Un exercici de mediació
Alba Dedeu
Responsable de la versió al català modern d’El somni de Bernat Metge
Quan s’adapta, com he fet jo amb El somni, un text medieval per a uns lectors d’avui, es pot dir que qui adapta el text s’enfronta al mateix compromís entre fidelitat a l’original i “apropament” a la llengua i la cultura dels lectors al qual s’enfronta un traductor, però una mica modificat. Primer de tot, la persona que adapta el text ha de tenir molt clar per a qui és, exactament, que l’adapta. És per a un públic “modern” però familiaritzat amb la cultura i el vocabulari d’aquella època? En aquest cas l’adaptació haurà de ser molt poca, i el resultat serà un text adaptat molt fidel a l’original. I si l’adaptació és per a un públic infantil o juvenil, que potser llegeix un text medieval per primera vegada? Aleshores haurà de ser més exhaustiva; en resultarà un text menys fidel, i s’haurà perdut més d’informació, però aquesta pèrdua de fidelitat i d’informació són mals necessaris per apropar el text a uns lectors primerencs que d’una altra manera no hi haurien tingut accés.
Si l’objectiu, com en el meu cas, era adaptar El somni per a un públic més ampli, els dos extrems esmentats no eren vàlids, i calia trobar un equilibri entre fidelitat i “apropament” més personal i, per tant, més arriscat i difícil. A banda d’això, per a mi també era molt important respectar al màxim la prosa i l’estil de Metge. A diferència d’altres obres de la seva època, El somni té una fluïdesa i una claredat extraordinàries; la meva tasca havia de consistir a preservar-les, doncs, modificant el text mínimament, només per facilitar-ne la comprensió. Pel que fa al vocabulari, he mantingut alguns termes en desús que, en la meva opinió, un lector d’avui pot arribar a comprendre o intuir-ne el significat fàcilment, o en última instància, ajudar-se d’un diccionari (quan es tracta, per exemple, de peces de roba o de substàncies cosmètiques o medicinals que avui ja no utilitzem, i per a les quals no es podia trobar un sinònim “modern”). En el cas de personatges i esdeveniments històrics, als quals Metge al•ludia sense massa explicacions assumint que els seus lectors hi estaven tan familiaritzats com ell, vaig decidir fer alguns aclariments molt breus en el text, i acabar de resumir-los a part, al final de la introducció, comptant que per a la majoria de lectors actuals d’El somni n’hi hauria prou d’ubicar els personatges i els fets esmentats sense estendre-s’hi massa, i que si algun lector hi tenia més interès podia investigar pel seu compte.
Exceptuant aquests detalls, vaig veure des del principi que El somni, tal com l’havia escrit Metge a finals del segle XIV, tenia tota la gràcia i la vivesa que calia per seduir els lectors d’ara, i que la meva tasca havia de ser mínima i meticulosa, i centrar-se a fer descobrir totes les virtuts que ja posseeix el text original a aquells lectors que, d’entrada, potser pensen que El somni és una obra massa allunyada del seu temps i el seu món perquè els temes que tracta i la manera com està escrita els puguin interessar. En general, el mateix estil de Metge i la seva amenitat em facilitaven la feina i la feien molt agradable, però també la vaig haver de revisar constantment; per una banda, per no interpretar amb massa llibertat alguns passatges una mica més “obscurs”, i per l’altra, per comprovar que la meva pròpia veu com a escriptora no s’infiltrava excessivament en l’adaptació. És clar que inevitablement hi ha un rastre de mi en el text adaptat, de la mateixa manera que en qualsevol traducció s’hi poden notar indicis del traductor, per molt que provi de ser absolutament respectuós amb l’autor i d’invisibilitzar-se ell mateix. Pot ser que aquesta tendència sigui encara més forta quan la traductora és també escriptora; en qualsevol cas, jo he procurat limitar la meva intrusió en El somni i mantenir-me en un discret segon pla. Alguna vegada m’he imaginat que la meva feina d’adaptadora era similar a la intenció d’aquest personatge amable que, de vegades, ens trobem en un grup de gent que parla, la persona tímida i poc parladora que sembla dedicada exclusivament a construir l’harmonia i la comprensió, participant a la conversa tan sols per llimar les asprors i suavitzar les tensions entre aquells que, perquè són molt diferents entre si, poden tenir dificultats per congeniar, però que una vegada s’arriben a conèixer a fons poden ser grans amics. Espero, doncs, haver estat una mediadora útil, i que la meva feina hagi servit per facilitar el diàleg entre un escriptor i uns lectors que, tot i separats per tants segles i dues cultures essencialment diferents, estic segura que són capaços d’entendre’s i connectar a la perfecció.
