Una conversa amb Carles Canut: Lectures teatrals que ens fan estimar els clàssics

• Escrit per Amics d'Els Clàssics
• octubre 27, 2015
• Teatre i Música
• Comentaris(2)

Amb motiu de la lectura de Lletres de batalla que es va fer al teatre Romea el passat dilluns 26 d’octubre, hem volgut parlar amb Carles Canut, director de la Fundació Romea i encarregat de fer-ne l’adaptació teatral juntament amb Miquel Pujadó, a partir de la versió de Joan-Lluís Lluís publicada a la col·lecció Tast de Clàssics.

La Fundació Romea ha estat col·laborant intensament des de fa uns anys amb la Fundació Carulla i el seu segell editorial, Editorial Barcino, per acostar els clàssics medievals catalans a tots els públics. Entre d’altres, ho ha fet amb els poemes d’Ausiàs March, El somni de Bernat Metge, la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda i, el passat 26 d’octubre, les Lletres de batalla de Joanot Martorell i Joan de Montpalau.

Darrerament s’ha afegit també a la seva tasca de promoció dels clàssics medievals el Servei de Biblioteques de la Generalitat.

Quins creus que són els reptes més grans a l’hora d’adaptar un clàssic medieval a una lectura teatral?

Qui podria respondre millor aquesta pregunta és el Miquel Pujadó, que és qui ha escrit els guions. Jo parteixo d’una idea i l’explico al Miquel i ell és qui acaba escrivint els guions. Això passa per diferents correccions, el que es veu a l’escenari no és mai el primer que s’ha escrit. Aquestes correccions les fem en funció del públic.

Si llegíssim directament el llibre, com en el cas de Lletres de batalla, la gent desapareixeria vint minuts després de començar. El que hem fet és inventar-nos una història entre el Joanot, el Tirant lo Blanc, un narrador, la Damiata (la germana d’en Joanot), de manera que es llegeixen dues lletres de batalla i mitja, però la resta s’expliquen.

Una cosa és un text llegit i una altra és un text escoltat des de dalt d’un escenari. Són dues coses completament diferents i aquesta adaptació, pensada per ser escoltada, és el que fem a la Fundació Romea.

Segurament, una cosa que podríem afegir per dotar aquests actes d’una base més pedagògica, com vam fer en el cas de la lectura d’Ausiàs March, és convidar algun erudit o especialista que durant quinze o vint minuts contextualitzi el públic relacionant què estava passant al món amb el text que es representa.

El problema és que això s’allargaria molt i probablement al públic se li faria una mica feixuc.

Un dels espectacles teatrals va ser la lectura d’El somni de Bernat Metge. Posteriorment, la vau adaptar  a un format de butxaca per portar-lo a diverses biblioteques de tot Catalunya. Quines consideracions heu de tenir en compte per fer un espectacle de petit format?

En el cas del text del Bernat Metge, vam deixar que en Joan Pera fos el Bernat Metge, com a la lectura original, i que en Ferran Frauca fes tres personatges diferents: de Tirèsies, d’Orfeu i de Rei Joan. Vam dissenyar uns cartells que es posaven davant d’en Ferran Frauca cada vegada que canviava de personatge.

Com ha estat l’experiència de portar les lectures d’El somni per les biblioteques de Catalunya com a espectacles de butxaca? Com ho valoreu? Ho veieu útil per apropar els clàssics als lectors?

El somni va funcionar perfectament als espais de les biblioteques, però no sé què passaria amb la Disputa de l’ase. Potser caldria fer-ho en espais més grans com el teatre municipal de cada localitat. El que cal és fer més difusió de l’acte, perquè els dilluns a les vuit del vespre és un horari sense competència ni a la televisió ni al teatre ni enlloc. A més, és gratuït i els actors són tots coneguts. Si la gent no ve, és que no hem comunicat prou l’acte, com ens va passar amb El somni.

La resposta del públic que va veure El somni va ser fantàstica. En Pera i en Frauca ho feien molt bé i el text, tot i ser literari, potenciava el conflicte dramàtic entre els personatges. Tot això ajudava que funcionés bé.

El problema de les Lletres de batalla, en canvi, és que no hi ha acció, el conflicte, les amenaces i les acusacions queden diluïdes perquè precisament és un text epistolar i el 70% de cada carta conté formes protocol·làries i, per tant, repetitives i buides. Hem hagut d’accentuar el conflicte amb els personatges que hem afegit, ja que, si hi ha conflicte, és molt més fàcil dramatitzar-ho tot.

