí de Sant Jaume des de l’Ebre, protegit pel mateix Sant i Sant Cristòfol, un a cada costat, alats com figures de Mercuri cristianitzat ajudant als viatgers en el seu periple.
Just allà arrenca també el privilegi de l’ordre de l’atxa de les valeroses dones tortosines. També diu la llegenda que Sant Jaume va protegir Berenguer IV durant l’assetjament de Coïmbra. Sempre present, la Mare de Déu de la Cinta, patrona de la ciutat. Caminant cap a la catedral vam admirar una joia del modernisme tortosí com és la Casa Grego, però vam seguir els nostres passos sense aturar-nos, vivíem en aquest viatge uns segles més enrere. La història ens esperava.
És trist veure l’estat d’abandonament en el qual el barrí antic de Tortosa es troba. Els petits passos per recuperar aquesta joia històrica semblen insuficients. Tot i que ara el barri ja no és el cau perillós que fa uns anys era. Allà mateix, la catedral de Santa Maria de Tortosa descansa sobre l’antic fòrum romà, la seu visigòtica, i posteriorment, la mesquita. Entre 1158 i 1178 es va construir la seu romànica, desapareguda, i fins al 1347 no es va encetar aquesta obra gòtica, sense murs entre capelles i amb un doble deambulatori singular que no es va acabar fins uns quants segles després. La catedral va ser construïda a més sense puntes, per no entorpir la defensa de la ciutat des del castell. A la catedral entràvem pels seus passadissos subterranis, de la foscor a la llum, com una revelació. I admiràvem una de les joies de la seva col·lecció, la cèlebre làpida trilingüe del segle VI, gravada en hebreu, llatí i grec que pertanyia a la tomba d’una jove anomenada Meliosa. Moltes de les làpides tant romanes com hebrees van ser reutilitzades per construccions posteriors. La història que es menja la història.
Sortíem de la catedral, que per fi obre les seves portes a l’Ebre, i caminaven pels carrerons estrets del barri àrab i del Call jueu de la ciutat. Carrerons sinuosos a on tres cultures convivien en harmonia. El castell de la Suda ens albirava des de les altures, cansats i amb una dura pujada per davant, que ens portava des del jardí d’en Porcar fins a la fortalesa de nou, ens avituallàvem i gaudíem del relat teatralitzat de l’ordre de l’Atxa i com les dones tortosines van posar una mica de seny en tant de desgavell. Després d’un dinar copiós, arròs caldós inclòs, partíem cap a Morella, a conquerir la ciutat emmurallada.
Segona parada: Morella inexpugnable
Les sinuoses carreteres que separen el territori de Tortosa de Morella ens apropaven a aquesta ciutat inexpugnable, niu d’àligues, cau d’irreductibles morellans que van resistir els pitjors assetjaments que un es pot imaginar. Mentre el nostre autocar s’atansava a la ciutat, era fàcil imaginar-se perquè Morella era un lloc estratègic des de temps immemorials i perquè es va saber defensar tan bé. Construïda sobre una gran pedra, la seva fortalesa s’alça imponent i desafiant sobre la ciutat emmurallada, exemple perfecte de conservació del patrimoni. Morella és preciosa i espectacular i ha sabut mantenir l’encant medieval tractant de conviure amb la modernitat. El seu creixement és limitat, però sempre respectuós amb la seva història. Altres ciutats n’haurien d’aprendre. No es permet enderrocar ni construir si afecta el llegat històric, i els edificis es reutilitzen respectant al màxim la seva idiosincràsia, com és el cas del CAP situat a l’abandonada església de Sant Miquel. Avançàvem pels seus carrers cap al nostre hotel, olorant els aromes dels formatges morellans i imbuint-nos del recolliment dels seus carrers. La nit queia sobre la ciutat i el grup se separava per gaudir del sopar abans de deixar-nos acotxar per la nit fresca. L’endemà, Morella es despertava ansiosa per mostrar-nos els seus tresors.
Al matí vam llevar-nos preparats per caminar sense descans pels carrers de la ciutat amb la nostra guia. A part del famós formatge de llet crua i la manta morellana, ideal per al fred que acompanya les nits en aquesta localitat, la zona és un paradís per als arqueòlegs. S’hi han trobat restes de dinosaures, entre les quals impressionants potes de sauròpode que es poden veure al saló de l’Ajuntament o d’iguanadons (el dinosaure més comú a la rodalia). La casa consistorial és, a més, un exemple d’edifici restaurat per recuperar la seva esplendor medieval, que va rebre el premi Europa Nostra per aquest motiu. Allà vam poder admirar la creu de les tres testes coronades, testimoni de les converses de Morella entre el Papa Luna, Sant Vicent Ferrer i el ja rei Ferran d’Antequera. Quatre-centes escales divideixen en dos la ciutat, construïda sobre la muntanya, pujades i carrerons s’entrecreuen fins al cim, però encara ens quedava molt per veure abans d’arribar allà.
