Segona part del discurs a cura de Francisco Rodríguez Risquete a la Universitat de Girona, el 23 de Novembre de 2011

Després de deu anys de recerca, les novetats havien d’acumular-se per força. Si no hi hagués dades noves, documents inèdits i plantejaments novedosos, potser parlaríem d’especulació literària però no pròpiament de recerca.

Abans d’iniciar la meva tasca, coneixíem una cinquantena de documents sobre el poeta. Ara en tenim més de tres-cents cinquanta, que el converteixen en el poeta peninsular millor documentat de l’època, i que ens permeten seguir-li el rastre de vegades dia a dia. Ara sabem, per exemple, com va ingressar a la cort. Quan el 1436 era encara un vailet i els infants d’Aragó guerrejaven per conquerir regnes llunyans, l’infant Joan, rei de Navarra, va tornar sobtadament a la península. Llavors el pare del futur poeta va agafar el fill del bracet, va alçar-lo sobre el cavall i, plegats, van travessar el Principat fins arribar a la cort, on el pare va cedir la pàtria potestat a Joan de Navarra, essent conscient que no tornaria a veure el seu fill fins que no fos un home educat com un bon cavaller i com un bon cortesà. Em direu que és un sistema educatiu cruel i elitista, però funcionava, i el llibre que presento n’és la prova. També sabem que el poeta, un cop ja s’havia consolidat com a relacions públiques i especialista en protocol cortesà, quan ja devia ser famós en l’amor i se sentia còmode en els ambients cosmopolites, va seduir en secret la pubilla del seu poble, va casar-s’hi d’amagat i va forçar un matrimoni legal que l’afavorí la resta de la seva vida. També sabem, o podem sospitar, que aquesta jugada no degué agradar el seus sogres, però res no ens permet imaginar en quin ambient devien conviure tots plegats sota el mateix sostre, ja que Torroella s’instal·là en la casa d’ella després del matrimoni. Ens corregim: sí que el podem imaginar, ni que sigui de forma especulativa, perquè durant la guerra civil catalana la sogra va fugir del poble amb els béns del poeta, i el poeta, en justa correspondència, va apropiar-se dels béns de la sogra, i d’aquesta manera tan graciosa i edificant les baralles i disputes judicials entre sogra i gendre s’allargaren durant anys. Sabem, entre les moltes minúcies que s’amaguen als arxius, quan i perquè viatjà a Nàpols, en companyia dels seus germans i com a tutor i educador de l’infant bastard Joan d’Aragó, futur arquebisbe de Saragossa. Les primícies biogràfiques d’aquest llibre, els detallets impertinents que una bona ploma podria convertir en novel·la, són massa nombrosos per resumir-los tots: ara coneixem les seves intrigues i gestions en l’espinós afer de Carles de Viana, enfrontat al seu pare, llampant rei d’Aragó; podem seguir les rutines i monotonies de la seva vellesa, quan vetllava pel patrimoni que havia acumulat per mèrits propis mentre potser recordava els anys versos de la joventut; i sabem que degué morir el 1492, quan una nova època emergia en la història i la cultura peninsulars, una època que l’oblidaria del tot però que li devia molt més del que ens imaginàvem.

El llibre que presentem també ofereix, per primer cop, més de cent documents inèdits sobre la família del poeta, fins ara desconeguda. Gràcies a ells, tenim notícies dels avis, dels pares, d’aquells germans (el cadell cortesà, l’abat lletrat, el cavaller pirata, l’hospitaler heroic) que tan bé resumeixen tot el que fou el segle xv, i també dels fills, néts, besnéts i altres derivades que desemboquen, com sabem, la família Agullana i el mestre Riquer.

Les novetats també s’estenen al conjunt de l’obra literària. Els poemes i proses de l’empordanès han estat depurats i anotats (potser sobreanotats) amb vocació sistemàtica i tal vegada obsessiva, amb la intenció d’aclarir problemes lèxics, gramaticals, semàntics, històrics, doctrinals i els relacionats amb les fonts d’inspiració. Les novetats d’aquestes darreres em semblen especialment importants, ja que confirmen i amplifiquen allò que podíem sospitar gràcies als poetes que Torroella cita al poema amb citacions que es titula Tant mon voler, és a dir, que l’escriptor empordanès coneixia molt bé la poesia castellana, catalana, trobadoresca, francesa i italiana, i que per damunt de tot dominava, potser de memòria, els dictats poètics d’Ausiàs March. Aquesta anotació meticulosa converteix el meu llibre, en part, en un llibre científic, si ho voleu dir amb un mot desagradable. Per facilitar-ne la consulta i confirmar aquesta dimensió tècnica i certament aspra, el segon volum inclou nombrosos índexs de rimes, lèxic, topica i noms propis.

Llegir més