Ara esteu treballant per portar la Disputa de l’ase també a les biblioteques. Aquest any, però, incorporareu lectors de cada localitat. Com els integreu a la lectura?

La nostra idea és enviar el text com a mínim quinze dies abans a les biblioteques, que són les encarregades de triar aquestes persones. Nosaltres ja assenyalem a priori quins personatges poden fer aquests lectors de la biblioteca, amb experiència en lectures.

Llavors, el dia de l’espectacle, el Miquel Pujadó i jo anem al municipi al matí i assagem amb els actors locals. Després dinem i descobrim la gastronomia del poble i, cap a les 16 h, ja venen els dos actors professionals: el Jordi Boixaderas o el Mingo Ràfols, que fan d’ase, i el Ferran Frauca, que fa de Turmeda. Aleshores es procedeix a assajar-ho amb tot l’equip que serà dalt de l’escenari.

Què creus que podem aprendre de les grans obres clàssiques?

Les grans obres clàssiques ho són perquè han sobreviscut al temps, les llegeixes i trobes paral·lelismes constants amb la realitat i, sobretot, ho són perquè poden ser un model per fer més coses a partir d’elles.

Ara mateix està tot tan influït pel màrqueting que, quan llegeixes una obra, el lector està tan condicionat per factors externs que d’entrada potser costa discernir què és bo del que no ho és, precisament per aquest constant bombardeig d’opinions al qual ens veiem sotmesos. Amb els clàssics això no passa. Entres en un món desconegut, tenen quelcom d’autèntic que no trobes en els llibres actuals.

Jo em vaig quedar amb  Flaubert, amb  Zola. També amb  Hemingway, Faulkner… però sempre en la literatura de finals del XIX i segona  meitat del segle XX. He intentat llegir best-sellers, però em sento molt més atret pel món dels clàssics.

No tens la sensació que els ciutadans del segle XXI ens interessem poc pels clàssics? De quina manera els despertaries l’interès?

Els clàssics medievals es basen fonamentalment en el text. És genial que s’hagin fet aquestes adaptacions al llenguatge modern, perquè d’aquesta manera les obres són molt més entenedores i properes. Jo he llegit les Lletres de batalla escrites en el català antic del segle XV  i la veritat és que no és una obra agraïda de ser representada dalt d’un escenari. Com a lector sí que pots fer de més o de menys i anar al teu ritme.

Ara bé, aquestes adaptacions no són l’única solució. La part més important es fa a l’escola i als instituts. Tot comença allà. Personalment, crec que les classes de literatura i història hauria de fer un repàs per totes les èpoques. Potser no es podrà aprofundir en tot, però convindria tenir una noció més general. Si tens una mínima idea, en endinsar-te en una obra no parteixes de zero i resulta més fàcil.

A més, el món ha canviat i les editorials aposten pel llibre amb més sortida comercial. En canvi, hi ha altres llibres més interessants que passen del tot desapercebuts.

Quin personatge de la literatura medieval catalana t’hauria agradat ser?

Pel meu aspecte físic i la meva manera de fer, sóc un antiheroi. Però m’hauria agradat interpretar Ramon Llull. De fet, l’any vinent és commemora el setè centenari de la seva mort. M’hauria agradat interpretar Llull i la seva relació amb l’esclau àrab i amb la llevadora.

La Fundació Romea té com a objectiu la promoció de les arts escèniques i el foment de la cultura. Què destacaries de les activitats que dueu a terme?

Crec absolutament en les lectures teatrals, si pogués en faria una cada setmana, perquè és la manera més immediata d’apropar els textos a la gent. La gent no té temps de llegir El somni, o bé decideix llegir-lo i abandona perquè no està acostumada a dedicar  temps a un text que requereix molta atenció. En canvi, vénen al teatre i en una hora i quart han entès l’obra i surten encantats amb les lectures.

Ara també estem fent un cicle de taules rodones que es diu “El teatre pren la paraula”, en el qual portem gent que xerra de diferents temes i també agrada. De conferències en fem poques, perquè no interessen tant, a no ser que portis algú molt reconegut o bé especialista en el tema.

Últimament vam fer un cicle de literatura i esport, on vam parlar de literatura i futbol, ciclisme i boxa, però després d’aquests tres esports, aquí Catalunya ens ha costat trobar-ne cap més que fos susceptible de relacionar-lo amb la literatura. A França, per exemple, ho poden fer amb el rugbi.