La Basílica de Santa Maria la Major és una de les grans joies de la ciutat. Amb dues impressionants portalades gòtiques, els apòstols en una, i les dotze verges presidides per Santa Úrsula a l’altre, només eren un petit avançament de les espectaculars meravelles que ens esperaven dins. I és que, quan un traspassa la porta de les Verges, descobreix una de les meravelles de la sublimació de l’art. El cor elevat, únic al món, el cel i l’infern representants de nou, policromat i delicadament esculpit de riquesa extraordinària. Per arribar-hi, una admirable escala de cargol amb l’arbre cronològic de Crist bellament representat i totalment policromat també. Un d’aquells moments en què t’oblides del que la nostra excel·lent guia ens explicava per concentrar-te en la perfecció feta art. No es queda enrere, l’altar barroc xorigueresc del S. XVII, obra de Vicenç Dolç. Daurat i 100% horror vacui, presidit per una minúscula Mare de Déu de Vallivana, l’original és a la seva ermita i només visita la ciutat a les festes sexennals. I per últim, l’orgue. Alguns dels Amics d’Els Clàssics havien gaudit la nit anterior d’un concert del mateix, afortunats! Més de 4.000 tubs i amb la trompeteria cap a fora, el fan un orgue singular, exclusiu del barroc a Espanya i un dels deu millors del barroc a l’estat.
La nostra guia ens va portar després a les runes del convent de Sant Francesc que són també la porta d’entrada al castell. El convent va ser bombardejat en diverses ocasions i durant un temps es va fer servir com a caserna d’infanteria. Ara només queda una closca buida amb un claustre a l’aire, gòtic cistercenc del S. XIV que també acull la sala de profundis amb una representació del Lignum Vitae, l’arbre de la vida, la dansa de la mort i la roda de la fortuna. En aquesta mateixa sala van tenir lloc les famoses converses de Morella entre el Papa Luna i Ferran d’Antequera.
La pujada al castell ens mostrava la raó de la inexpugnabilitat d’una fortificació que fins a l’entrada de l’artilleria a la guerra, va ser sotmesa un cop i un altre a setge, i que va aguantar sense rendir-se. Sobre la dura pedra, construït assentant-se en la muntanya protectora, el castell d’origen àrab va ser ampliat durant els segles pels seus diferents habitants. Un cop més història sobre història, pedra sobre pedra. Morella era un camí estratègic a través del sistema ibèric que comunicava Aragó amb el mar i el comerç. El passeig fins a les altures del niu d’àligues et fa imaginar el que devia ser intentar vèncer aquesta fortalesa. Com els pobres soldats anirien caient un rere l’altre i no serien capaços d’arribar a dalt de tot, a on les últimes noranta escales ens esperaven. L’alè ens faltava, tot i que anàvem lleugers i no carregàvem amb armadures pesades, escuts, espases, atxes, etc. La vista impressionant, domina tot el territori, i fa sentir-nos per uns moments senyors del castell, admirant la presència d’aquest mar de muntanyes que ens rodegen i deixant-nos emportar per la imaginació.
Després d’admirar la grandiositat i la força del seu castell, vam tornar a les cases que s’empetitien als nostres peus. Caminant pels carrers de la ciutat ens vam apropar a la Sala de Justícia de l’Ajuntament on vam gaudir d’un Tast de Clàssics de l’Editorial Barcino, que porta ja noranta anys editant els clàssics de la nostra literatura. En Carles Duarte, director de la Fundació Carulla, i Rocio Querol, la regidora de Cultura de Morella, van presentar l’acte. Va intervenir-hi Lluís Meseguer, catedràtic de literatura medieval de la Universitat Jaume I, que va recomanar-nos algunes lectures imprescindibles per conèixer la nostra història. Va afirmar, amb tota raó, que “el que exercim en el present es fa a través d’una construcció de segles”, d’història sí, però també de paraules sobre paraules, no només de pedra sobre pedra. Hem de reconstruir els vincles del país amb la seva literatura, sempre a través de les paraules. Precisament, les paraules van ser les protagonistes, en veu dels alumnes de l’Institut Els Ports, que ens van llegir fragments de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, de l’Espill de Jaume Roig, Perills d’amor de Joan Roís de Corella, Lletres de Batalla de Joanot Martorell i Joan de Montpalau, Isabel de Villena i, per descomptat, del Llibre dels Fets de Jaume I. L’acte va concloure amb una visita guiada pel mateix alcalde de Morella, Rhamsés Ripollés, per l’interior de l’edifici de l’Ajuntament.Era l’hora de gaudir del dinar, després d’haver caminat durant hores i pujat al cim de la fortalesa de Morella, els nostres Amics d’Els Clàssics volien reposar forces, però la cosa va estar més difícil que un setge medieval. Vam patir gana. El pont festiu que acollia la nostra visita, va trobar-se amb una Morella assetjada per una horda de visitants famèlics que van esgotar les vitualles dels restaurants i bars i vam haver de peregrinar de porta en porta a la recerca d’un bon tros de pa per dur-nos a la boca. Poca previsió per una ciutat que viu del turisme. Malgrat això, els intrèpids membres de la nostra expedició cultural van saber buscar el seu camí cap a la teca i subsistir fins al pantagruèlic sopar que ens esperava aquella mateixa nit a Casa Roque.
A la tarda, els que encara aguantaven les cames després de dos dies de caminar sense parar, van atrevir-se a recórrer la ciutat de nou, la resta va descansar i agafar forces per a la visita nocturna, la Morella més sinistra ens esperava adormida per la foscor crepuscular. La pluja ja havia enfosquit la ciutat i el fred ens visitava. Abrigats i preparats per descobrir una altra Morella, anàvem cap a les portes de la muralla, on començava aquesta visita a la nit dels misteris morellans, amb històries d’assassinats com el cos del monjo que es va trobar a l’ermita de Santa Llúcia. Descobríem la nevera medieval de la ciutat, un edifici ara reconvertit en bar cultural.
Recorríem, com un escamot de soldats intentant penetrar a la ciutat fortificada, el traçat de la Muralla. Malauradament, no vam poder veure la fortalesa il·luminada, el tècnic que programa l’enllumenat no era a la ciutat. I entràvem pel portilló del Pantol (diminutiu de pantaló que queia quan es visitaven a les dones de dubtosa reputació que s’allotjaven en el bordell de la ciutat). Caminàvem buscant les presons, els bordells i les llegendes obscures de la ciutat com la història del singular Pere Mauri i els últims càtars o el crim de Francesc de Vinatea i descobríem a la basílica l’autor del misteriós assassinat del monjo trobat a Santa Llúcia. Un perfecte aperitiu abans d’endinsar-nos en les suculentes viandes que ens preparaven a Casa Roque, inclosa la típica i deliciosa sopa Morellana, cuina exquisida de la terra i en gran quantitat. Cremat inclòs, invocant els esperits de les bruixes i el misteri de la nit. Llums apagats, te de roca i pastes per acabar de pair un sopar inoblidable. Uns pocs van ser els que es van atrevir més tard a invocar les forces tel·lúriques acompanyats per les veus dels poetes en la nit clara morellana. Un últim comiat a la ciutat que ens havia donat refugi durant dues nits i que l’endemà deixaríem rumb a la nostra següent destinació.
Tercera parada: Alcanyís subterrani
El paisatge canviava a mesura que la carrera es tornava més sinuosa i abandonàvem les muntanyes pels cultius i les oliveres. Alcanyís ens rebia en el pont del Pilar i les “mozas” omplien la plaça per les celebracions de la festivitat amb els seus vestits tradicionals. La ciutat està presidida pel seu castell dels Calatrava, ara també convertit en parador. En el seu interior s’amaga un tresor pictòric. L’orde cistercenc de Calatrava, amb els seus religiosos militars habitava aquest enclavament que s’ha fet famós per les seves pintures murals gòtiques. A l’atri pintures públiques, perquè el poble les veiés, alliçonaven sobre els perills dels enemics de la fe i com els cavallers recolzaven al rei d’Aragó. Vam rebre la benedicció en forma de mà pintada sobre la porta de l’atri, tant si la volíem com si no.
La Torre del castell del segle XIV alberga també pintures, però d’un altre caire. Pintures no religioses bellament conservades que ens mostren els oficis a través dels mesos de l’any, tributs a les conquestes de Jaume I basades en el Llibre dels Fetso llegendes trobadoresques i joglaresques d’amor cortès. Una visita única que mereix una parada per admirar aquesta obra magnífica de la pintura medieval.Vam tornar a baixar a la plaça de l’Ajuntament per endinsar-nos als soterranis de la ciutati descobrir l’entramat de túnels i neveres que es van crear per acollir les viandes de la llotja situada just sobre nostre. Obscur vestigi de temps passats en el qual el fred natural de la pedra conservava el gel. Des d’allà vam pujar de nou per estrets passadissos cap a l’Ajuntament imaginant-nos els quilòmetres de túnels que segurament recorren la ciutat de punta a punta connectant-la entre si secretament.
Abandonàvem Alcanyís en direcció a la bella i emmurallada Vall-de-roures on vam gaudir d’un petit tast de llibres a la Llibreria Serret, reducte imprescindible de la cultura i la literatura a la zona. I vam dinar copiosament a una de les fondes més antigues d’Europa, la Fonda La Plaza, amb segles d’història. Era el moment d’assaborir els últims moments del viatge, trepitjant història i cultura, paraula i veu, sentint el nostre llegat present i acomiadant-nos amb un brindis, per molts viatges més com aquest descobrint la nostra cultura. Barcelona ens va acollir entrada la nit, cansats però satisfets. El nostre viatge havia acabat. De moment i fins a un altre.
